BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Diumenge passat va ser el dia del docent. La crisi financera i la disputa presidencial dels EUA van estalviar el copet a l’esquena que aquests professionals necessitem i mereixem. La premsa es va oblidar dels docents. Ja et planyo, em diuen amb commiseració els nous coneguts quan saben la meva feina, però els periodistes i els funcionaris de la consellaria funcionen al marge del carrer i no consideren que ens hagin d’agrair res. Diumenge passat tothom es va oblidar de nosaltres potser perquè no se’ls hagués acudit altre cosa que criticar-nos i, és clar, hagués quedat fatal fer-ho justament el dia que ens està dedicat. Potser sí, doncs, valia més que ens haguessin oblidat.
Ni més ni menys. L’escola és el gran revulssiu en les societats subdesenvolupades que mai han pogut accedir a l’educació. Però en la nostra societat, la reflexió de Terricabras és encertada. L’error que destapa el filòsof gironí descansa en dos supòsits:
- que el canvi de les persones és essencialment de caràcter intel.lectual i es produirà per l’adquisició de més coneixements, i
- segon, que l’escola és l’agent educatiu per antonomàsia.
Sobre el primer punt trobareu una sucosa explicació en el bloc esmentat. Per la meva part, em dedicaré a fer unes consideracions sobre el segon.
L’agent educatiu per antonomàsia d’una societat occidental no és l’escola sinó la família. Ningú en sociologia discuteix el paper únic de la família en la transmissió dels valors dominants i, tanmateix, quan parlem d’educació només apuntem a l’escola. Tots sabem que els pares són l’únic agent amb una actuació determinant els primers anys de la vida de l’infant i, tanmateix, quan parlem d’educació ignorem el seu paper primordial. Per més hores passades en la llar d’infants, la influència de l’educadora institucional en la creació d’hàbits i en la progressiva acceptació dels límits és molt superficial ja que el nen està centrat en el seu propi món. Qui de debò hi té accés són els pares. Aquesta centració del nen en ell mateix té una clara manifestació en el joc col.lectiu que no s’estableix fins als cinc o sis anys. Fins aquesta edat el nen juga “al costat dels” seus amics, però no “amb” ells; si ho fa, se’n cansa aviat ni que hi hagi un adult que els organitzi. Els únics que de debò juguen amb ell són els seus pares. Per altra banda, al nen li arriben les normes per via emocional i impositiva. Els que disposen d’ambdós recursos són únicament els seus estimats/odiats pares. Ningú els pot substituir en la seva tasca d’educació d’hàbits, d’acceptació de límits, d’inculcació de metes il.lusionants i de motivació pel coneixement.
Un paper primordial i insubstituïble el dels pares, del que n’han de ser conscients. A ells, per tant, haurien d’apuntar la majoria de missatges que sobre educació ens adrecin tant els responsables educatius com els mitjans. Dirigir-los en exclusiva, com ara fan, a la institució escolar és un greu error. És esforçar-se a omplir un sac sense preocupar-se abans de saber si potser no està foradat per la manca d’hàbits, de límits i d’amor al coneixement.
El més proper que s’arriba a escriure en aquesta direcció és referent a la necessària coordinació entre pares i mestres. Aquest diàleg és necessari, sí, però insuficient del tot. La coordinació arribarà tard si no s’han treballat els hàbits en l’àmbit familiar abans d’iniciar la Primària. Dit d’una altra manera quan el nen s’inicia en els coneixements, ja té adquirit un equipatge actitudinal determinat que pot ajudar o obstaculitzar la seva tasca escolar. Aquest diàleg entre les parts implicades és fonamental per a mantenir actituds, refermar-les i corregir-les a temps quan es malegen. Però no per a implantar-les. La majoria de vegades s’arriba tard perquè tampoc s’arriba a temps de corregir actituds parentals que estan en l’origen de l’actitud del nen o la nena.
Fins que la societat sencera no entengui que l’educació és un tema fonamentalment familiar, no avançarem. Fins que la societat no entengui l’educació com a educació integral i no només escolar, la feina institucional caurà en sac foradat. Canviem el xip. Quan parlem d’educació no pensem primer en l’escola sinó en la família.
Canviem, doncs, la societat i sobre tot la família si volem canviar l’escola.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tinc 31 anys i després d’alguns anys d’experiència no em veig capaç de canviar l’escola ni la societat, i t’asseguro que m’hi seguiré donant de cap tantes vegades com calgui, se que no canviaré rés.