BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Ep! Innecessària, no perquè els mestres haguessin hagut d’aguantar estoicament les atzagaiades de la Conselleria i quedar-se quietets a l’aula, no. Innecessària perquè el Sr. Ernest Maragall s’hauria pogut estalviat les contínues provocacions que el professorat ha hagut de suportar.
Aquesta és una vaga contra les maneres del senyor conseller. No para de burxar i els mestres han acabat saltant al carrer. Aquest bon home dirigeix el departament a cops d’ocurrència. I a cops d’ocurrència no para de marejar el personal. Que si ara les llengües estrangeres des de ben petits, que si ara una hora més de castellà, que ara no, que ara com vulgui cada centre; que si ara el batxillerat en tres o quatre anys; que si avançar l’inici de curs, que si fer-ho el curs vinent o l’altre; que si la distribució dels immigrants ha de ser així o aixà, que si centres pilot per això i altres centres pilot per allò altre; que si ampliar els horaris dels mestres; que si ara cal “complicitat”, que ara ja no perquè el govern “té prou força”; que si es farà avaluació de centres, de projectes, de mestres, d’això i d’allò altre, etc. No para, no para!
Resultat: que a cada il.luminació maragalliana novament tenim els mestres al centre del debat mediàtic. Ja n’hi ha prou! Sr. Cunit, vingui a cridar amb nosaltres, que ho fa molt bé: Prou,prou, prou i prou!
Gràcies a les declaracions del conseller els mestres estan constantment en boca dels tertulians i tacats contínuament amb la tinta dels opinadors periodístics. Tot plegat no és pas poca cosa. Uns i altres converteixen els mestres en els abocadors de totes les frustracions socials. La societat, gràcies a l’escola, es desempallega de la seva responsabilitat i els pares tenen en els mestres cap on derivar les seves frustracions educatives. Sobre tot els pares d’adolescents. Tingueu en compte que uns quants d’aquests pares són periodistes i molts més lectors. En l’escola uns i altres troben la coartada de les seves espifiades educatives. I a cada ocurrència maragalliana l’ocasió per a escopir el malestar que la conducta dels fills els provoca.
Els profes n’estem més que farts. Doncs, al carrer s’ha dit! Ja són tres vegades en un curs i aquesta va de debò.Aviam si d’una vegada el conseller aprèn a dormir bé i els pares s’adonen dels petits monstres que a vegades ens envien com qui porta el cotxe al taller de reparacions. Els mestres no som ni mecànics reparadors ni abocadors defrustracions.
Aquesta és una vaga, per sobre de tot, contra les maneres del conseller i, secundàriament, contra la ceguesa de la societat sencera que no vol entendre que l’educació comença en la família.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 4rt i 5è paràgrafs, genials!
Crec que els docents cal que feu una reflexió sincera. Els pares la última cosa que volen és el fracàs dels seus fills…. El Conseller d’Educació és qui ha de proposar millores i negociar-les. Ell ofereix diàleg i els sindicats el rebutgen. Prò que és això!!!
Aquesta vaga serveix per alguna cosa? Per a res. Absolutament per a res. Maragall no dimitirà. El Montilla no dimitirà i la LEC tirarà endavant. I la societat catalana si té diners portarà els fills a l’escola concertada com per cert, ja fan bona part dels pares professors de la pública.
comença en la família, sí, fonamental i bàsic… i del ara sí i ara no de’n Maragall, també déu n’hi do però, qui s’empassa el malestar personal dels mestres? i la desgana de molts alhora d’ensenyar? Els nens. Quants nens, quants? troben estímuls davant d’una classe de, no sé… matemàtiques, socials, física o química? fora que no sigui de plàstica o “gimnàs”?, qui encomana entusiasme a les aules? quants mestres recordes com a grans mestres? recordes al mestre que va aconsseguir que deixessis d’avorrir una matéria en concret? (jo, si) però a quants en recordes? (jo, a dos o tres en tota la meva carrera!!!!). Defenso als mestres sí, però als mestres amb vocació, als que s’apassionen ensenyant, però mai! als que van a l’escola a obrir la boca per cantar de la mateixa forma i durant anys i panys les mateixes matèries. No, no hi estic d’acord. S’ha fet una roda tant gran de tot plegat!, que s’han confós els termes.
Tu saps de quin peu calço Narcís, ho saps, i crec que també tens raó quan dius que els nens es deixen a l’escola com qui hi deixa el cotxe en un pàrquing… però te’n faries creus, creus! de com alguns mestres tracten als nens. Resumint… aquí en tots els aspectes, és la LLEI del MÍNIM ESFORÇ on TOTES les parts hi són implicades…
L’educació dels nens comença a casa,sí, però acaba a l’escola, on els nens hi passen més hores que a casa. Així doncs, no es pot deixar la tasca educativa només a les famílies sinó que ha d’haver-hi una continuïtat per part de l’escola. Quin “macro” comentari. Perdona…