BioSofia

“No et deixis res per caminar i mirar fins el ponent car tot en un
moment te serà pres.” (Salvador Espriu)

“Res no et serà pres. Vindrà tan sols l’instant d’obrir dòcilment la
mà, i alliberar la memòria de l’aigua perquè es retrobi aigua d’alta mar.” (Ma
Mercè Marçal).

La mort no és res per a nosaltres. Epicur.

Veritat?

Deixem que Epicur ens ho expliqui. A veure si ens convenç.

“Acostuma’t
a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal
resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació de la
sensació. Per tant, el fet de conèixer que la mort no és res per a nosaltres
ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps
infinit, sinó perquè ens allibera de l’esperança desmesurada de la
immortalitat. […] Per tant, és un estúpid […] qui pateix preveient la mort
[…] perquè mentre som vius, la mort no existeix, i quan la mort és present,
nosaltres ja no hi som. I així com el savi, entre els aliments, no escull els més
abundants sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més
llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens.” (Carta a Meneceu).

Epicur entenia, com Demòcrit, que els àtoms del cos es descompondran
amb la mort. Aleshores deixarem de ser i de sentir. Res no hem de témer, per
tant. Ni premis ni càstigs, ni cels ni inferns. Per als grecs l’Hades era,
segons l’Odissea, un lloc foscant on les ànimes erraven com ombres després de
la mort. Epicur vol esborrar aquesta imatge planyívola i també la creença en la
transmigració de les ànimes, tan del gust de pitagòrics i del mateix Plató. No
hi ha més vida que la que estem vivim.

Fals?

Alguns poden no estar d’acord amb Epicur. Si amb la mort tot s’acaba,
els nostres temors lluny d’apaivagar-se creixen. Quin sentit tindria, doncs,
tot el que fem, l‘esforç per ser bones persones, el sacrifici per no
aprofitar-nos dels altres i seguir les normes de la consciència? Les
injustícies d’aquest món exigeixen un altre món just on es vegi compensat el dolor que hem de patir (Kant).

Es veritat que no tenim proves de l’existència d’una altra vida, però
qui pot afirmar categòricament que tot és només matèria? Al cap i a la fi, tant
de dret tenim de dipositar la nostra confiança en Epicur com en Plató o Kant.

Allarguem la reflexió. Com encarem el fet de la mort? Ens fa por i
preferim no pensar-hi o ens deixa indiferents?

El convidat d’aquesta setmana és Ramon Vallès, doctor en filosofia i
lletres especialista en psicologia. Des dels anys 80 treballa en el camp de les
cures pal·liatives. Se li ha preguntat què pot consolar a una persona en el
tràngol de la mort.

“Cada persona es pot sentir
consolada per coses diferents. De totes maneres jo diria el sentir-se valorat,
el sentir-se estimat.”

Com podem preparar-nos-hi? Val la pena fer-ho? Encara que veiem la mort
en les persones que tenim a prop, l’experiència sempre serà única per a cada
un. No sabem com hi reaccionarem. Ni si ens agafarà de sorpresa, com passa en
una tercera part de les morts.

Per al doctor Vallès, cal preparar-s’hi. Com? Pensant que “la mort és
un fet de vida. És natural en tot ésser viu, el destí del qual és ser substituït
per uns altres, fills, néts. És un fet tan natural com el naixement”.

Molts oients consideren assenyat no angoixar-se per un fet inevitable
com és la mort, justament perquè ens morirem igual si ens angoixem com si no.
“M’he d’amoïnar per una altra vida que desconec? Morir és un tràmit.” (Begonya)
En canvi, altres com l’Àlex, troben que saber que cauran en el no-res els
neguiteja en comptes de donar-los tranquil·litat. Per a ells, la mort és una
mala jugada.

Mai sabrem que estem morts. Fernando.

Hi ha oients com el David que els preocupa no tant que s’hagin de morir com
la forma de morir i la mort de la persona que estimes. “Els que quedem, després
de la mort d’un ésser estimat, ens trobem amb un buit, una mancança molt
important, que ens afecta tant que durant un temps no som ni nosaltres.”
(Juana)

“La mort és tabú, quasi com ho era el sexe en altres èpoques. Se’n pot
parlar a partir d’estadístiques, se’m pot parlar en ocasió d’una catàstrofe o
un atemptat, però no del propi fet individual, personal de morir.” diu l’Adolf
Beltran. El doctor Vallès comenta que aquest tabú ens porta a parlar de l’envelliment
com d’una malaltia o d’un accident en comptes d’un fet natural. Si acceptem el
fet de la mort, viurem el final dels nostres dies amb més tranquil.litat i
serenor. Recordem la reflexió de sant Agustí. Deia que hi ha tres menes de
temps: el temps present de les coses presents, el temps present de les coses
passades i el temps present de les coses futures. L’únic que tenim de debò és
el present del present.

“Si vivim amb intensitat el
present, la mort desapareix una mica.” (R.Vallès)

“Com qui diu que aquell
inevitable taló final que caurà sobre tu, doncs, no el veus, queda difuminat
perquè estàs molt pendent del present” (Bassas).

Un oient ens proposa imaginar el nostre enterrament. Qui serà el primer
a deixar el lament per comentar el partit del Barça? Res ve més a tomb que aquesta
cita:

“L’oposat de l’amor no és l’odi, és la indiferència; l’oposat de l’art
no és la lletjor, és la indiferència; l’oposat de la fe no és l’heretgia, és la
indiferència; l’aposat de la vida no és la mort, és la indiferència”

NOVES PARAULES
D’AGUR

Ni amb aquest cant
de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t’agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s’escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.

Salvador Espriu. El caminant i el mur

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!