BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La festa és concorreguda i animada. En el moment més àlgid la Victòria fa un a part amb mi. La jove deu tenir uns 30 anys. Va a la psiquiatra sense complexes perquè valora l ‘ajuda que hi pot rebre. Se sent consternada pel que li passa amb la professional. Sent la necessitat que aquesta li prengui la mà i l’amanyagui. No s’ho explica. El meu primer comentari és que es tracta d’una reacció corrent i que no té més importància. Llavors, ella hi afegeix una puntualització: “És que em vénen ganes de comunicar-m’hi durant la setmana i la truco sense parar, entre sessions. Ella em diu que he de canviar de psiquiatra.”
Hi ha persones que experimenten un sentiment especial envers el seu terapeuta. El fet d’obrir els espais íntims desvetlla una certa necessitat d’acompanyament afectiu. Tal com és normal de fer-ho en una relació personal qualsevol. Secrets íntims i coixí afectiu van dela mà. La diferència, que fora del despatx del psicoterapeuta la relació afectiva precedeix l’ abocament de les confidències: primer et fas amic i després intimes. Amb el terapeuta, per contra, s’inicien les confidències per voluntat curativa del pacient i, després, aquest sent l’impuls a emmarcar-les en una relació sentimental. Al terapeuta li sol passar el mateix en sentit invers. El fenomen està molt estudiat. I té un nom: transferència.
Tot això, l’hi explico a la Victòria i com que les meves paraules coincideixen amb l’explicació de la terapeuta, se sent més tranquil.la. Però la jove està preocupada per la intensitat del trànsfert. La conversa va continuar si fa no fa en els següents termes.
“El que de debò és important és la naturalesa de la transferència, més que no pas la seva intensitat. Entenc que t’ha portat a unes conductes molt distorsionades i que tot plegat t’ ha neguitejat. Però l’anàlisi s’ha d’obrir sobre aquesta manera teva d’entendre la teràpia: un món sense límits, sense normes, sense rols.
El psicoterapeuta és això, un psicoterapeuta. Una persona a qui pagues perquè t’ajudi a treballar sobre tu mateixa. És aquí per ajudar-te, per exemple, a trobar quina mena d’amor vas tenir a la teva infància, quin t’ha mancat. Però no està aquí per compensar-te en res. Tampoc està aquí per materialitzar les fantasies edípiques (estimo tant el meu pare o la meva mare que ho vull ser tot per a ells…). La teva psiquiatra treballa amb tu mentre dura una sessió i després amb igual interès s’ocupa d’altres persones… i viu la seva vida! Una vida on tu no tens cap lloc ni n’ has de tenir.
Aquest quadre de treball l’has de tenir molt clar. És essencial per a l’eficàcia del tractament terapèutic. També forma part del “preu que cal pagar” per a resolució dels teus problemes. Si no estàs disposada a pagar-lo o no vols, hauràs de renunciar a la teràpia. És el que t’està demanant la psiquiatra. Que et decideixis a acceptar les normes o a renunciar.
Perquè un treball terapèutic fora d’aquest marc normatiu no permetria diferenciar els fantasmes de la realitat. És imprescindible que la vida fantasiosa que un es fabrica per compensar les mancances no es barregi amb de la vida real tant la pròpia com la de les persones que ens envolten. Aquesta confusió no només seria infructuosa cara a la teràpia sinó que resultaria perillosa ja que enquistaria el problema.”
Al llarg de la conversa la idea que la Victòria s’havia fet de la psicoteràpia es va anar modificant. Per a ella totes les psicoteràpies venien a ser com les performances o sessions de grup dirigides per un psicòleg i que s’organitzen els caps de setmana. La singularitat de la psicoanàlisi consistia, al seu parer, en el seu caràcter individual únicament. No li va costar gaire adonar-se que les dinàmiques i els objectius són diferents. Lapsicoanàlisi té més calat: vol arribar als fonaments mateixos de la personalitat, a la cabina de comandaments centrals, a les matrius dels nostres actes. Matrius que ens són desconeguts, inconscients, en gran part. La Victòria sembla una noia més madura del que és habitual i va acceptar que havia d’anar a la psicoteràpia no a omplir els seus buits afectius sinó a buscar els mitjans per omplir-los en la seva vida quotidiana, fora del despatx de la psiquiatra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Conec a una amiga força amiga que va arribar a uns nivells de transferència que li van fer molt mal, però això va passar per la poca (per no dir nul·la) professionalitat del psiquiatre, d’altra banda un professional de renom. Un penques, en realitat.
És cert que això de la transferència es produeix, però cal tenir clares les coses com tu expliques molt bé. Si saps separar la realitat de la ficció no ha de passar res.
Jo he tingut dues psicòlogues. Amb la primera l’empatia no existia. Ho vaig deixar al cap d’un any, especialment perquè no lligàvem en absolut i la seva manera de veure la vida xocava frontalment amb la meva. Així no em podia ajudar (quan en parlava d’herbes de Bach, d’energies d’aquí i d’allà i de coses que més aviat semblaven esotèriques) jo ja veia que no podia rutllar. Jo sóc filla de la Il·lustració i només crec en la ciència.
Ara tinc una psicòloga molt més jove que jo. Dinàmica, carinyosa, amb un sistema i un pensament que lliguen molt més amb mi. L’empatia és gran i m’encanta que arribi el dia de la visita. Recordo els seus consells durant la setmana, però no em venen ganes de trucar-la ni tinc cap interès en dependre d’ella. Sé separar la consulta de la meva vida i simplement li estic agraïda per la seva tasca i el bé que em fa.
Fins aviat. Un article molt interessant.