BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Les raons del dolor. Tot demanant la cadena perpètua
Abans d’ahir el pare de Marta del Castillo finalment es va presentar davant de Zapatero per demanar-li la introducció de la cadena perpètua en el codi penal. Raons? “el dolor de la familia, de Sevilla y de España” Adreçant-se directament al cap del govern va ser més punxant: “Los españoles dormimos igual si nos gobierna un rey o una reina, pero no dormimos igual si nos falta un hijo en casa.” Un cop al carrer, els periodistes van recollir aquesta declaració: “Le hemos dicho que es el pueblo, la gente de la calle, la que demanda la cadena perpetua. Yo creo que si hubiera un referendum ellos saben que saldría el sí”. Té raó: tots compartim el seu dolor perquè tenim fills i una consulta popular resultaria afirmativa. Ara bé, ja vàrem reflexionar sobre la ineficàcia d’aquesta mesura. Avui ens detindrem en la legitimitat del mitjà que utilitza aquest afligit pare: recórrer als sentiments per intentar una modificació del codi penal. Fins a quin punt la seva pretensió és lícita?
Les manifestacions del pare, totes elles sorgides del seu immens dolor, volen ser “raons” que sostinguin la seva petició. Del dolor en surten emocions, peròel dolor pot elaborar alguna raó? Encara que B.Pascal afirmava que el cor té raons que la raó desconeix, cal preguntar-se si d’un sentiment tan agut pot sorgir una raó justa per guiar el quefer legislatiu; si l’espai de convivència pot estar regit des dels sentiments d’horror i ràbia per legítims que siguin. Legítims els sentiments, legítima la seva expressió, noble la nostra compassió i el nostre acompanyament a les famílies; però, és legítim convertir els sentiments de les víctimes en impulsors de l’ordenació jurídica? En definitiva, què ha de prevaler en la direcció d’una col.lectivitat, l’emoció o la raó? I si s’han de combinar, com?
Les emocions estan de moda i han agafat un relleu inesperat gràcies al concepte de intel.ligència emociona. Com tota moda, el paper de les emocions ha sofert l’embat de les simplificacions, que al final provoquen fatals deformacions. Si tals deformacions arriben fins al codi penal, tenim mala peça al taler. La principal deformació: les emocions han de prevaldre per sobre de tot, especialment per sobre de l’eixuta raó. Ens hem posat a menystenir la raó per insípida i poc engrescadora.
De cap manera. És la intel·ligència, la raó, qui ha de seguir prevalent; només que ara aquesta intel.ligència ha d’entendre que les emocions no la perjudiquen sempre sinó que la majoria de vegades l’estimulen . Cal, doncs, tenir en compte les emocions, conèixer-ne la seva dinàmica i saber-les gestionar. Les emocions són un factor decisiu per a l’eficàcia de la intel.ligència i la intel.ligència és també un factor decisiu perquè les emocions despleguin la seva energia de forma positiva i eficient. L’efecte beneficiós és mutu.
Fa uns anys, després del Carnestoltes una mare em va portar el seu adolescent de 17 anys. Aquest havia passat una nit al calabós perquè s’havia dedicat a trencar cabines telefòniques amb els seus amics. Durant la conversa privada li vaig preguntar pels motius de la seva conducta. Em va respondre “És que era Carnaval”. Clarament: la festa, l’emoció de la festa, prevalia per sobre de qualsevol consideració. No vaig veure en el noi cap gest que denotés penediment o vergonya. La “raó” era prou evident per a ell. Més ben dit la desraó!
No és el dolor, ni portat amb l’enteresa del senyor del Castillo, qui ha de guiar les intervencions en el codi penal. És el sentit de la justícia. I la justícia emana de la raó. És la proporció entre delicte i càstig, proporció que emana de la raó. És també la correspondència entre càstig i el dolor causat, correspondència que mira el dolor des de l’objectivitat de la raó (amb empatia, però de fora estant) i no des del trasbals del mateix dolor.
Està molt bé que el pare engegui una campanya, però com no pot deixar de fer-ho des del “dolor de la familia, de Sevilla i de toda Espanya”, hem d’entendre que la resposta dels responsables polítics serà prou cauta. No de tots, per desgràcia. Rajoy ja ha deixat anar la bravata crispadora i populista que tant li agrada. No fa bé. Els polítics tenen l’obligació de recórrer sempre als principis i calmar les puntuals febrades emocionals. Si no, correm el perill de legislar a cops de succés.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé què dir amb això de l’enduriment del codi penal. Està en qüestió la seva efectivitat.
El que sí penso és que vivim en un món ple de violència i frustració: el món laboral, l’habitatge, les injustícies socials, els fraus financers, les guerres, la tele…
Poses la tele i en la majoria de les películes, o estan matant a algú, o estàn planejant matar a algú, o ja han matat a algú.
Els mitjans i la publicitat donen sistemàticament carnaça a la “fera” i alimenten les baixes passions, en lloc d’alimentar els bons sentiments, la comprensió i la solidaritat.