BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
New York l’ha escollit “dona de l’any 2008”. A ella, que només té 10 anys. Un honor compartit amb Hillary Clinton i Condoleeza Rice. Quin ha estat el seu mèrit? Haver aconseguit el divorci amb només 10 anys d’edat. Nascuda d’un família humil del Yemen va seguir la sort de la majoria de noies d’aquell país que es veuen casades abans dels 18 anys. En el Yemen l’edat legal per a poder casar-se és els 15. El marit és escollit pel pare, com és ben sabut. Nojoud diu que va sentir la veu de Déu pocs dies després del casori. I aquesta veu li va xiuxiuar: “Nojoud, vés als tribunals; tu, a la teva edat has de poder anar a l’escola i has de poder jugar amb les amigues.” Va picar la porta dels tribunals i va tenir la sort de trobar-se amb un jutge benèvol que la va escoltar.
Només dos mesos després la petitacasada retrobava la llibertat. El “Yemen Times” se’n va fer ressò i la CNN i Al–Jazeera ho van escampar arreu fins ésser nomenada “Dona de l’any”. El mes passat es passejava per les escoles i mitjans francesos explicant la seva aventura.
Quin futur l’espera? El té assegurat com a mínim per a vuit anys. D’entrada Hillary li va proposar de continuar els estudis a Manhattan. Una mesura etnocèntrica i que demostra el total desconeixement dels sentiments infantils. La Sra Clinton tampoc va tenir present que el pare de la nena i els seus quinze germans han trobat en ella una mina d’or: cobren 500 dòlars per entrevista. No la deixaran pas escapar. Ben normal, per altra banda. Però sobre tot el seu futur està assegurat perquè Delphine Minoui n’ha escrit la història. Un llibre que reflexa l’ànima d’aquesta heroïna que ha desafiat els costums del seu país.
L’aventura de la Nojoud és especialment significativa del canvi que s’opera en aquests països. Fixem-nos que el primeren donar la notícia va ser un diari local, el “Yemen Times”. El fet que després ho escampés Al-Jazeera pot obrir els ulls de molts que encara guarden d’aquesta cadena la idea que Busch ens en va voler transmetre. Encara que de mica en mica, el món musulmà i “àrab” està canviant, i ens cal més informació per actualitzar els nostres esquemes. I una altra lliçó a extreure’n: és en la duresa on es forgen les heroïnes i els herois.
I aquí teniu el verdader final feliç: el pare li ha demanat perdó! Un miracle en aquelles contrades. La petita li ha respòs “D’acord, però no em casaré mai més.” El temps ho dirà.
“Moi, Nojoud, 10 ans, divorcée” publicat per Editions Michel Lafon.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb aixó que dius del final feliç: tu no hi veus segones intencions per part del pare? No creus que el perdó que li ha demanat, ha estat gràcies als 500 dòlers que cobren per entrevista? No ho sé eh? i em sap greu malpensar però, és l’única filla dels quinze germans? Jo he vist relacions de parelles musulmànes que francament, fan feredat. Aixó aquí a Catalunya. Els marits no deixen sortir al carrer a les seves dones ni per anar d’excursió. No poden tenir ni amigues d’altres races… i en el cas de desobeir, les peguen i les maltracten.
El que sí m’alegra, és la valentia i el coratge de Nojoud Ali. Les deu haver passat murades! Tant de bó, animi a que moltes altres noies, actuïn de la mateixa forma.
El que aquí ens arriba del món musulmà a través dels massmedia és una minsa part del que hi passa i a sobre carregada d’estereotips. En realitat el món musulmà és molt més variat i ric del que ens han fet creure i res té a veure un saudí amb un tuareg o un sufí, i ja no parlem dels oblidats musulmans europeus d’Albània o Bòsnia, que no els veig jo per la labor de fer vestir a les seves dones amb burques ni de fer-se esclatar pels aires tot cridant “Al·là és gran!”. No dic que el que veiem per les notícies no sigui real, però poso en dubte que realment sigui una aclaparadora majoria. Tan de bo els reportatges que passen pel 33 a altes hores de la matinada els passessin en hores de màxima audiència… (i l’audiència s’interessés per veure’ls!). Potser llavors acostariem dos mons que potser no estan tant allunyants com alguns voldrien (per ambdues parts).
Si no fos pel drama personal, seria còmic.
En primer lloc, amb tants de Déus que hi ha que diuen coses ben diferents, haver-ne trobat un que li anés bé, ja és sort. I el pare, amb el negoci que sembla que ha fet, ja ha amortitzat la filla. I les senyors riques, que bones que són!
Però bromes a part, és ben trist l’enorme abisme social, econòmic i cultural que hi ha entre el primer i el tercer món. I que l’única relació important que hi tenim és l’explotació i la guerra.