BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Abans, ara i sempre, tothom hi segueix creient. La gent encara pensa que viurà tota la seva vida amb la mateixa persona. Més exactament el 71% dels francesos segons un sondeig de Sofres publicat a l’octubre del 2009. A Catalunya solem donar uns percentatges semblants en aquest tipus d’enquestes. Resultat sorprenent. Perquè sabem que a casa nostra el nombre de divorcis de l’any passat igualava al de casaments i que més d’un terç d’aquests van acabar en divorci. Però hi seguim creient. Meravellós encegament de l’amor!
Ho deixem o continuem? Fills, treball, metro o bus, sopars i a dormir… Una rutina que posa en safata el distanciament progressiu de la parella. Per això, convé fer un alto i engegar l’inventari de la relació, sigui perquè ja res funciona sigui perquè tot va sobre rodes. Balanç de les aportacions i de les mancances, de les riqueses i de les febleses. Recular, agafar perspectiva i decidir-se a seguir avançant plegats –o no.
Les revolucions femenina i sexual han obert la via a la reivindicació de la independència emocional i a l’afirmació identitària (“primer, jo” ). Però també a creure’s amb el dret a partir peres al primer tro que ressona a les muntanyes. Ha estat una necessària revolució després de segles de matrimonis concertats i legalment indestructibles. Això, però, no ha impedit el dolor dels que han aplicat a l’amor les mateixes lleis del mercat: Meetic ens ha fet creure que la mitja taronja estava disponible per catàleg. La facilitat amb què es decideixen els divorcis per mutu acord, acrediten la idea del matrimoni com a pur contracte, un de més. I així és com ens trobem tots embrancats a conciliar allò inconciliable: el principi absolut i el quefer del dia a dia, el compromís i l’afany d’independència, la durada i la passió…
Les parelles que duren s’assenten sobre molt pocs conceptes. Potser sobre un de sol: comunicació. Saben que si, regularment, amb tranquil.litat, sense acritud, s’aturen a parlar, encadenaran anys d’entesa i harmonia. Amb aquesta voluntat d’usar la paraula us proposaré algunes preguntes per fer balanç de la relació. Més endavant en un altre post. No es tracta de cap test gèlid basat en la suposada normativa sobre el que funciona o no. No s’haurà d’assenyalar amb una creu cap casella per arribar a conclusions distants i universals. L’amor no és un afer comptable. És un afer viu, que es nodreix de la paraula feta diàleg. I li cal aquest aliment! Sabem també que no es pot pas reduir a la fusió de la primera trobada; és una aventura obstinada, decidida a triomfar sobre els obstacles (amb no pas poc de mal, a vegades); obstacles que són considerats més aviat com nusos a desfer que com a motius de conflicte. Serà un joc de preguntes amb l’objectiu de mesurar la força del lligam que ens uneix i calibrar el valor que li concedim. Preguntes que no tenen ni resposta bona ni resposta dolenta sinó que estan pensades per encetar la reflexió compartida, que potser destaparan retrets i frustracions, i que sobre tot desvetllaran la creativitat de la parella, posaran a punt la facultat d’adaptació mútua i alimentaran el desig d’arribar encara més lluny.
Fer balanç hauria de ser una tasca regular. Després d’un any, de cinc o de deu, els equilibris es transformen. Amb el temps les malles s’afluixen o s’estrenyen. Constantment hi ha esdeveniments, feliços o no, que vénen a estireganyar l’entreteixit més acurat. L’arribada dels nens consisteix una proba evident per a l’amor: disloca atencions, resitua prioritats, desvetlla fantasmes d’infància, potencia neguits i tota l’existència dels pares pren una densitat imprevisible. Igualment quan sobrevé la mort d’un familiar, un canvi professional, unes obres d’envergadura o una infidelitat… Al cap de cinc o deu anys, allò que era vital esdevé relatiu i poden sorgir de sobte noves inquietuds i noves exigències. Farem doncs, balanç. Com en qualsevol empresa i de qualsevol empresa. La de la parella és la que més s’ho val.
Les preguntes al pròxim post
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si cal cada setmana, Narcís.
I el pròxim post, per quan?
És una dita popular i una de les preferides de la meva àvia. Cada casa és un món i cada parella també. No és fàcil trobar receptes ni aconsellar-les. El diàleg és imprescindible, però també la tolerància, el respecte i la comprensió. Conviure és difícil per se.
Tanmateix, el fet que existeixi aquesta dificultat s’ha d’entendre i s’ha de saber acceptar. Tirar la tovallola a la primera és molt habitual avui en dia, però després molta gent s’adona de l’error. Sense haver de suportar l’insuportable, també s’ha de saber cedir i tolerar. Entendre que l’amor canvia i que no sempre és igual que els primers anys. Que es fa diferent amb el temps, però que aquesta diferència, si se sap portar, és més aviat enriquidora.
La resta és química. Trobo que de vegades estem massa mediatitzats per la literatura, el cinema i les cançons. La vida és complicada, trista, plena d’imponderables, rutinària, pesada, cansada, etc. I què? Junts millor, serem més forts. Jo sempre he mesurat la vinculació amb el meu marit d’una manera molt gràfica. Així que em passa qualsevol cosa bona, per petita que sigui, em moro de ganes de dir-li. Tot té sentit si li ho puc dir de seguida.
Això és amor.