BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Com puc fer que el meu marit deixi de maltractar-me?
La Sílvia ja té els seus fills sortint de l’adolescència: ja no li serveixen de coartada. I ha pres consciència d’un problema que havia d’haver encarat fa temps. “El meu marit, em diu, fa vint anys que em maltracta. M’insulta, m’humilia… Sempre, però, lluny de testimonis. Els últims mesos ha pujat el llistó i arriba a amenaçar-me que em pegarà. Continuo creient que pot superar-ho. Va anar a veure un psicòleg, però no hi ha tornat.”
Per això, Sílvia, busques ajuda.
Les teves paraules són terribles tot i que n’hi ha que expliquen coses pitjors. També són paraules molt instructives. Com moltes dones en la teva situació creus que el teu marit està malalt i que un moment o altre es curarà i canviarà. No, Sílvia, res no és més segur que si les coses canvien serà per a pitjor.
Que està “malalt” podem donar-ho per fet. Però no per sentir-ne compassió perquè tu n’ets víctima! Mira, hi ha un factor a tenir molt en compte. Ell gaudeix amb el que fa. I n’és ben conscient perquè, com tu dius, només ho fa en privat.
Si realment en patís. Vull dir, si les seves paraules expressessin un penediment sincer, faria el possible per canviar. Però la seva sinceritat és tant volàtil com absurd el paperet d’anar al psicòleg una sola vegada. Pura comèdia o, pitjor, un engany que tu, Sílvia, no et pots permetre. Ni t’ha de confondre movent-te a una falsa compassió.
El maltractador sent gust en el que fa, si més no mentre ho fa. Se sent poderós, compensa humiliacions molt profundes i experimenta el goig de deixar anar la fúria contra fantasmes inconscients. Aquesta satisfacció li serveix de reforç per tornar-hi. Només la consciència que provocar dolor no és la forma de lluitar contra el seu propi dolor, pot fer-li anar a demanar ajuda de debò. Però cal tenir incorporat aquest valor d’humanitat i això no és el que passa en el cas del teu marit, Sílvia. Ell no és capaç de renunciar al goig que sent i les seves disculpes no són sinó foc d’encenalls per retenir la víctima.
Ara escolta’m bé. Deixem el marit i parlem de tu. Amb tota la simpatia del món, t’he de dir que és a tu a qui toca actuar. Em preguntes què ha de fer ell i jo et responc que la qüestió no és ell sinó tu. Sílvia, per què suportes des de fa tants anys la seva violència? Realment creus que et mereixes una vida trista? O creus que es tracta d’un destí inevitable que s’ha rabejat en tu? De cap de les maneres, Sílvia. Tots ens mereixem, i tu també, una vida feliç. Potser alguns o algunes ho tenen més difícil. Però difícil no vol dir impossible!. Necessites examinar els teus sentiments i els teus pensaments al respecte. Rellegir-los amb uns altres mots. Els que hi has posat fins ara no són els adequats ja que t’han portat fins aquí. Què hi ha al darrere de les reflexions que t’has fet sobre la violència del marit? Què hi ha al darrere dels sentiments que sents quan hi penses? Quines altres vivències et porten a la memòria? Quines humiliacions has rebut de petita? O has presenciat? Per què has anat pensant fins ara que es tractava d’una malaltia curable? Aquesta és una feina que no pots fer tu sola: necessites l’ajuda d’un psicoterapeuta. I si es fessin reals les amenaçades de violència física, la primera cosa a fer és una denúncia. Sense por!
De psicoterapeutes n’hi ha d’especialitzats en aquest tema. Els serveis socials te poden orientar molt bé. No perdis temps, que la felicitat ens espera! Hi tenim dret! Tu també!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
en el cas de la Silvia, em moriria de por.
Avui dia, per molt que t’assessorin, t’expliquin i denunciïs… tinc claríssim que la llei no t’ampara en res. Ho tinc comprovat en moltes de les dones que conec i a no ser que ja t’hagin clavat un punyal per maltractaments… l’ordre d’allunyament no s’aplica i si s’aplica, que encara és l’hora de que jo ho pugui veure sense que t’hagin posat la mà a sobre, la dóna te una por a fer qualsevol moviment que espanta.
La revenja d’una persona malalta és difícil d’evitar i com aquell que diu, la tenen assegurada.
Clar que té tot el dret del món a tornar a ser feliç!, però jo em pregunto, de quina manera ho pot aconseguir sense que primer li treguin la vida…
El que jo no entendré mai és com una persona pot suportar de viure així, per què ho permet? Per què se sotmeten d’aquesta manera i renuncien a la seva vida? És a dir, si posem la mà sobre una flama i ens cremem, l’apartem, ningú amb dos dits de seny deixaria la mà al foc fins que se li rostís.
Diuen que l’estimen. Doncs jo no m’ho crec. Potser estimen la imatge que s’han creat dins del seu cap, com s’imaginen que podria arribar a ser, però no se l’estimen a aquella persona. Qui pot estimar a algú que el maltracte?Ho sento, però no em cap al cap. Ja s’estimen prou a elles mateixes?
Por. Molt bé, però les pors se superen enfrontant-t’hi. Només és una persona, no un deu tot poderós. Sí que cal força, però això surt d’un mateix, estimant-se, valorant-se i no tolerar mai que t’enfonsin. I tard o d’hora també serà necessari el suport d’amics, de la família, etc. Molts maltractadors intenten aïllar la víctima i aquí tornariem al principi, per què ho han permés? Per què? Val més una sola persona, per molt que se la pugui estimar, que la resta de la humanitat? Ni en el millor dels casos, ni en les parelles més felices és així! Per què renunciar a les amistats? Al contacte amb els companys de feina? Veïns? Família?
No, no ho entenc, sóc incapaç d’entendre-ho.
-T’estimo molt però no t’aguanto- li va dir. I va marxar.
Però ha de tenir on anar.
Sovint hi té molt a veure el problema de l’habitatge. Si existís el dret a l’habitatge social aquestes coses es resoldrien abans. No caldria esperar a la violència.
Penso que els problemes personals sempre estan vinculats als problemes socials.