Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

4 de febrer de 2007
24 comentaris

(Maragall dimissió) És Esquerra o és l’estatut?

Mentre la societat civil continua generant iniciatives sobiranistes engrescadores com la del blocaire Alexis Vizcaino (El senyor de les muntanyes), estructurant espais de comunicació com la Xarxa de Blocs Sobiranistes, publicant excel·lents articles d’opinió com els de Josep Pinyol, mobilitzant-se a favor de Marc Ferrer i Murillo, demanant que l’Àgora dediqui un programa al sobiranisme, demanant la dimissió d’Ernest Maragall, demostrant que la Catalunya mestissa també és sobiranista o creant opinió als mitjans impresos, d’altres continuen intentant imposar la idea que el debat és única i exclusivament Esquerra i el seu suposat abandonament de l’independentisme, la seva manca de perfil propi. Realment Esquerra té la culpa que el PSC hagi posat a Educació algú com Ernest Maragall? Realment se li pot retreure que davant d’un decret del govern espanyol no tinguem altra solució que un recurs o una crisi de govern? Algú es pensa que amb CiU al govern tot això no passaria? No podem oblidar que no tenim la sobirania, que el nostre autogovern és prestat i condicionat, que qualsevol dia pot tornar el PP i, si els dóna la gana, poden suspendre l’autonomia. Ja és hora que aquest entorn nacionalista tan crític amb la gestió d’Esquerra faci també autocrítica de si mateix i reconegui que el problema és l’estatut que tenim. El que necessitem és un estat propi. Si l’entorn de CiU dediqués la meitat dels esforços que dedica a criticar ERC a posar l’autodeterminació sobre la taula, les regles del joc canviarien i l’espanyolisme quedaria escanyat. Ells tenen la paraula.

Si Ernest Maragall es treu de la màniga la necessitat de fer una hora més de castellà quan no fa cap falta, el que cal és demanar la dimissió d’aquest conseller que pren aquesta decisió sense que tingui el suport de cap estudi ni justificació de cap mena, però sempre hi ha algú disposat a dir que és culpa d’ERC. És estúpid perquè l’entorn de CiU i l’entorn d’ERC junts, sumats a la societat civil, poden fer molta més pressió per aconseguir que Maragall plegui. Però si s’ataca Esquerra es pot córrer el risc de reduir un clam de la societat civil a una pugna per la poltrona. Allò que les cúpules dels partits no poden fer es pot articular a la blogosfera. El sobiranisme transversal, que inclou ERC, CiU i tothom que s’hi vulgui afegir, pot sumar-se a la bola de neu que tot just comença i que no s’aturarà fins que obtingui la dimissió de Maragall, a qui no cal acusar de mal patriota sinó, simplement, de prendre decisions arbitràries, sense cap fonament en les necessitats educatives reals del país. Es pot estar tan preocupat pel castellà quan els idiomes en què anem més coixos són el català i l’anglès?

La premsa i la blogosfera també va plena de referències a la Llei de Dependència perquè és una altra via d’assetjament a ERC. Si a un partit independentista i d’esquerres com ERC li demanen que es posicioni sobre una llei d’abast estatal que pot beneficiar moltíssimes persones però que envaeix competències de l’estatut, què ha de fer? Votar-hi en contra i impedir que aquestes persones es beneficiïn de la llei? Votar-hi a favor i establir un precedent perquè l’Estat esgarrapi més competències en una altra ocasió? Ni una cosa ni l’altra. El problema és haver de triar, el problema és que la llei hagi de venir de l’Estat perquè no en tenim un de propi. L’Estat espanyol estableix les regles del joc i marca l’agenda, i a cada moviment que fa calcula l’efecte que tindrà en termes de lluita fratricida entre nosaltres. Ara retallo l’estatut amb CiU, ara formo govern amb ERC, ara expulso ERC, ara festejo amb CiU, ara dono carbassa a Duran, etc., etc. Només hi ha una manera de trencar aquestes regles del joc i cada dia que passa sense que els anomenats nacionalistes posin la qüestió damunt la taula és un dia perdut. CiU tenia un corrent intern anomenat Demà Sobirania. Doncs bé, avui és demà i ara sí que toca.

