BioSofia

La psicoteràpia
tradicional i molts llibres d?autoajuda ens volen convèncer de la necessitat de
superar les nostres febleses. Quan ens trobem immersos en l?angoixa i l?estrès,
ens demanen que en cerquem les causes, que no són altres que els nostres defectes
i mals hàbits. Ens fan creure que centrant en ells la nostra atenció els
eliminarem. Res de més fals!

Intents inútils.
Energia malgastada. Les nostres debilitats estaran sempre aquí. Els alcohòlics
que han deixat de beure no han eliminat la debilitat per l?alcohol i per això
segueixen sense ni poder olorar-lo. Si deixen de beure, és només perquè han
reforçat les seves potencialitats. Les persones no canviem les nostres vides
corregint directament els defectes sinó incidint en ells indirectament, quan
potenciem els nostres punts forts. El defecte com a inclinació hi serà sempre.

Focalitzar-nos en
les nostres forces vol dir, per exemple, reforçar la nostra funció de pares,
l?activitat social, l?exercici físic, l?escolta atenta de peces musicals, la
conversa amb amics… Són activitats com aquestes les que incideixen de debò en
la superació de les nostres febleses. I ho fan de forma agradable i positiva.
Amb una condició, que ens hi apliquem amb afany de gaudir-ne. Aquestes
activitats han d?estar lliures d?obligació, lliures de competició. Submergim-nos
de ple en el goig que ens produeixen i prou.

Centrar-nos en les
nostres forces genera energia, la que necessitem per a transformar-nos. És un
hàbit que s?autoalimenta i ens gratifica. L?actitud defensiva, en canvi, no fa
progressar. Estar pendent de no caure en els defectes més aviat ens debilita.
Si ho aconseguíssim d?aquesta manera, seria a costa d?un desgast energètic que
provocaria altres problemes. B. F. Skinner va demostrar que les recompenses ( o
condicionaments positius) són molt més eficaces que els càstigs
(condicionaments negatius).

Un dels
propagadors de la Psicologia Positiva, el Dr. Dan Baker, relata així la seva primera
teràpia a una jove anorèctica. La noia
havia arribat a l?hospital en fase terminal d?inanició. De seguida se li va administrar
aliment per un tub. Tant bon punt va veure que el seu enfonsat estomac començava
a expandir-se, va llançar un crit histèric: ?Estic engreixant-me!?. Quan van
acabar d?alimentar-la, va dir amb horror: ?Estic feta un globus!?. La jove s?havia
format la imatge d?una persona ?grossa i grollera?, ?un zero humà, que sempre
suspèn els estudis ?. Era evident que s?odiava a si mateixa. Com trobar les
poques forces que encara li quedaven? El psicòleg, en comptes de contradir les
seves paraules i les seves pors, li va preguntar què era el que més estimava en
el món. Ella li va dir que el seu gosset Rover. Des d?aleshores el gosset, allò
que despertava en ella quelcom de positiu, va ocupar el centre de les converses
entre terapeuta i pacient. Fins que va arribar el moment adequat per preguntar-li
què sentia pel gosset. Resposta òbvia:
– L?estimo.
– De quina manera,
l?estimes?
– Vull tenir-ne
cura.
– El deixaries
morir de gana?
– No, què diu!

Un segon en
silenci i ella va comprendre. Insight. Cap més paraula. Les ganes de menjar van
venir soles, de mica en mica. Va anar renovant el discurs sobre la seva vida.
De ser una mala alumna va passar a només ?tenir problemes en algunes matèries?.
Va canviar totalment el significat dels seus records. No va canviar els
records, els defectes, les febleses. Va canviar-ne la lectura impulsada per
l?amor al gosset i a ella mateixa!

Pensar en els
defectes a corregir fomenta la mala imatge que tenim de nosaltres. Dir-nos el
que no hem de fer és estèril. El discurs productiu és el positiu, el que diu
què farem. Abocant-nos a allò que estimem fer i gaudir – música, esports,
gosset, fills, literatura, jardineria, bricolatge, etc.- omplirem d?energia i positivitat la nostra
existència. Aleshores la nostra vida prendrà sentit!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!