BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
El debat sobre l’educació que s’ha engegat des de fa un temps és un debat en el que hi participen tots menys els seus principals protagonistes: mestres i professors.
La qualificació acadèmica i intel.lectual dels professionals de l’educació com a mínim iguala la dels opinadors i polítics, però amb el valor afegit del contacte diari amb alumnes i pares, i del coneixement directe dels resultats de les mesures ideades per l’administració.
Els sindicats s’equivoquen quan redueixen el seu diagnòstic a la manca de recursos. [Prisa 2003 i 2006 declara expressament que no hi hi ha correlació entre recursos econòmics i resultats acadèmics]. El que falla abans que res és el sistema. No és bo. Amb més recursos disminuiria el problema però ni de lluny el solucionaria. Parlem de les falles del sistema.
No és la ratio el problema sinó la distribució de l’alumnat. La ratio és similar a la dels països del nostre entorn. [En l’escola privada és força superior i tanmateix els resultats són una mica millors.]
No s’hauria d’haver acabat amb la formació professional a partir dels 14 anys. Els instituts van plens de joves que no reben l’educació adequada ni per a les seves capacitats ni per a les seves expectatives. Joves, aquests, totalment desmotivats que obliguen els professors a abaixar el nivell d’exigència de les matèries.
Com que el departament d’Educació planifica al marge del professorat, aquest interpreta les seves decisions més com un entrebanc que com una ajuda a la feina docent. De fet, són mesures poc rellevants en relació a les qüestions que pretenen resoldre. En conseqüència, ningú no se les pren massa seriosament. Sobre tot quan en els darrers temps els canvis han estat constants [i desvinculats entre si] tot provocant la sensació d’improvisació i de manca de planificació.
Els professors tenen la certesa que el sistema és dolent, però es veuen impotents per a canviar-lo. No saben com fer sentir la seva veu. En l’àmbit docent no se senten representats pels sindicats majoritaris que, en nom de valors suposadament d’esquerres, de fet estan bloquejant els canvis realment necessaris.
Els factors que incideixen en el fracàs de l’educació a casa nostra són uns quants més. No hem parlat, tot i la seva importància, ni de la deserció de la família ni de la crisi de valors de la nostra societat. [De tota manera implicant els professors i mestres en aquest debat aflorarien també els factors que avui hem deixat de banda.] El debat sobre l’educació no trobarà solucions efectives fins que els mestres no hi podem fer la nostra aportació.
Fragments de l’article de Albert Berrio, professor de secundària i assagista. Va aparèixer abans d’ahir a l’AVUI. Evidentment, l’original és molt més ric. M’agradaria que ningú s’estalviés de llegir-lo sencer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entre el professorats sí que es debat molt. Però certament aquests missatges no arriben a la societat. Pràcticament tots els mitjans de comunicació ignoren el punt de vista del professor responsable de l’etapa educativa on treballa. Els mitjans només donen veu als “experts”, la majoria dels quals, senzillament, no fa classe, o si la fa no té res a veure amb la realitat d’altres etapes educatives.
Només cal llegir periòdics generalistes per a adonar-se’n. I els periòdics professionals són encara pitjor: Cuadernos de Pedagogía, Magisterio español i, sobretot, Escuela española sempre estant criticant el treball a les escoles i demanant canvis i renovació, però en els seus fulls no deixen expressar als mestres; només hi escriuen “experts” que no tenen ni idea.
Rectificació: sí que tenen idea, es limiten a donar-li la raó al Ministeri d’Educació en les seues reformes, les quals no ajuden mai al mestre.
La responsabilitat la tenim sempre el professorat que està al peu del canó. Els teòrics que com a mínim des de 1990 (LOGSE) ho estan empastifant tot no coneixen l’autocrítica, només la crítica a qui treballa.