En la línia de culpabilitzar Esquerra de tot, Vicenç Villatoro publica avui aquest article a l’Avui en què es mostra preocupat per una enquesta que l’altre dia publicava un diari i que reflectia que, per primer cop la suma d’ERC i CiU no dóna majoria absoluta perquè arriba a 66. "La profecia que alguns havíem escrit fa tres anys s’està complint", diu Villatoro. El problema és que en tot l’article ni tan sols s’apunta la causa real . A Villatoro li convé molt fer veure que la pèrdua de suport de les dues forces polítiques és conseqüència de l’estratègia d’ERC i advertir apocalípticament que si ERC no suma amb CiU això repercuteix també en ERC. En realitat, l’única dada que tenim és que molt votants d’un i altre partit es van quedar a casa tant en el referèndum de l’estatut com en les eleccions de l’1 de novembre. Potser hi ha cansament o desengany, potser sí. Però i si aquest cansament ve de la frustració de no poder veure com tots dos partits avancen junts per l’autodeterminació. Villatoro es refereix al País Basc, però ni Pujol ni Mas han gosat mai fer les propostes que ha fet Ibarretxe, no? I si el Sr, Villatoro deixés de fer profecies i es comencés a demanar quin paper ha tingut CiU en aquesta frustració nacional? I si en lloc de preparar l’enterrament de la nació impulsés el debat de la sobiranització de CiU des dels nombrosos mitjans en què opina? Al cap i a la fi, aquesta setmana ha fet un any del meu primer apunt en aquest bloc i el setge permanent contra ERC continua.

  1. Quan ho va intentar el PP, la Carme Laura Gil, la consellera d’ensenyament de Convergència no va aplicar el decret, el va portar al constitucional, i va aconseguir que no s’augmentéssin les hores d’espanyol.
    Ara el vostre govern amic us encula i encara dieu que és culpa de Convergència.
    Amb vosaltres mai més res, res de res, a entomar totes les que us prepara el PSOE i a callar, que és la única cosa que sabeu fer. Us deuen pagar o protegir d’acusacions molt bé per ser una colla d’espanyolistes al servei del PSOE.

  2. L’excusa de CiU ja no serveix. Tots sabem que CiU es va vendre en el tema de l’Estatut. Però això és excusa?. Mentre ERC confongui la crítica dels seus propis votants amb l’assetjament de CiU s’equivocarà.

    La qüestió és si els que vam votar ERC farem que el nostre vot serveixi per a que el govern, per decret, augmenti l’espanyol a l’escola. I això ho vol fer la Generalitat !!.

    Això és deixar el debat identitari de costat?.

    Algun dels 3 partits duia en el seu programa electoral reforçar l’espanyol a primària?.

    En definitiva, tenint clar que CiU no és sobiranista ans al contrari, perquè serveix votar ERC?. De què serveix que ERC sigui al govern de forma decisiva?.

