BioSofia

Tota una personalitat el sr. Bucay. Imposant i seductora. Assegut enfront
de Carles Capdevila i amb aquella encantadora cadència argentina, el sr. Bucay
va anar desgranant un discurs molt atraient. Un discurs que mima l’oient i que
aquest, agraït, accepta complagut. Prou agraït amb les formes per oblidar d’analitzar-ne
el contingut. Si, a més, el missatge circula entre acudits intel.ligentíssims i
anècdotes sorprenents, penetra amb una facilitat vaselínica.

Espero que sapigueu que estic parlant del bon programa de TV3 Qui els
va parir. Sobre tot si sou pares, perquè no us l’heu de perdre cap tarda de
diumenge. Permeteu-me que insisteixi: el mateix equip emet un programa encara més
útil i igualment divertit els diumenges a les 9 h. per Catalunya Ràdio. Una delícia
per a pares i educadors.

Sr. Bucay, no. El missatge que va llençar és tan nefast com simpàtiques
van ser les seves formes. Ja sé que vostè és psicoterapeuta i això diu molt. Jo
m’he conformat a posar a les meves targetes Consultor psicològic. Però posats a parlar de deures escolars tinc un petit
avantatge: he guixat pissarres més de trenta anys i he exercit d’orientador
pedagògic d’un centre educatiu més de dues dècades. No és que vulgui fer valdre
cap argument d’autoritat, però, com que he fet despatx i escola alhora, li puc
ben bé assegurar que en un centre escolar els problemes prenen una vivesa que
no permeten les alegries amb què vostè els despatxava en l’entrevista.

Segons vostè, els pares no han d’intervenir per a res en els deures
escolars dels fills a casa. Ni el petit control que li suggeria l’entrevistador.
El nen, diu vostè, ha d’assumir les seves responsabilitats i, a més, ho va emfatitzar,
els temes d’escola són assumpte entre nens-joves i professors-res. Si els
primers no presenten deures, se les hauran amb els professors que els imposaran
la sanció corresponent. Els deures no són tema dels pares. Quants de pares no es
van sentir alleujats! Fins aquí, perquè el final potser ja no va agradar tant.
“I si han de repetir curs, què? No és pas tan terrible!”, conclou amb alegria.

Coincideixo amb vostè que el fet de repetir curs, en si mateix, no és
pas terrible. Però sí que ho són, en general, les causes que hi porten. Anem a
pams.

Els pares juguen un paper important en els deures escolars dels seus
fills. Els possibles càstigs del mestre l’endemà estan massa lluny perquè siguin
motivadors per als nens. Els pares són els únics que hi poden influir en el moment dels deures. En quant a la motivació interna, sorgida del valor del que s’ha d’aprendre,
és massa dèbil enfront dels estímuls que a casa envolten el nen o la nena. Si
en aquell moment no hi ha un pare que sostingui l’obligació del nen, aquest
queda a mercè dels gustos (televisió, internet, amics, còmics) i no s’aplicarà
a l’obligació. Sento vergonya d’explicar una cosa que em sembla tan
elemental.

I tampoc neguem la major, sr. Bucay. El nen i la nena han de tenir deures. Perquè també han de
saber treballar sols, afrontats al seu deure, sense els ulls imposants del
professor. És un hàbit que han d’anar implementant. Aquesta és la manera com aniran fent-se responsables. Els pares vigilen i sostenen des de certa distància i això ajuda a
assumir les responsabilitats. Primer, l’obligació s’imposa més aviat des de l’exterior i de mica en mica els nens i nenes l’introjecten, se la fan seva.

A més, han de saber posar-se a estudiar, que
no és el mateix que fer exercicis: exigeix més concentració.Estudiar, en el col.legi no saben fer-ho. La meva experiència em diu que és pràcticament impossible. L’ambient
de classe acompanya tan poc que sempre que els dono temps per estudiar –no fer exercicis-, em diuen que prefereixen fer-ho a casa, que allà ho tenen més fàcil per a
concentrar-se. És un fet. Per tant, és a casa que aprenen a estudiar – amb una
intervenció mínima dels pares, suposant que aquests tinguin un mínim d’autoritat.

El que s’ha de fer, doncs, és ensenyar els pares. Ensenyar-los a
exercir l’autoritat com cal. A desangoixar-los, és clar, però no fent-los
dimitir del seu paper. Ensenyar-los a comprendre les dificultats del fill. A no
voler reemplaçar els mestres i a no posar-se nerviosos. Simplement, han d’estar
per fer complir uns deures. I estar oberts a qualsevol ajuda que els fills
els demanin, però sabent que hi ha ajudes enganyoses perquè supleixen l’esforç
personal. Saber-ho detectar també és important.

En fi, pares, invertiu temps en el vostre fill. És invertir en felicitat. L’esforç que heu de fer per a ells no és només per a que creixin sans físicament, sinó per a que siguin unes persones com cal. Al final haurà valgut a pena. Us recomano que no us perdeu el
programa matinal dels diumenges Eduqueu les criatures!

Dir que els pares no han de posar-se en el tema dels deures escolar és massa fàcil. Massa fàcil i
massa complaent per a l’auditori i els possibles compradors de tants de llibres
com escriu el sr. Bucay.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!