La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Llegeixo a l’Avui de diumenge un article que he trobat molt sensat, " Animalades", de Jordi Coca. Fixem-nos a quin nivell de submissió cultural hem arribat que l’articulista gairebé s’ha de fer perdonar pel fet de reclamar una defensa de la cultura i la llengua catalana, i això que ho escriu en un diari en català. El títol és perfectament explícit, avui en dia en aquest país hem arribat a l’extrem de creure que cultura i economia no tenen cap mena de relació, com si fos una bestiesa, com si la indústria cultural no donés cap mena de rendiment en aquesta societat de l’oci. Falsament hem arribat a la conclusió que la llengua no dona de menjar i tampoc serveix per la Catalunya social, mentre els països que ens envolten inverteixen bilionades en cultura que ens exporten i comprem. I tampoc volem veure que el predomini cultural implica alhora un domini polític que finalment es veu reflexat a la nostra butxaca. De fet si el senyor Zapatero, Aena i Renfe ara ens poden prendre el pèl d’una manera tan descarada és bàsicament per la nostra pròpia submissió cultural. És perfectament comprensible que aquest temes no preocupin a la població -excepte quan el tren no arriba a l’hora- quan els referents culturals de la major part de jovent i de la població en general no ens són propis. No és això el colonialisme? Ja poden ara els prohoms utilitzar els seus diaris i televisions per reclamar que és solucionin els problemes en infraestructures, quan durant anys s’han estat llençant pedres a la pròpia teulada.
Tanco els ulls i m’imagino un jove compromès d’esquerres -allò que més s’assembla a un jove compromès de dretes- de Barcelona o la seva àrea metropolitana, de cultura FNAC. Això és, que llegeix El País, Arturo Pérez-Reverte, Javier Marías, Eduardo Galeano, Javier Reverte, Eduardo Mendoza, Mario Benedetti, que s’entusiasmà amb "Soldados de Salamina" o "La Catedral del Mar", la pel.lícula "Babel" i l’actor "Ricardo Darín", que musicalment es decanta per Joaquín Sabina, Dover, La Oreja de Van Gogh, Pedro Guerra o Luis Eduardo Aute. Ara a aquest jove diga-li que ens hem de mobilitzar per afavorir que l’aeroport de Barcelona tingui un "hub" intercontinental, parla-li dels grans dèficits en infraestructures, de les autopistes de pagament, del mal finançament de la sanitat. T’observarà estranyat i al moment et canviarà a d’altres qüestions més importants, et parlarà dels brots de racisme a la vila d’Alcorcón, de les banderes pre-constitucionals a Madrid a les manifestacions del PP en contra de "Juana Chaos", de les retencions a la M-30, de les melenes de l’Aznar i del legionari Acebes. Ja pot venir ben tranquil Zapatero a cedir les decisions sobre l’aeroport del Prat a Aena, ningú li aixecarà la veu per res.
Ara imaginem que aquest mateix jove l’haguessin estimulat amb altre referents culturals, -sense que això li impliqui en res abandonar els anteriors- podria també llegir Sebastià Alzamora, Alfred Bosch, Albert Sánchez Pinyol, Isabel-Clara Simó, Joan-Lluís Lluís, Hèctor López Bofill, o escoltar els Obrint Pas, Pirat’s Sound Sistema, Antònia Font, Pascal Comelade, i tants d’altres… Creieu llavors que aquest jovent acceptaria amb tanta condescendència el centralisme injust de Zapatero? Qui ho diu que cultura catalana, economia, i polítiques socials, no tenen res a veure?
Ja hi poden anar invertint ja, els Laras i Godós.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Subscric totalment el què dius. Et felicito per la reflexió, és un camí que cal recórrer, adonar-nos tots plegats de la impotància de la supervivència cultural com a element clau per a la supervivència no només nacional sinó també política i econòmica del país. Bravo!