La trappola

Llegint el genial apunt del company blocaire "Josep Blesa", "Y en su pueblo en qué lengua hablan los labriegos" he retrobat l’enllaç a l’apunt del bloc "Coc Ràpid", "Mena, l’ex fiscal en cap del TSJC i la curiosa taxonomia sociolingüística", on remet a unes singulars declaracions que José Maria Mena va fer a TV3:

"Sólo hablo en catalán con los payeses porque es la única posibilidad que tengo de tener una conversación con una gente que habla catalán de forma natural, sin dar a este hecho ningún sentido impositivo ni ideológico, sinó porque es su idioma de toda la vida".

Resulta indignant la ignorància d’aquest personatge -que alguns pretenen anomenar-lo català de l’any- cap al país d’acollida, on teòricament hauria d’haver administrat justícia. Sóc nascut a Barcelona, he parlat sempre en català amb els meus familiars, és també la llengua que faig servir amb la majoria d’amics i veïns. La parlo amb més o menys correcció, l’escric amb modèstia però amb tot el respecte que es mereixen els seus 1.000 anys de història. El castellà era l’única llengua emprada durant tota la meva educació primària. Els meus pares eren nascuts a Barcelona. Dels meus avis, tres eren nascuts a Barcelona, un quart era nascut a Navarra però arribà a Barcelona a l’edat de 2 anys fugint de la carlinada. A la família del pare la llengua habitual era el català, a la de la mare s’utilitzaven indistintament les dues llengües però amb molta influència de l’aragonès. Amb els avis recordo que sempre vaig parlar en català i de vos. No sóc un català de soca-rel, els meus cognoms són castellans -o més ben dit, castellanitzats pel control de la història que fa erròniament castellà tot el no nascut a Catalunya, en realitat un cognom és d’origen basc i l’altre aragonès- Si vaig una generació més enllà dels meus avis em trobo que sóc descendent de catalans, aragonesos, navarresos, valencians, astur-lleonesos, andalusos i de La Rioja. Una vuitena besàvia és desconeguda -diu la llegenda familiar, creïble o no, que en realitat era una cantant d’òpera italiana que va abandonar la seva filla en néixer-. Així que si vaig més generacions enrera les llengües d’us deurien ser -entre altres-, el català (en versió oriental i occidental), el castellà, l’aragonès, l’euskera, l’astur, qui sap si l’italià, i per proximitat geogràfica molt probablement l’occità. El resum és que parlo català de manera natural perquè és la llengua pròpia del meu país i perquè és aquesta la que em van ensenyar els meus pares, el castellà si el parlo és més aviat per una imposició política que per una qüestió d’orígens ja que hi ha un bon grapat de llengües que em podrien ser també pròpies.

En realitat la justícia dels funcionaris com el senyor Mena és responsable de la minorització de la majoria de llengües que m’haurien de ser naturals. Són ells que artificialment han esborrat el nostre passat, i el de molts espanyols als que han deixat el castellà com a únic referent cultural.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!