BioSofia

El joc entre homes i dones ha deixat de ser senzill. Les regles han variat i s’han complicat. Diuen elles: “covardia”, “por de comprometre’s”. Ells contesten “castració”, “enveja de poder”, “complicació”. Dos llenguatges paral·lels que estan lluny de poder convergir. 

Com estimen els homes? Però estimen? Saben estimar? I tant! Que les dones no pensin  pas el contrari:  no són pas les posseïdores en exclusiva del romanticisme, les úniques especialistes en l’amor esbojarrat. Simplement ha canviat l’escenari i les regles. Cal una feina de descodificació. Ningú s’ha de creure el posseïdor en exclusiva de la fórmula de l’amor. 

Dones, no tingueu por de la descoberta: ells també saben estimar. Deixeu que visquin l’amor a la seva manera. Deixeu-vos estimar com ells saben; que en saben! Tots i totes hi sortirem guanyant. 

Preguntem a les dones entre trenta i quaranta anys si els homes saben estimar. D’entrada ens cauran els qualificatius de sempre: els homes no pensen més que en el sexe, en l’amor són falsos i de poc fiar, defugen el compromís… Nuls, en una paraula. Però només que furguem una mica, el discurs prendrà un altre rumb: són forts, ens agrada descansar sobre les seves espatlles…

Si ens adrecem als homes, el moviment és l’invers. D’entrada l’ anecdotari és afalagador i tòpic: són tendres, responsables, afectuoses. Uns segons de silenci i els judicis giren 180º: són bandarres i coquetes, ni elles saben el que volen, canvien de parer com la mateixa lluna, materialistes…

Un retrat robot i caricaturesc, l’esquema mental que fem anar uns i altres. Potser que el llencem a les escombraries. No us sembla?

Hélène Vecchiali, psicoanalista, es pregunta en el seu llibre”Ainsi soient-ils” (Ed. Calmann-Lévy-2006) com estimen els homes. La resposta és: tal com raja! La seva força és precisament aquesta capacitat de ser clars, d’anar al gra. Estimen i allà van, segurs. En canvi, les dones no paren de fer-se preguntes: És l’home de la meva vida?  Em convindrà? Canviarà amb els anys? Les dones passen l’estona desfullant la margarida. Per què? Perquè sempre en volen més i no saben parar. Els homes, sempre segons la psiquiatre, saben aparcar els seus dubtes: si està bé, està bé! I endavant! Però si no ho veig clar, adéu i si vols quedem com amics! No cal dir que les excepcions abunden, com sempre que fem un retrat robot. Però per aquí van els trets. 

Uns dubtes, els de les dones, que les fan obsedir per posar a prova constantment l’amor del seu company. Els homes no ho entenen, que potser ells demanen als seus amics proves de la seva amistat? L’home que es veu avaluat dia sí dia també se sent sufocat, incomprès i no correspost en la mateixa mesura. El que ha fet per a ella fins aquest moment no compte. Ella vol més…proves. L’home se sent sufocat i a més objecte d’ingratitud. Elles van a la recerca de l’home perdut, l’ideal romàntic imbuït de quan jugaven a nines. Vers l’home perfecte que vés saber on para. I en comptes de contestar-se que no, que no és el moment de nines sinó d’ acceptar la persona real que han triat per company, s’aferren a un ideal fornidor de constants dubtes i de la necessitat d’obtenir noves proves d’amor.

Tots hauríem de deixar els models infantils. Ni mantenir la Barbie ni el Superman com a model. Si per contra els anys i els fills ens han portat a l’abandó, no ens abandonem definitivament i intentem recuperar l’encant per al company o la companya. Un encant nou, que hauria de ser, un còctel de  picardia, de projectes, alegria i romanticisme compartit. Amb el toc diferent de la fermesa de l’un i la seducció de l’altra. Ja hem arribat a la convergència en la diversitat.

No sé si m’estic allunyant del “femeninament correcte”. Entro en zona vermella? ¿Potser prenc massa riscos de cara a les meves amistats femenines? Per a la seva tranquil.litat repeteixo que m’he inspirat en algunes idees d’una dona psiquiatre. Intento ser equidistant i allunyar-me al màxim de la bilis i la hostilitat. 

La moda està en retreure sense parar defectes als homes. Es resumeixen en una paraula: desorientació. I és veritat, la dona s’ha reivindicat i ha acabat per canviar el codi i imposar noves regles. Ha estat a fi de bé. Calia. D’aquí, una natural desorientació.  Més d’una, però, pronuncia aquesta paraula, desorientació, amb menyspreu, despectivament. Quan és un fet es pot prendre o bé amb goig i positivament o bé com una arma llençada contra el mascle actual. I ha anat més aviat per aquí la cosa. El resultat de l’actitud despectiva és que avui hi ha molts homes atemorits que visiten per aquest tema al psicoterapeuta diu Bernard-Elie Torgemen. La por a rebre un no, l’home l’ha tingut sempre. Sabia com fer-hi front. La por a rebre’l acompanyat d’una mirada despectiva, burlesca o severa l’està convencent que el terreny està vedat. La força del seu desig no arriba per a tant de rebuig. La “dona guerrera” no forma part del nou codi ni té perquè formar-ne. La dona guerrera no és cap bona companya per a l ‘amor.

Les dones han imposat amb encert gran part de les seves regles. Hi hem guanyat tots. Gràcies! Més afecte, més expressivitat, més estètica; molt bé. Igualtat; millor encara. Ara mano jo; no, això no funciona. Quan s’arriba a aquí, la frustració es reparteix a parts iguals. Malament. Cal esperar que un dia el pèndol torni a l’equilibri equidistant perquè tots en sortim beneficiats. L’amor serà l’ atracció de la diferència i la igualtat emergirà, en canvi, del respecte i del gaudi mutu. L’amor prendrà alternativament a l’altre com a objecte, tant per a ell com per a ella, en un goig i plaer compartit. 

El pròxim post:  La dona guerrera i el mascle recolector

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!