Arribo a Constantí cap a migdia. Com anirà la festa? Davant de la Casa de la Vila, banderes, música i molts grupets de gent animant la conversa. Ni la llosa de núvols grisos, ni la de l’estat espanyol ni la baixa temperatura refreden les ganes de llibertat. Constantí escalfa la grisor xopa d’aquest diumenge.
En arribar em crida l’atenció un grup d’immigrants situats en un extrem, separats del conjunt. Què hi fan? Han vingut a tafanejar? Bé, ja estem acostumats a veure’ls anar a la seva. Però em semblen més somrients que de costum. Un fa fotos a la colla. A què treu cap que s’estiguin aquí fent fotos? No hi ha altres llocs més pertinents que davant d’una merceria? Nosaltres estem celebrant una festa, per què han de situar-se en un extrem del nostre aplec? Que no ho veuen que hi canten? Són tan diferents de nosaltres que se’n pot esperar qualsevol raresa…
La veritat que em sorprenen força, però, tanmateix, la meva atenció tampoc no els ha dedicat més que uns pocs segons. Acabo d’arribar i em fico a xafardejar. Vaig al punt d’informació, pregunto, col·laboro i em conviden a xocolata i coca. Després em dirigeixo a la Casa de la Vila, just al costat. Està atapeïda; molts hi són per refugiar-se de la pluja i el fred. De les dues urnes, sempre n’hi ha una, com a mínim, rebent algun vot. Diuen que podria anar millor, però que va bé. Surto i trobo el Jaume Renyé. Dediquem uns minuts a parlar dels valors republicans. Passa el Reig i amb el Jaume acorden que Espanya per nassos ha d’estar atenta a la nostra moguda encara que ho dissimuli. Al costat, en un altre grup el Sergi de los Rios, regidor d’ERC a l’ajuntament de Tarragona, està engrescat en una viva conversa amb els seus.
Segueixo deambulant cercant més coneguts quan un soroll estrany ens fa girar el cap a tots cap a la Casa de la Vila. El soroll és compacte, com de moltes petjades conjuntes. Sí, hi ha una filera bigarrada de gent que està entrant. Òndia, però si són tots aquells nouvinguts que s’estaven davant de la merceria! Que bo! Una glopada d’emoció m’ha pujat pit amunt i m’ha paralitzant qualsevol paraula. Massa, no m’agrada. Com m’he tornat! Però és que això és fantàstic! Prefereixo no pensar. Prenc el mòbil i em dic que unes quantes fotos han de guardar aquest fet i aquest moment per a molt de temps. I aquí us en deixo una.
Amics, aquesta és la nova Catalunya. Catalunya té futur. No s’han atrevit a venir per separat i aquí els tenim tots junts. No sé qui els ha convidat. El que és segur és que ens estan demanant de formar part de la nostra comunitat. No han vingut a imposar res, no han vingut a conquerir-nos: volen ser dels nostres. S’han interessat per nosaltres i ens han escoltat, després ens han entès, i ara truquen a la nostra porta oferint-se a ajuntar el seu esforç al nostre. Avui ens han vingut a dir que són aquí a treballar per un país que també volen seu; el nostre país, el de tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!