BioSofia

“L’home, en el seu orgull, va crear l’home a imatge seva”. Nietzsche.
Just al contrari del que diu el Gènesi. Jenòfanes, un filòsof presocràtic, va
observar que cada poble representa els seus déus amb les característiques
físiques dels seus individus: els rossos pinten déus rossos; els etíops,
negres, etc. Segons ell, si els lleons tinguessin déus els representarien amb
cabellera i cua.

Aquest és el repte filosòfic que planteja Adolf Beltran en el seu espai
setmanal a can Bassas. Ho va fer en termes semblants als que segueixen.

Escolta l’espai del programa aquí

Veritat?

Feuerbach va estendre’s en el tema molt abans que Nietzsche. Explica
que Déu és una creació humana que ens permet superar en l’imaginari totes les
nostres mancances. Déu, per exemple, és la garantia de les nostres ànsies d’eternitat;
també és la persona tota bondat com ens agradaria que fossin els que ens
envolten. La il.lusió de Déu no és innòcua sinó que alimenta la mateixa por que
l’ha originada. Déu personifica unes vanes esperances situades en el més enllà
que avorten qualsevol esforç per construir un món millor. Alimentant aquesta
visió amarga de l’existència no arribarem mai a ser feliços ni ens proposarem
buscar els mitjans per aconseguir-ho.

Mentida?

Potser estem caient en una confusió. Una cosa és que en tant que humans
no ens quedi més remei que tenir una imatge humana de Déu i una altra que Déu
sigui un pur invent nostre. I, a més, ni que fos una il.lusió tampoc no es
tractaria d’una idea malaltissa o d’una creació perversa. Quin inconvenient hi
ha de donar el nom de Déu a aquests espurna interior que ens fa intuir l’amor
perfecte, la bondat sens màcula, la veritat indefugible, la perfecció
desitjada?

Els oients opinen.

Per a la Teresa, la pedanteria és pensar que Déu és un invent nostre i
que no existia abans que el descobríssim.

Agustí de Tortosa explica l’argument d’una pel.lícula de Monty Pyton: “Els Herois del
Temps”. Un nen viatge pel temps acompanyat d’uns nans que havien
trobat un plànol de la creació. Quan Déu apareix se’l veu representat com un
home de negocis gran, segur de si mateix, triomfador i que ho controla tot.
Evidentment porta vestit i corbata. Al final de la pel.lícula, Déu respon
afirmativament a la pregunta del nen de si totes les calamitats i desastres
soferts per la humanitat les ha causat el diable. Però el nen continua
preguntant: donat que el diable també l’ha creat ell,
aleshores resulta que finalment ha estat el mateix Déu el causant de tot. Déu
li dóna la raó rematant-ho així: “Al cap i a la fi
jo sóc el bo i puc fer el que vulgui!”

Carles de Linyola afirma que les imatges de Déu han anant canviant com
les societats. Els primers déus eren éssers lligats a la natura i no els arquitectes
socials dels segles xviii i xix.
Hi ha tants déus com civilitzacions, el que demostra que l’home els dibuixa a
la seva conveniència.

“Aquesta imatge
de Déu l’han creat els poderosos per dominar. Quan no poden fer-ho per l’espasa
ho fan per la por en el més enllà”. Són més d’un els oients que s’han
expressat en termes semblants.

La convidada: Teresa
Forcades. Monja de St. Benet de Montserrat nascuda als anys seixanta. Doctora
en salut pública per la UB, especialista en medecina interna per la Universitat
Estatal de NY, llicenciada en teologia per l’Institut de St. Cugat, màster de
divinitat a Harvard. Entre els seus llibres destaquem “Els crims de les grans indústries
farmacèutiques” i “La teologia feminista en la història”.

“Déu, en ser una
realitat infinita no es pot copsar en un imatge concreta, estàtica i
definitiva. Això implica que aquesta imatge sigui canviant, unes vegades la
d’un senyor amb barba que a uns els satisfaci i altres se la puguin qüestionar
en veritat.” En altres paraules, en ser nosaltres limitats i canviants per força ho
han de ser les imatges que ens fem de Déu.

“El Deú que ha
mort en el s. xix i xx, Jesús ja el va assassinar a la creu
quan va exclamar “Déu meu perquè m’has abandonat”. Desapareix qualsevol noció
de Déu com el pare pedaç que si deixa que les coses et vagin malament al final
et salvaré amb un gran gest extern, de fora. Jesús a la creu es fa ateu
d’aquest Déu. El Déu de Jesús et demana una responsabilitat radical, que no
pots delegar, davant de la teva vida.”

Déu no el podem enllaunar amb conceptes tancats i definits, racionals;
només podem acostar-nos amb metàfores. Déu és un últim reducte dins nostre. “El nostre interior
és la cambra nupcial on t’espera Déu que t’ha fet per amor i que espera una
resposta lliure d’amor per part teva. En
aquesta cambra nupcial és com si s’hi concentrés tot el món en un raig de sol.”
Tampoc cal ser creient per disposar d’aquest espai íntim i obert alhora,
talment el claustre d’un monestir. En disposes quan dius un gran sí a la teva
vida i la vius en plena responsabilitat. Paradoxa,
aquestes darreres paraules podrien posar-se ben bé en boca del mateix
Nietzsche.

La iconografia de Déu descrita per Teresa Forcades posa al dia Las Moradas
o El Castillo Interior de Teresa de Jesús. És una iconografia femenina on s’hi
aboquen els desitjos més potents de qualsevol dona: l’amor romàntic que
presideix els jocs infantils i les fantasies adultes. Suposo que us heu
preguntat perquè tothom considera el dia del matrimoni com el principal dia d’una
dona i no pas de l’home. Col·locant Déu en una cambra nupcial Teresa Forcades és
un exemple paradigmàtic de la construcció humana de Déu. En aquest cas de la
construcció humana femenina en un segle marcadament violeta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!