BioSofia

Una de les millors idees sobre la felicitat és aquesta:

“ets feliç quan no t’ho preguntes”.

• Ets feliç? Només sentir la
pregunta noto un petit desassossec. De seguida em ve al cap que no queda gens bé
dir que no ho sóc. Seria vergonyós. Sembla que els cànons socials obliguen a
ser feliç. Si no trasllueixo felicitat, se’m consideraria una pobra persona, un
fracassat en allò més important a la vida. Diré, doncs, que sóc prou feliç, que
ho porto prou bé, que déu n’hi do! Ens poden preguntar per la salut i no ens
avergonyim d’explicar els nostres problemes. Fins i tot, si ho sabem justificar
bé, podem deixar entreveure els nostres problemes econòmics. Però amb la
felicitat personal, és diferent. Un dèficit en felicitat és un dèficit
personal, un fracàs.

• Aquest imperatiu social repercuteix
negativament sobre la nostra sensació de felicitat. Ens fa sentir culpables en
els moments de tristesa. Justament quan més necessitem aixecar l’ànim, aquesta obligació de ser feliços afegeix un
element d’amargor més. Aquest imperatiu social impedeix que podem preguntar-nos
tranquil.lament si som feliços. Tanmateix, hauríem de poder encarar amb serenor qualsevol aspecte de nostra vida.

• I què, doncs, si deixo constància que algunes
vegades no em sento feliç? No sóc el Dalai Lama. No sempre puc ni vull deixar
de sentir-me afligit; depèn de les circumstàncies. Ja sé que he repetit, com
tothom, que no som amos de les nostres situacions, però sí de l’actitud amb què
les afrontem. Va bé pensar-ho, però no és cert del tot. Admiro el Dalai Lama i
els que com ell no perden el somriure. Però tampoc em sento decebut per no
aconseguir un domini total dels meus sentiments ombrívols. Tot i que, també és
veritat que miro de progressar-hi adequadament!

• Els moments d’infelicitat formen part de la
felicitat. No és cap contradicció. Primer perquè la felicitat en termes
absoluts no és humana. Res en la seva forma absoluta ho és: la realitat és
limitada i canviant. És així. Segon, perquè si no coneguéssim moments dolents
no valoraríem els bons i no ens causarien felicitat. De la mateixa manera que
sense nit no tindríem el concepte dia, sense conèixer moments dolorosos no
sabríem què és la felicitat. Tot ho valorem per contrast. Tercer, hem de
considerar la infelicitat i la felicitat com els dos pols oposats d’una mateixa
cosa. Oposats , que no contraris. Encara que podem instal.lar-nos en l’amargura
permanent, no ha de ser necessàriament així. Llavors s’imposarà en nosaltres la
visió oriental de contemplar el moments difícils com complements necessaris de
la felicitat.

• Seria el moment de
distingir la felicitat de la conformitat, la felicitat de l’acomodació. Avui
està de moda l’actitud zen, identificar la felicitat amb la serenor perfecte. Però
no trobeu que la beatitud impertorbable és una cosa insípida? No trobeu que el
somriure permanent deixa una cara estúpida? És la infelicitat per avorriment.
Sento que no només la possessió em dóna felicitat sinó també el desig. El desig
pressuposa carència. Justament l’impuls des de la carència cap la consecució,
això és la vida. La felicitat no ens la donen només les coses que tenim sinó
també les que desitgem. En la mancança, doncs, també hi ha felicitat. La
felicitat és conquesta, ambició, esperança. Millor, és l’alternança entre
saturació i mancança, entre desig i consecució, entre carència i producte,
entre gaudi i neguit de noves conquestes, entre tensió i alliberament.

• Com la
vida. Visc i deixo de preguntar-me si sóc feliç. En tinc prou de buscar el cantó
bonic de cada moment i posar les condicions perquè el demà sigui un xic més
agradable que l’avui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!