BioSofia

M’ho comentava un amic. Estava intentant llegir tranquil.lament el diari quan se li acosta la petita amb una pregunta:”Pare, tu també perdràs la feina?“

– Com dius?

– Si perdràs la feina per això de la crisi. Ho diuen a la tele.

Jo ja m’hi havia trobat en el despatx. “Escriu-me cinc coses que et fan por i en les que has pensat aquesta setmana.” “Ara posa un senyal en aquelles dues que més t’han preocupat.” I surt la crisi! No en la majoria de casos, però déu n’hi do. N’hi ha que afegeixen: “A casa el pare no està de bon humor.” Per què? “Per la crisi, no tenim gaire diners.”

La crisi ha arribat a les llars i als despatxos dels psicòlegs. La crisi ha arribat al món afectiu dels petits. No pas els més petits sinó els d’edat entre els 6 i els 12 anys. Una edat molt permeable a l’entorn, al món real. Sobre tot quan a partir dels 8 accentuen el vessant tràgic: incendis, catàstrofes naturals, accidents, etc. I ara s’hi ha afegit una preocupació que sembla que s’hauria de circumscriure al món dels adults: la crisi econòmica.

No se’ls pot deixar sols amb cap por. Estan preocupats per les conseqüències que es poden derivar de la crisi, talment com en senten parlar als seus pares. Els estats d’ànim s’encomanen. Aleshores la visió del món dels nostres fills  esdevé més fràgil que mai, ells que necessiten sentir-se en un món segur per créixer en seguretat personal. La confiança en un mateix també es mama, “s’introjecta”.

Què podem aconsellar als pares?

1. Parlar-ne. Clarament i davant dels nens per evitar que elaborin fantasmes, cosa que passaria si ens sentin d’esquitllentes. La informació atenua l’angoixa. I com s’espera que ho faci un adult: amb objectivitat, eliminant previsions pessimistes molt incertes. Potser caldrà que abans, els pares s’hagin posat d’acord en els termes i hagin filtrat ells mateixos les pors carregades de subjectivitat.

2. Sincerament. No ho seria dir que no cal preocupar-se si el perill que la crisi castigui la llar és real. Ni tampoc a la inversa: “ho tenim fatal.”

3. Positivament. “No ens hem de deixar endur per la por. Els pares hi estan pensant i tenen recursos per trobar solucions que arribaran un moment o altre.” Cal tenir present que els nens poden sentir-se culpables de la situació. És una tendència natural. Se’n poden sentir responsables, no de la crisi, sinó del mal humor dels pares o dels seus problemes. Per tant, els pares evitaran relacionar de cap manera els càstigs o el mal comportament dels nens amb les penúries de la família.

4. Compartint la planificació immediata en allò que els afectarà. De la mateixa manera que ells no se n’han de sentir responsables tampoc no han de decidir ni hem d’esperar el seu consentiment. Si són grandets, aprofitarem alguna idea. Però han d’aprendre a assumir les conseqüències dels esdeveniments. Se’ls informarà, per tant, dels canvis concrets en allò més quotidià: limitació en les compres, vacances diferides, treballs d’estiu perquè tothom aporti el seu granet, ús del transport públic… Sense que falti mai el costat positiu. “Sempre ens quedarà la casa, per això no cal patir”. “Tenim uns estalvis que ens permetran aguantar el més fort.” “Plegats remuntarem la situació.” Els infants són molt receptius a l’actitud, més que a les dades. Com més vegin els seus pares actiusi decidits cara a l’adversitat, més creuran que disposen de recursos.

5. La crisi serà la millor lliçó que hauran après per al seu demà. Els haurem ensenyat com n’és d’important descodificar les emocions i verbalitzar-les, com ens hem d’arrapar a la informació objectiva per eliminar fantasmes, com del problema hem de saltar de seguida a la solució, com l’actitud ho és tot, com en les èpoques de benestar no es pot baixar la guàrdia i que cal aprendre de la formigueta que arracona per als imprevistos.

6. Trobar el moment és essencial. Ja hem parlat que els pares han d’intentar filtrar i aclarir els seus sentiments abans d’adreçar-se als fills. Després s’escollirà el moment que els nens estiguin prou receptius i els pares prou distesos. Sense que això signifiqui ajornar-ho empesos per la por.

7. Perspectiva històrica. Ens ajudarà a objectivar encara més el problema i per tant a mirar-lo des de la distància. Des del 29, passant per les guerres mundials, hi ha hagut crisis periòdiques que el món ha sabut superar. Moments encara més dramàtics. No trigarem a sortir-ne d’aquesta. La història del món, com la vida de les persones està feta de crisis que tot solucionant-les ens fan créixer i canviar a millor. Ara, per exemple, podem aprendre a gaudir més de les petites coses, a desprendre’s d’allò material i costós, a fer l’experiència saludable de la frustració i a reconduir el verdader desig.

S’accepten més les idees si són positives. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!