N’hi ha que considera que fa temps que és mort, que la fórmula es repeteix ad nauseam, una vegada i una altra; que ja està tot dit i inventat i que, en conseqüència, ensopeix de tan sabuda i sentida, la fórmula. Però no. Potser cal haver-se (mal) educat amb aquesta màgia que combina música (en minúscula) i lletra (també en lletra petita) i en fa música i lletres en majúscules. Una combinació que eixampla les perspectives, totes les potencialitats d’expressió artística musical i que, juntament amb una indumentària i un discurs iconoclasta, contestatari, provocador, i a estones insultant, sotraga els budells agraïts o benestants, les ments reaccionàries, o simplement acomodatícies, gent exclusivament clàssica o excloent: pobra. Però no. Tampoc no és això. No van per aquest cantó el trets. Perquè tampoc no tenim per què rebutjar altres maneres musicals, tan vàlides i suggeridores com la que ara comentem. Però aquesta del rock és encara una fórmula especial que connecta amb un públic ampli perquè l’allibera i aconsegueix fer-lo feliç, en tant que en gaudeix, de la fórmula… Una fórmula que, diuen, s’exhaureix –de què hom guareix– amb l’edat: pecats de joventut que s’esvaeixen a mesura que un es resigna a la quotidianitat que imposa la vida adulta: un s’hi acomoda i s’hi conforma, a la inèrcia del dia a dia, tot renunciant a un passat de joventut pràcticament irrecuperable. Però no. Tampoc no és això. Perquè n’hi ha que no vol renunciar-hi, que no es vol guarir de la malaltia: Still ill, per sempre. Com és el cas de Johnny Marr, el guitarrista dels Smiths, qui fa temps que va emprendre una carrera musical en solitari. Com és l’exemple també, des de fa anys, de Lloyd Cole, destriat dels Commotions des de fa dècades; de l’inquiet Thom Yorke, el vocalista de Radiohead, que ara ha llançat un projecte col·lectiu i d’electrònica experimental anomenat Atoms for Peace, una mica a rebuf del seu treball en solitari, The Eraser; o del guitarrista dels REM, Peter Buck, que ara es dedica, literalment, a fer el que li dóna la gana, produint treballs musicals sotto voce o al marge dels grans circuits i les promocions habituals… No, la fórmula no s’ha esgotat, té encara molta corda, i variants i estils que, per bé que ens sonen, són sempre nous i originals. El rock es reinventa cada dia, per a bé dels qui en som fidels seguidors, oients incondicionals i insubornables.
Pel Sonorama d’enguany, hi han passat alguns dels millors grups de rock d’àmbit estatal i internacional: els escocesos Travis, els canadencs The Corners, els espanyols Alis i els catalans Standstill en són una bona mostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!