BioSofia

La pregunta semblava d’allò més banal. Aparentment, una més sobre què serem quan serem grans. Qui la feia era la Luna, una nena de 12 anys, enmig d’una classe de 2n d’ESO. Però si ens fixem bé en un matís, hi sentirem agitar-se ni més ni menys que el problema de la llibertat. 

La tutora del curs m’havia demanat de fer conjuntament la sessió de tutoria de la setmana. I la Luna aixeca la mà:

“Professora, li diu a la meva companya, quan siguem grans, podrem decidir el que volem ser?“

– I a tu què et sembla?
– No ho sé.
Llavores vaig prendre jo la paraula:
– Em fa l’efecte que ho dubtes, que puguem escollir. Que has sentit dir el contrari?
– És que no sé si un pot fer el que vulgui. 

Davant de la classe no era qüestió d’esbrinar què hi havia darrera la pregunta. Em tocava abordar-la com a filòsof més que com a psicòleg. ¿Haurà sentit la nena a algú que digués que els humans hem de descobrir el nostre destí? Encara hi ha adults que s’expressen com si el que els passa estigués escrit vés a saber on.

Mireu, nens, la Luna ens ha fet una pregunta molt guapa, però molt difícil de contestar. Potser ja sabeu que sóc psicòleg. Ho sabíeu? Bé, doncs, sovint he rebut al despatx a gent gran que se sentia trista i neguitosa per tot. Se sentien així per coses que els havien passat quan eren petits. No es van sentir estimats, per exemple. O es van sentir molt sols a l’hora de solucionar els seus problemes grossos. I què passa? Que cada vegada que es troben amb un d’aquests problemes, tornen a experimentar el malestar que van tenir de petits. En aquell moment, una burla dels companys, una enrabiada del professor, un comentari poc encertat dels pares, una amiga o amic que deixava de ser-ho, tot ho vivien com un drama. Cada situació d’aquestes els ha anat disminuint la confiança en ells mateixos de forma que s’han tornat insegurs.  I ara de grans no saben resoldre aquests problemes en la seva vida. Creieu-me, s’ho passen molt malament. I res de tot això ells no varen escollir. Simplement, s’ho van trobar.

Ja veus, Luna, ja veieu, nens, que ens passen coses que no hem escollit. Hi ha una part de nosaltres que no escollim. Coses que ens fan infeliços, però també coses que ens donen alegries. Si els pares, els professors i els avis ens ensenyen a ser educats o a estudiar responsablement i a esforçar-nos, tot això és ben probable que ho siguem també de grans. Si ens acostumen a jugar o a llegir o a anar per la muntanya o a fer esport, de grans tindrem ganes de fer-ho.

Què vol dir això? Que és important que ara ja prengueu decisions. Que escolliu deixant a banda la por. Perquè podeu escollir. Moltes coses: allò que ens agrada, el que pensem, l’ofici o feina que voldrem, la forma com ens agradi viure, la classe d’amics o amigues, de nòvios o nòvies; si volem tenir fills o no, com els voldrem educar, etc.

Sí, nens, podem escollir la nostra vida de grans. I, pel que veig, tu Luna ja ho ets molt de gran si saps posar-me preguntes com aquesta. Nens, us desitjo una vida formidable!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!