Un pla que tingui com a objectiu l’assoliment d’un estat propi passa per diversos elements entre els quals hi ha els mitjans de comunicació, els partits polítics amb representació al Parlament i la societat civil. De tant en tant, a la blogosfera apareix algun article en què es demana que posem una mica d’ordre, que planifiquem una mica. És evident que no sóc la persona més adequada per fer aquesta feina, però sens dubte hi tinc alguna cosa a dir. D’altra banda, sempre és recomanable fer un tomb per la
Xarxa de Blocs Sobiranistes, on el debat és intens i enriquidor, com es veu als blocs de
Joan Arnera (en debat amb Miquel Roman, que entre altres coses li respon: "
En el nostre País, hi ha un grup de persones que creu que el Govern
es tan catalanista per culpa d’Esquerra que s’han organitzat i han
tret 3 diputats al Parlament."),
Marcús,
Juli Cuéllar o, un cop més,
Jordi Eduard.
Per cert, tinc la sensació que les primeres reaccions als articles de Carretero van ser de suport, però que les que s’estan publicant al cap d’uns dies no li són tan favorables. De moment només és una impressió. Però anem per allò que volia plantejar.
El passat 17 de gener Xavier Vendrell va escriure un article a
El Periódico que caldria tenir en compte en diversos sentits. En primer lloc, perquè el fet que un polític com ell s’expressi d’una manera tan clara en un mitjà com aquest que no és gens afí a la causa independentista és senyal de normalitat i de bona evolució de l’independentisme. La qüestió dels mitjans és fonamental en aquest procés, i s’ha de poder escriure i llegir amb normalitat allò que Xavier Vendrell hi diu. Crec que l’article ha passat massa desapercebut, però
aquí us ofereixo l’enllaç als fòrums de
Racó Català, on el trobareu reproduït. Voldria remarcar-ne, en qualsevol cas, el darrer paràgraf:
"L’esquerra independentista és al Govern de Catalunya
per construir aquesta nació, els Països Catalans, i hi serem mentre
puguem avançar en aquesta direcció. Hi haurà un moment, però, que fer
un pas més per a la construcció d’aquesta nació passarà per no admetre
la negació de l’Estat davant les decisions pròpies. Aleshores, si
l’Estat no modifica l’actitud que ha mantingut històricament amb el
nostre país, el Govern de Catalunya haurà de convocar la ciutadania a
les urnes per decidir lliurement el nostre futur. En aquell moment,
caldrà un Govern lleial al seu poble, disposat a plantar cara a
l’Estat, a no permetre per més temps que se’ns neguin les eines que
aquest país necessita per garantir la qualitat de vida que la seva gent
mereix per l’esforç que fa.
Cal, doncs, preparar Catalunya, la seva
gent i els seus dirigents, per tal que un dia, no llunyà, puguem
exercir el dret a l’autodeterminació i guanyar la nostra llibertat."
Cal ocupar els mitjans amb aquest tipus de missatges. I poden fer-ho els polítics, però també altres persones amb perfil mediàtic i fins i tot persones sense aquest perfil a través de cartes als diaris o a través de blocs com aquest mateix. Cal escriure sobre la normalitat de l’autodeterminació i denunciar les mancances democràtiques de l’Estat espanyol en aquest sentit o l’actitud antidemocràtica dels partits que es neguen a reconèixer el dret d’autodeterminació; com el PSC, que s’ha despenjat de la manifestació que diumenge dirà
Sí al procés de pau perquè s’hi parlava d’aquest dret, segons
informa Tribuna Catalana. Cal explicar que la creació d’un Estat nou no és cap daltabaix i que la vida quotidiana de la majoria de persones no canviarà de manera revolucionària sinó que s’haurà trobat, simplement, una manera molt millor d’organitzar-nos com a societat. Cal aprofitar el ressò d’altres processos d’independència que hi ha al món, com és el cas d’Escòcia, el Quebec o Flandes. En aquest sentit també és recomanable
aquest article de Xavier Ferrer a
Tribuna Catalana. I en el mateix diari, la
referència a l’article de Xavier Solano a
Deia: "
La clau? El fet que s?està començant a entendre la sobirania com un pas necessari per a un futur millor".
la nació.. els Païasos Catalans. Ai senyor, en primer lloc, que es canvien el nom, per Esquerra Republicana dels PPCC. I després, ànim valent, seguiu així que que al País Valencià aconseguiran molt de suport. Com es possible ser tan cec i no veure que el conflicte que ens interessa als nacionalistes és País Valencià /Espanya i al plantejar-lo Nació Catalana que inclou el País Valencià/Espanya fomenten encara més l’espanyolisme, aconsegueixen posar en contra la gent que sent regionalment valenciana i impossibiliten que aquest sector se sume al nacionalisme. Llegiu un poc sobre teoria del nacionalisme, ignorants.