  3. Amic Xavier,

    Permet-me que et faci un comentari que no situo únicament al post d’avui, sinó que es refereix al conjunt dels teus escrits. Primer de tot et diré que sempre m’he considerat un catalanista, no sé si nacionalista o no, i davant de les actituds del PP i també del PSOE, em refermava en el meu posicionament. Ara, però, estic canviant, i no considero que sigui la meva actitud la que ha variat, sinó l’atac sistemàtic que es fa al meu govern, m’agradi o no, l’hagi votat o no, per part d’un moviment sobiranista que s’obsessiona. Em sap greu que tu, amb la teva vàlua personal que et reconec, caiguis amb la simplicitat.
    No t’estic dient que vagis errat en la defensa dels drets que consideres que tens i no se’t respecten, però crec que hauries de reflexionar sobre la insistent crítica als governants, sense haver experimentat mai, en pròpia carn, el fet de governar.
    No és el mateix estar a l’oposició, o fins i tot al carrer, del que significa governar un país format per 7 milions de persones, la majoria de les quals no és sobiranista.
    No acostumo a contradir les persones que fan declaracions a la lleugera, però per l’amistat que ens tenim, m’ha semblat oportú escriure aquestes ratlles.
    Per la meva part em mantindré sempre ferm en la defensa dels drets i deures dels catalans, contra qualsevol tipus d’atac, però ho faré amb respecte al meu govern, ara constituït per l’Entesa, com també vaig fer en temps del president Pujol, amb crítica constructiva.
    Per acabar, només dir-te que els extremismes criden extremismes de signe contrari, com ha passat ara amb el naixement de Ciudadanos. També es diu que els extrems es toquen, i això fa pensar.
    Et demano disculpes si t’he ofès en res.
    Xavier

  4. Hem de mirar dins de casa nostre i no caure en el parany de cercar culpables en els altres.

    Com a militant d’ERC, he expressat moltes vegades en el meu bloc la meva disconformitat amb l’actual política de la direcció del meu partit.

    Deixant de banda el fet de pactar amb el PSC o amb CiU, el que estic totalment en contra de com s’ha actuat, en Carod i en Puigcercós han demostrat poca visió i sobretot ambició de futur.

    Responen a la teva qüestió de la llei de la dependència, el que tinc clar es que mai s’hauria de votar-la al parlament espanyol. El principi de sobirania mai es pot posar en qüestió, sota cap concepte, perquè si ho fas estàs dient que la teva independència te un preu. A les hores només es qüestió de cercar el preu.

    Respecte el tema d’en Maragall, estic totalment d’acord amb tu que s’ha de demanar la seva dimissió, però encara hi un altre de pitjor, es en Montilla, aquest senyor es el President de la Generalitat i a l’hora es membre de l’executiva del partit que fa les lleis que vulneren les competències que en teoria ell ha de defensar.

    Com collons un pot fer lleis que et van en contra teu i després actuar com si rés !

    Es com si en Montilla fos membre de l’executiva d’una empresa que vent productes a un altre, i que a la vegada fos el president de la empresa que compra els productes. Quina màfia!

    En Montilla, o bé plega de l’executiva nacional del PSOE o no pot ser president de la Generalitat!.

    En Carod i en Pugicercós haurien de demanar-ho d’entrada:

    Per d’amunt de tot, necessitem que els nostres representant siguin dignes del càrrec.

    Envers les crítiques de CiU i del seu entorn mediàtic, a mi me la porta fluixa si no tenen raó, el problema es que amb la nostra actuació li estem donant molta munició. Això es només culpa nostra i no dels altres.

    Manel des de Alemanya

  5. Esquerra pot pactar el que vullga amb el PSOE-PSC, però després no li pot tirar les culpes a CiU.

    N’hi que ser més majorets.

    La cúpula d’Esquerra ja tenia bé qualsevol estatut, en tal que s’aprovés i com escusa el bobardeig necessari de la brunete mediàtica.

    El qui vullga saber de política a Catalunya, que escolte Santiago Espot.

  6. El merit d’Esquerra ha estat engegar un estafatut on el maxim aconseguit ha estat el reconeiximent estatutari de l’obligació del castellà per primera volta i hipotecar Catalunya encara més anys.

    Engegar l’estafa del segle XXI a Catalunya, on aposta per la mateixa política que el PSOE al País Valencià en la transició.

    Á més de posar d’acord a la classe dirigent en posar fí a totes les demandes nacionals de CiU que ha aconseguit durant anys i panys. 

