La trappola

Fragment del poeta “Aleksandr Puixkin”, testimoni literari de la campanya russa, el 1.829, a Geòrgia i Armènia. En aquella ocasió la campanya es feia per expulsar el poder turc de la regió.

Els cosacs em despertaren de matinada. El meu primer pensament fou: no tindré febre? Però vaig sentir que, gràcies a Déu, estava sa i estalvi; no percebia cap indici de malaltia o esgotament. Vaig sortir de la tenda a l’aire fresc del matí. Matinejava. En el cel serè blanquejava, nevada, una muntanya amb dos pics.
  -Quina muntanya és aquella?- vaig preguntar, mandrós, i escoltí la resposta:
  – És l’Ararat.
Quina grandesa l’efecte de les paraules! Mirava extasiat la muntanya bíblica i veia l’arca encallada al cim amb una esperança de renovació i vida; i el corb i el colom, símbols del càstig i la reconciliació, els vaig veure sortir volant.
El meu cavall era prest. Em vaig posar en camí amb un guia. El matí era esplèndid. Brillava el sol. Cavalgàvem per amples prades sobre herba espessa i verda, coberta de rosada i de les gotes de pluja del dia anterior. Davant nostre platejava un rierol que calia creuar.
  – És l’Arpaxai- em digué el cosac.
L’Arpaxai! La nostra frontera! Així pagava la pena, l’Ararat. Galopava fins el riu amb un sentiment inexplicable. Encara no havia vist cap terra estrangera. La frontera tenia per mi quelcom de misteriós; des de petit els viatges foren el meu somni preferit. Després, durant molt de temps, vaig portar una vida nòmada, vagarejant, ara cap al sud, ara cap al nord, i encara no havia sortit mai dels límits de la immensa Rússia. Entrí alegrement al riu sagrat, i el bon cavall em portà fins la riba turca. Però aquest costat del riu ja havia estat conquerit. Seguia trobant-me a Rússia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!