Aquí apunta’t la teva aportació també. I fets com els què assenyales ens permeten alhora posar el termòmetre per valorar quina memòria tenim, i si la utilitzem (o no). Jo també diria que es va fent més normal parlar d’independència, sobiranisme; i fins i tot de les formes antidemocràtiques que veiem. I que van perdent força alguns complexes i dimonis alimentats per moltes teories.
(Sobre les teories no en conec molt; però d’entrada tinc clar que la teoria no ha de precedir ni la vida, ni el futur, ni la quotidianitat; i menys en el cas de teories sobre la societat i els assumptes humans. Concretament sobre nacionalismes, si no ha canviat la cosa en dos o tres anys, jo crec que si seguim a teòrics, com per exemple l’Historiador Hausband, anem malament (el cito de memòria, perquè es veu que és presentat com a clàssic, i com a exemple. Perquè em va horroritzar la manera dogmàtica en què el seguien alguns estudiants d’història. I es munta un adjectiu per al nacionalisme català que és impressionant. Si el trobo ja t’el faré arribar.) Malament a parer meu bàsicament per les greus confusions conceptuals que vaig trobar en les seves explicacions sobre el tema.)
El què sí goso recomanar, però no com a teoria, sinó com a un bon treball per a desfer uns quants nusos de conceptes és el següent llibre: Del professor Ulises Moulines (filòsof de la ciència): Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen) (2001 DIÁNOIA Mèxic) 2002 Ed. La Campana. Barcelona.
Sobre el PSC, i els grans sindicats, desmarcats d’aquesta manifestació; ho veig només (i penosament) com una mostra més de partidismes que estaria bé els ciutadans no acceptéssim. Hi ha coses en les que cal dir que ja n’hi ha prou de parlar en termes de "las próximas elecciones" o "les properes eleccions", tant se val.
Disculpa la extensió, però fa dies que volia dir alguna cosa sobre la campanya. Felicitats.
Feia dies que no passava per aquí, però veig que continues amb la mateixa constància de sempre. Parles de la normalització en els mitjans sobre el tema de la independència, ho veig encara un xic fosc la veritat, encara ara sembla que pronunciar Països Catalans no sigui gaire adequat. Vam passar per una normativització, però encara ens falta normalitzar-nos com a cultura, com a poble amb una identitat definida que pot parlar amb veu alta i clara sense temer repressàlies.
Aprofito per comentar que he obert un bloc, i ja m’he sumat a la XBS! ^^ Així que endavant, que ja som vora 300 blocaires sobiranistes! Per cert, espero que no et sàpiga greu que t’hagi afegit com a enllaç al meu blog, els teus articles els trobo totalment recomenables, així que endavant i ànims! 😉
El moment que descriu en Xavier Vendrell ja ha passat. Si a la propera ocasió torna a haver-hi la mateixa reacció malament rai.
primer: en Vendrell no està al govern Montilla tripartit-2. O sia que ell no pot parlar del que fa ERC al govern. Parla, o calla, Carod i Puigcercos. Vendrell recapta. I no pot dir res credible del que fa ERC al govern. La seva opinió i la meva són d’igual nivell de coneixements i de responsabilitat, sobre el que fa el govern.
segon: el que escriu Vendrell i el que fa ERC, als governs o fa de crossa del Psoe-Psc, no té res a veure. Son totalment oposats. El Forum de les Cultures d’en Clos a BCN es va fer amb l’Ok d’ERC al govern municipal de BCN. Allò també era treballar per la "independència dels països catalans"?
Demagògia d’un ex-terrorista molt dolent, com a clandestí i com a polític recaptador.
tercer: fets, Vendrell, fets, Carod, fets, Puigcercos, banderes, més hores de castellà, Frankfurt, + impostos, balances fiscals, matrícules, + peatges, .
quart: La lògica – si fos lògica- de la valoració "molt favorable" a escrits de Vendrell al Periodico em sembla erronia, perversa, perillosa, o farisaica.
El seguent pas seria escriure a Su Pais, després a Su Inmundo, després a su ABC, despre´s a Su Sinrazon, després a la Cope, i després als butlletins feixistes de la Falange.
O ja començarà aviat una altra campanya dels Ciutadans (amb exPsoe a dins manant) per a que en Josep M.Sala o el Rivera escriguin cada setmana al Punt o a l’Avui, en castellà, es clar, com a signe de reciprocitat?
No fotem, que ens pasem en hooliganisme. Massa.