    I dir què es una estratègia electoral no sé sí per ocupar l’espai politic del PSOE, -què a més a més per això ja estava el PSOE- quan és tot el contrari i són els electors d’Esquerra els que és poden considerar més els més estafats de tots.

    Els de la E d’Esquerra s’empassen una garbera de pobles i sense cap vergonya.

  7. Que la prudència no ens faci espanyols

    Des
    que es va signar el pacte que va donar lloc al Govern d’Entesa he
    vingut contemplant amb tranquil·litat certes coses que a alguns (molts)
    nacionalistes catalans de la meva coneixença els hi irritaven
    profundament pel que fa a l’acció política d’ERC:
    l’afer de les banderes, la rebaixa dels decibelis identitaris en el
    discurs republicà, les mencions al "patriotisme social" i al
    "catalanisme de la pluja fina", etc.

    Coses amb les quals he estat
    d’acord o en desacord, però de les que en general he entès unes
    motivacions de fons que em semblaven molt raonables (desig de rentar la
    imatge de partit freak que se li va penjar a ERC la passada
    legislatura, estratègia orientada a entrar a sac al territori comanche
    que és encara l’area metropolitana de Barcelona, etc) i que apuntaven
    sempre a moderar el soroll mediàtic produït per la formació
    republicana.

    Com en general tot això dels símbols em sembla que només
    és important fins a un cert límit, no m’he trencat massa les banyes en
    aquells moments en que (com en l’afer de les banderes) he considerat
    que s’han fet claudicacions excessives.

    L’afer de la tercera
    hora de castellà assenyala una línia vermella.

    Ara ja no estem parlant
    de símbols sinó de realitats, en concret d’una realitat com és la
    llengua, tan íntimament lligada a la construcció nacional i a reptes
    tan importants com ara la integració de les noves onades immigratòries.

    D’entrada, considero positiu que el Govern hagi decidit oposar-se al
    decret del govern espanyol sobre la tercera hora en raó del seu
    caràcter d’invasió competencial.

    El que resulta esperpèntic és que el
    conseller d’Educació, el tete Ernest Maragall, proposi
    igualment instaurar la tercera hora de castellà però, això si, des de
    la Generalitat. Els arguments son diversos i peregrins: que si cal
    assegurar el bilingüisme, que si els nostres nens van pitjor en el
    castellà que els de la resta de l’Estat, que si "a Olot hi ha nois que
    gairebé no saben parlar castellà".

    Comencem per les comparacions amb els espanyols. Si hem de fer cas de l’Albert Branchadell:

    (…)segons les dades de l’Instituto de Evaluación,
    l’any 2003 la competència global en llengua castellana dels alumnes de
    primària de Catalunya, calculada com a percentatge d’encerts a una
    prova específica, era la mateixa que al conjunt d’Espanya: el 65%. La
    glosa que feia dels resultats un informe posterior del Consell Superior
    d’Evaluació del Sistema Educatiu de Catalunya es tan diàfana com
    trivial: "Els resultats globals en llengua castellana que s’obtenen al
    conjunt d’Espanya son iguals que els que s’obtenen a Catalunya". Tan
    iguals que no hi ha ni tan sols un punt de diferència, com en
    matemàtiques, on els espanyols "guanyaven" per la mínima (58 a 57) als
    catalans.

    De manera que sembla que els alumnes
    dels nostres veïns, que fan tot l’ensenyament íntegrament en castellà,
    no semblen portar-nos gaire avantatge en el domini d’aquesta llengua.
    Passem, doncs, al segon argument: el del bilingüisme. Està el
    bilingüisme amenaçat a Catalunya?

    Segons totes les dades disponibles
    si.

