BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La sentència pertany a la Mercè Rodoreda. Apareix en una carta al seu
amic i editor J. Sales. No es tracta,
per tant, d’una frase dels seus personatges sinó de l’escriptora mateixa.“Cal viure perillosament.”
Veritat?
“De fet, és l’única forma que val la pena viure. L’esforç de
controlar-ho tot, de protegir-te al màxim, a tu mateix i als teus, de bastir
una muralla enfront del món, és realment un esforç, abans que res, inútil: som
fràgils i permanentment exposats.
“A més d’inútil, és també contraproduent
perquè si vols eliminar el risc i el dolor et perdràs el millor de la vida.
Eduquem els fills també en el risc i no pas al bany maria. Juguem-nos-la. Com
la Mercè Rodoreda que va trencar més de quatre plats en la seva vida.”
D’aquesta
manera Alfred Beltran interpreta agudament la consigna de l’escriptora en
l’espai setmanal de reflexió a can Bassas.
Fals?
una reflexió més sintética. Potser no cal prendre’s la vida tan a la valenta. “Ben
mirat, podem admirar la nostra escriptora sense haver de calcar el seu estil de
vida. Precisament perquè la vida és fràgil, ens hem de protegir. Ara està ben
vist mitificar l’aventura i el risc. Quant de mal no ha fet l’Indiana Jones. Només
cal escoltar la gent quan explica les seves vacances. Ben mirat, alguns
d’aquests “aventurers” fan més aviat el ganàpia i no passen de ser uns tastaolletes.
I altres, unes criatures verdaderament irresponsables!”
“Els que viuen perillosament
són més aviat un perill.”
La convidada. Àngels Brunsoms. Va inaugurar amb en Miquel Calzada les
emissions de Catalunya Ràdio. Ara treballa en la versió per internet d’El Matí
de Catalunya Ràdio. Però abans va passar deu anys a EUA on en va viure de tots
colors.
“És veritat. No només perillosament, sinó, jo afegiria, intensament”
Autora d’ Animals de Rock and Roll, un llibre d’entrevistes a gent que
va viure intensament una època de canvis: Ramoncín, Gay Mercader, Alaska, Rosa
Vergés, Víctor Jou i molts més.
“Un dels paranys en què van caure tota aquesta gent era el de les
drogues. No hi havia la informació que hi ha ara i la consigna era
experimentar, llançar-se al buit i a veure fins a on podies arribar.”
En aquestes entrevistes queda patent que funciona la llei del pèndul.
Mentre aquesta generació volia aventura, risc i perill, els seus fills busquen
justament el contrari.”
“De pares radicals, fills
conservadors.”
En els moments de dispersió enorme, els fills cerquen un niu, un lloc
segur on trobar l’escalfor de la vida familiar. Parlant de les seves filles,
dues, diu: “Jo
tinc l’esperança que de mare radical sortiran filles conservadores. I amb
aquesta raó em quedo força tranquil.la.” Sembla una contradicció.
Ens ve a confirmar que la vida necessita molts de colors.
Els oiens prenen la paraula. La majoria han
passat per una joventut farcida d’experiències, però la seva valoració no
coincideix. A tal d’exemple, l’Eugeni i el Josep Anton.
Eugeni: “Jo me l’he jugat més
d’una vegada a la vida i puc dir amb coneixement de causa que ni els déus ni la
fortuna ajuden els valents. Avui sóc un gat escaldat que fuig fins i tot de
l’aigua freda.”Josep Anton: “Jo ara
sóc pare, ja no puc viure perillosament. Però hi vaig viure en la meva
joventut i me n’alegro molt. Hauria pogut deixar-hi la pell com li va passar a
un amic. Però no ens importava, vivíem a l’instant, no ens volíem perdre res,
ho experimentàvem tot. Estic viu de miracle i tot això vull dir ben alt i ben
for que va valer la pena.”
La cirereta filosòfica.
Per viure perillosament no cal tampoc moure’s gaire de lloc ni saltar
en paracaigudes.
“És com una disposició d’ànim: no deixar que les coses passin, sinó
fer que et passin, prendre-les a l’instant.” (Adolf Beltran)
“Sobre tot
acceptar el canvi, estar disposat a canviar, com canvien les coses del teu
voltant.”
Jo diria que de tant rumiar per
estar segurs dels avantatges d’una decisió, no perdem el tren de les
oportunitats. No tot es pot calcular i, per tant, un cert risc s’ha d’assumir.
La seguretat absoluta no existeix. Només una seguretat s’ha de mantenir: que sabrem sobreposar-nos si la cosa no surt com esperàvem.
L’única seguretat, la confiança en nosaltres mateixos.
La por mai no ha estat bona consellera. La por engarrota el pensament i el
cor. Què és millor, que la nostra vida sigui dirigida
per la por o per la il.lusió?
Un límit clar: no posar mai els altres en perill.
La irresponsabilitat també existeix. Emprendre una tasca il.lusionant
no vol dir oblidar l’esforç de buscar els mitjans adequats i prendre les
precaucions de sentit comú. Llençar-se a l’aigua, però estalviant-se l’esforç
d’aprendre a nedar, és una irresponsabilitat estúpida. Saltar-se les normes que
la llei estableix equival normalment a implicar els altres en el risc.
Confondre gustos per empreses il.lusionants és propi de mentalitats immadures.
Per tant, aquest és el senyal aclaridor:
si viure arriscadament significa evitar esforços i llançar-se a satisfer
gustos, ens equivoquem;
quan el risc implica un esforç previ a la satisfacció podem assumir-lo
il.lusionadament.
Cristòfor Colom va portar a terme una empresa arriscada recolzat en
coneixements, esforç i mitjans; però qui espitja l’accelerador a fons per
sentir el gust de la velocitat assumeix un risc que res té que veure amb el que
estem parlant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!