BioSofia

Van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I molts dels joves llavis desclosos després de la foscor vàrem jurar fidelitat a aquests mots: el recte camí d’accés al ple domini de la terra. (Inici de càntic en el Temple). 

Espriu i una munió de magnífics escriptors van ser l’avançada del poble Caminant contra el Mur del buit i del silenci. 

“En un estrany buit / manen el silenci / i la solitud.
Sols queden uns noms; arbre,casa, terra, / gleva, dona, solc.
Només fràgils mots / de la meva llengua/ arrel i llavor.
La mar, el vell pi, / pressentida barca. La por de morir.” 

(Perquè un dia torni la cançó a Sinera)

“Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i veiem com / esdevenia / gos.
Envilit pel ventre, / per l’afalac  al ventre, / per la por.
s’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té. […]
Mai no hem pogut, / però, desesperar / del vell vençut,
i elevem en la nit / un cant a crits / car les paraules vessen de sentit.
L’aigua, la terra, / l’aire, el foc / són seus
si s’arrisca d’un cop / a ser qui és.
Caldrà que digui / de seguida prou
i vulgui ara /caminar de nou,
Alçat, sense repòs,
per sempre més,
home salvat en poble
contra el vent.”  (Indesinenter)
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!