    Per la banda del català, vull dir. Tots els estudis apunten a que
    augmenta el nombre absolut de parlants habituals però en disminueix el
    relatiu. I el que és més alarmant: la disminució s’accentua conforme
    ens apropem a les franges d’edat més joves. I això sense comptar amb
    l’absolut domini cultural del castellà, present a tot el mercat
    editorial, d’oci i comunicatiu, enfront d’un català sense ni la meitat
    de blindatge legal que el castellà i amb el doble de problemes per a
    obrir-se pas en aquests mateixos mercats. Un dels únics àmbits on el
    català tenia fins ara assegurada (de manera més teòrica que real, però
    en fi) una certa preminença i un cert àmbit on desenvolupar-se amb
    naturalitat era l’ensenyament.

    Però ara el tete ens diu que
    no, que cal tractar més igualitàriament dues llengües en una situació
    d’evident desigualtat, cosa que és de calaix que ajuda a perpetuar
    aquesta desigualtat.

    Aquesta és la manera en la que hem de garantir el
    bilingüisme: restant-li una hora d’ensenyament a la llengua
    minoritzada. El brillant sentit de la lògica dels Maragall que sempre
    m’ha fascinat.

    Finalment, les anècdotes de l’estil "jo conec un
    noi d’Olot que gairebé no sap parlar castellà", a banda de que no son
    creïbles (no veu la televisió aquest noi? No va al cinema? No escolta
    la ràdio?), en cas de que fossin certes seguirien sent irrellevants:
    també hi ha marits que son físicament maltractats per les seves dones,
    però fins que les proporcions estadístiques no s’alterin
    significativament seguirà sense ser justificable la promoció d’una
    "Llei sobre Violència contra els Homes" equivalent a la que s’ha
    promulgat pel que fa a la violència contra les dones.

    En
    definitiva, les raons adduïdes per l’Ernest Maragall per a impulsar una
    tercera hora de castellà no s’aguanten per enlloc.

    I és aquí on comença
    la meva decepció amb l’actitud d’ERC.

    No està aixecant la mà per a fer
    les preguntes elementals.

    No està mostrant el seu desacord amb una
    mesura que segons ells no està tancada però que el tete
    sembla tenir-la més que clara.

    Diuen els rumors que a l’interior del
    Govern hi ha una bona bronca muntada per aquest tema, però jo
    personalment no en tinc prou.

    Exigeixo d’ERC fermesa i resultats.

    "Resultats" significa que en Maragall rectifiqui, que s’abandoni el
    projecte d’impulsar la tercera hora de castellà des de la Generalitat i
    que la oposició del Govern al projecte del govern espanyol no es basi
    únicament en el compromís amb la defensa de l’autonomia de Catalunya
    sinó també en el compromís amb la defensa del català.

    I si no
    s’aconsegueixen aquests resultats, exigeixo d’ERC que no amagui el cap
    sota l’ala i digui, de manera clara i inequívoca, que s’oposa
    rotundament a la tercera hora de castellà.

    Els gestos de prudència com
    el de les banderes els he entès i els seguiré entenent en el futur,
    independentment del meu grau d’acord amb ells; mirar cap a un altre
    cantó en el tema de la tercera hora de castellà serà interpretat per
    aquest servidor com una claudicació en tota regla i totalment
    injustificable.

    I si algun company de militància pensa que estic
    exagerant o que hauria de ser "més comprensiu", li suggereixo que es
    plantegi aquest experiment mental: què passaria si la tercera hora de
    castellà rebés el vist-i-plau o àdhuc el silenci dels consellers de CiU
    a un hipotètic govern sociovergent?

    Que ens els menjaríem vius.

    Doncs
    això, dirigents d’ERC: ser prudent està molt bé, però s’ha de
    diferenciar entre avançar amb compte i retrocedir.

    I cal no oblidar que
    aquí "retrocedir" vol dir retrocedir vers Espanya, de la qual se suposa
    que ens volem deslliurar.

    Amb això també caldria anar en compte perquè,
    en fi, la prudència ens pot acabar fent espanyols.

    És com per a
    pensar-hi.

    http://perezlozano.blogspot.com/2007_02_01_archive.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!