BioSofia

Em sembla que tots sabem què li passa al nen o a la nena que des de petits se ‘ls ha donat tot el que han demanat. Que no aprenen a valorar res. Es passen la vida demanant i exigint. Es creuen amb dret a tot. Si algun desig no el veuen cobert, se senten ultratjats. Perquè els seus desitjos són drets. Ho veiem en fills d’amics o, si som professors, ho constatem cada dia a l’aula.

A Extremadura li han donat tot. L’Extremadura actual és un producte de disseny. Mal dissenyada segons alguns, però dissenyada al cap i a la fi des dels despatxos de Madrid a cop de cartabó i llapis. I sobre tot de molts mils de milions de pessetes.

Pessetes, sí. Perquè la història porta una broma de 106 anys, o si voleu de seixanta que és quan els cabals públics comencen a vessar-se a carretades. Ara ho explico. El primer Pla d’Obres Hidràuliques data del 1902 i contemplava 296 obres de regadiu. Tot seguit, 1907 es va elaborar un pla de colonització pel qual s’agrupaven les famílies i l’Estat els hi atorgava unes terres per conrear-les. Es comencen a construir embassaments, canals kilomètrics de rec i nous pobles-colònia fins a la Guerra Civil. Arriba Franco i la cosa pren la gran volada anomenada “Plan Badajoz”. Va ser qualificat com “exponente más acusado de la política agro-social del Régimen”. Des d’aleshores tot el que s’ha fet a Extremadura sempre ha estat “lo más” en cabals públics invertits, exactament el 20% de la renda “nacional”.

Tot donat. “Una parcela de 4 a 5 Has., aperos de labranza, ganado y una vivienda digna.” Antonio Ballesteros ho descriu així: “pasaron de chozos elementales a casas primorosamente preparadas. Pueblos dotados con su ayuntamiento, iglesia, casa rectoral, escuelas, viviendas para maestros, clínica y vivienda para el médico, casa para la Hermandad Sindical, almacenes para cooperativas, hogar para el Frente de Juventudes y Sección Femenina, cine y cementerio propio. Algunos de estos pueblos se diseñaron como auténticos modelos de arquitectura: “pueblo en lomo alargado” caso de Gévora o “pueblo en cerro” como Entrerríos.”

Això dura pràcticament tota la dictadura i s’acabar el 1972. Amb la democràcia va canviar el nom i el procediment, però la regió ha continuat encapçalant sempre els Pressupostos Generals de l’Estat. Allò del “cafè per a tots” que se serveix amb tassons per a uns i tassetes per a altres. Extramadura ha guadit sempre del tassó més gran, com bé sabem.

D’aquesta actuació paternalista de l’Estat sobre Extremadura n’observem el següent:

– La desproporció entre els cabals vessats i els resultats que veiem. No ha donat els fruits esperats. Segueixen estant a la cua en rendiment per habitant. Sembla inexplicable.

– La manca d’iniciativa és notòria. Els Plans Badajoz i els privilegiats pressupostos no han pogut dotar aquesta regió ni d’indústria ni de comerç, sectors que depenen sobre tot iniciativa privada.

– La corrupció va campar en temps del franquisme. Els gran terratinents, que vivien a Madrid infiltrats en l’administració estatal, han estat els grans beneficiaris del Plan, esquivant il.legalment les expropiacions alhora que veien com les seves terres s’anaven enriquint amb les aportacions colonitzadores de l’Estat. (Baigorri, pàg. 11-13)

– No ha canviat la mentalitat dels seus habitants començant pels dirigents locals. Acostumats a rebre sense esforç, la classe mitjana amb una mica d’estudis ha buscat refugi fàcil en el funcionariat en comptes de dedicar-se a l’esforç productiu. A Extremadura són funcionaris el 23% de la població. Més que a la capital de l’Estat! A Catalunya només ho són el 8%.

L’Extremadura actual ho ha tingut tot fàcil, tot donat. El desig dels seus dirigents es converteix en dret. El sentit de justícia distributiva els és completament aliè. Els altres sempre estan en deute amb ells. En els grups socials aquests comportament són idèntics al de les persones que de petites no han hagut d’esforçar-se per res. Per això la vicepresidenta de la Junta, Dolores Pallero, declarava l’1 d’octubre que no només s’enorgulleix de tenir els millors pressupostos estatals sinó que “Extremadura mejora su posición en todos los indicadores a pesar del contexto de clara crisis internacional”. Saben que tothom s’estreny el cinturó, però no se senten gens culpables de quedar al marge de l’austeritat general. Perquè com afegeix ella mateixa tot plegat es fa en compliment del dret a una “discriminació positiva”. Més clar l’aigua. Sembla que Pallero se’n rigui de tots nosaltres quan explícitament no s’amaga de proclamar que “la inversión será de 671 euros por habitante en Extremadura, frente a los 538 de media nacional.” Com voleu que se n’amagui si es senten amb el dret de ser tractats diferents? Pels mateixos dies i en la mateixa tessitura l’Asamblea, el seu parlament, “exigia” que les altres comunitats seguissin amb la solidaritat com fins ara.

Psicòlegs i educadors sabem que aquestes actituds no canvien per elles soles. Cap raonament no pot amb elles. Quan manca el sentit de justícia distributiva o de culpabilitat no hi ha més remei que imposar-se per la via dels fets sense esperar cap comprensió per part de l’interessat. Aquestes persones són “carencials” en termes tècnics. Sempre se senten en deute i tractades injustament.

La reacció de la Junta amb els comentaris de l’ex-diputat Puig d’ERC i de Sunyer d’IV només s’entén sota el paràmetres que acabo d’explicar. La pell de la Junta és molt fina i sempre propensa a sentir-se víctima. És molt significatiu que ningú del PSOE hagi fet costat a Extremadura en aquest tema, fora dels comentaris estivals de la cadena SER.

Que ningú tregui la conclusió que no hi ha res a fer. A nosaltres ens toca repetir que el dret a millors prestacions la tenim els que més produïm. No som rics; hem adquirit riquesa treballant. Ens assisteix el dret del mèrit. Ens mereixem un tracte en funció dels nostres impostos, encara que no ho entengui el sr. Bono.

Per acabar, no us perdeu el següent. El sr. Fernández Vara, el successor de Rodríguez Ibarra, diu que encara troba a faltar 25 milions en els pressupostos concedits i que batallarà perquè Madrid els hi doni. Què us deia?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!