BioSofia

El conseller Maragall es
proposa crear centres d’acollida per a immigrants. Estan pensats per a complementar
les aules d’acollida allà on es compleixin determinats requisits.

No vull posicionar-me al respecte. Potser no
ho hauria de fer ningú per ara: si es tracta d’una fórmula experimental, no es
pot valorar fins que aquesta no hagi pogut oferir resultats. Valorar una
experiència abans que es posi en pràctica és l’expressió més clara d’un a priori o apriorisme: judicis emesos abans que els fets hagin esdevingut o se n’hagin comprovat les conseqüències. Tota una aberració del pensament.

Però hi ha gent que
no té paciència i s’esvera molt fàcilment. Per un excés de zel. En part és explicable perquè hi ha valors poc arrelats o molt assetjats i en perill. La gent
conscienciada ha d’estar en alerta constant. Això les fa fortament inclinades a
veure més perills dels reals. L’acollida de les persones immigrades és un tema sensible:
es produeixen massa actes de rebuig.
Repeteixo, el seu esverament és explicable. Però no admissible.

Alerta sí però
esverar-se no. Propiciar la integració per tots els mitjans no ha de portar a
veure segregació allò on només hi ha separació temporal. Una situació
provisional no ha de ser vista com a injustícia definitiva. L’esverament ens fa
confondre aparences amb realitat, a confondre separació temporal amb segregació
definitiva.

Si m’han de fer una
operació quirúrgica, vull que em portin a un hospital. És el lloc adient. En
cap moment em passarà pel cap que la família em segrega perquè no m’operen a
casa. Sé que es tracta d’ una situació temporal que em permetrà estar millor
amb ells quan torni. El nen petit plora quan la mare el deixa a les portes de
la guardaria. Ell segurament sí se sent apartat, però el deixarem amb la mestra
esperant que un dia ho entengui. I ho arriba a entendre sense que en resulti
cap trauma. Se m’entén, oi?

Amb aquests exemples
no vull justificar la mesura. Ni justificar-la ni desqualificar-la. Ja he dit
que el judici s’ha de posposar. La meva intenció és expressar la meva
perplexitat amb la facilitat que algunes persones alimenten fantasmes. La
hipersensibilitat per a valors nobles pot dotar d’un excés d’emotivitat a les
persones que les defensen de manera que el seu treball es despulli de racionalitat.

Més confusions. Alguns
sembla que confonguin el treball esforçat per les causes nobles amb la denúncia
permanent de suposades agressions a tals causes. Pot arribar a passar que les
denúncies fàcils amaguin la manca de treball real i efectiu en favor d’aquests
valors, que les paraules reemplacin els fets.

Sobre tot el que observo
sovint és una actitud dogmàtica. Els dogmàtics es mouen per apriorismes. Ja he explicat que aquest
és el cas. Els dogmàtics no entenen de matisos ni de processos. Els és difícil
imaginar que una separació inicial pugui desembocar en una integració final. Les
situacions en procés i esglaonades no s’entenen. Que una situació pugui ser un
pas previ, un estadi intermedi, un mitjà per arribar a una situació definitiva diferent
els és incomprensible. Per això jutgen per endavant sense esperar resultats com
si la separació en centres d’acollida fos una segregació definitiva. És aquesta
actitud dogmàtica de persones mogudes per grans ideals el que vull posar en
entredit.

Sapiguem esperar els
resultats d’una mesura que s’ha proposat com a provisional i ja la jutjarem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!