BioSofia

“Sembla tant evident aquesta veritat que no sé
perquè la posem a debat. Ja ho deia Terenci ‘l’afalac genera amics, la veritat
odi’. Els amics són per fer-se sentir bé mútuament. Prou sabem que tenim
defectes i segur que hi ha molta gent que es dedica a comentar-los a la nostra
esquena. Els amics, que facin els ulls grossos amb els nostres defectes com
nosaltres els farem amb els seus i que ens escoltin amb cara d’interès com
nosaltres ens menjarem els badalls quan ells ens expliquin alguns dels seus
problemes arribat el cas. Per això estan els amics, per fer-se companyia i,
sobre tot, per fer-se sentir bé i fer sentir important a l’altre… Val més fer la vida agradable que saber la veritat."

Aquesta paraula, veritat, tan bonica, sovint
amaga coses molt lletges. Aquell suposat amic que ens fereix amb els seus
comentaris i que encara té la barra de voler-nos fer creure que ho fa per al nostre
bé segurament és un envejós: el que
passa és que segurament no suporta els nostres èxits i les nostres qualitats.
Així que, bon vent, amics d’aquesta mena.”

No tothom, però, veu l’amistat de la mateixa
manera.

“Aquesta gent per parli per ells. Clar que hi
ha amics que diuen la veritat, que són sincers els uns amb els altres. Perquè
sense sinceritat no hi ha amistat possible. Una de les millors coses de la vida
és tenir algú que s’alegri dels teus èxits i que t’ajudi quan ensopegues, que
t’ofereixi consells, correccions pel teu bé i que accepti les teves esmenes i
comparteixi amb tu els seus èxits i els teus fracassos. Si has perdut un amic
per dir-li la veritat, no era un amic. Per tant, la frase, el refrany, la dita
era, és, falsa.”

Així introduïa el seu espai de reflexió i
debat l’Adolf Beltran dins d’ El Matí de Catalunya Ràdio. Al meu entendre, una
presentació penetrant. El periodista l’ha convertit en un magnífic trampolí per
a un debat en profunditat. De les dues opinions confrontades ha sabut
explorar tots els matisos dels respectius arguments.

El convidat. Aquesta setmana ha estat Anton
Ma. Espadaler, professor de literatura medieval a l’UB qui va animar el debat.

La seva reflexió parteix d’unes paraules de
Ciceró:

“L’amistat no pot
ser vulgar sinó que, al contrari, ha de servir perquè els humans en la seva
relació noble i virtuosa s’enriqueixin de tal manera que la seva vida hagi
arribat a contactar d’alguna manera amb la perfecció.”

D’aquí AME entén que l’amistat no s’ha de
confondre amb l’adulació. Els amics se senten atrets per les qualitats que
admiren en l’altre, però això no els impedeix advertir també els seus errors i
defectes i, arribat el cas, ajudar a corregir-los. L’adulador, per contra,
només afalaga perquè únicament busca obtenir algun benefici de la relació.
L’Antoni Bassas aprofita per recordar uns versos de Raimón:

“Hi ha gent que ha
resistit la tortura i no ha resistit l’adulació”.

Els oients.

S’han decantat majoritàriament en contra de la
sentència en una proporció de 9/12. Tots admeten d’entrada que dir segons quines
veritats és arriscat i posa en perill l’amistat. Però pel que es veu l’experiència els ha estat positiva a la majoria.

Dos remarques importants dels oients. Primera:
Quan estimes una persona, hi ha coses que et veus obligat a dir-li pel seu
propi bé i tu has d’assumir el risc de dir-l’hi, justament per l’estimació que li
tens. Segona: hi ha una manera amistosa de dir les coses. En paraules d’Anton Ma. Espadaler, “no pots
pas anar disparant el trabuc tot el sant dia ni deixar anar les coses tal com
vénen. Tots tenim la nostra animeta i els amics se l’haurien de conèixer i
s’haurien de saber tractar.” Gandhi ho expressava així:

“Abans de parlar
hem de saber si el que hem de dir és cert, és oportú o és conforme a la
caritat”. Conforme a l’amistat, diríem ara.

L’amistat es posa a prova no només acceptant
els advertiments molestos sinó també buscant la manera de dir-los d’acord amb
la sensibilitat de qui els ha de rebre. El bon amic accepta les veritats i, a
més, sap com dir-les.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!