Blog d'en Xavier Mir

ERC, malgrat allò que algunes veus interessades puguin negar, és un partit que té com a objectiu la plena sobirania. Es pot discutir que l’estratègia sigui adequada, però és innegable que aquest és l’objectiu. I aquesta estratègia ha passat, en els darrers temps, per una progressiva legitimació dirigida a tots els segments de la societat. En una primera etapa, desciminalitzant l’independentisme; en una segona etapa, dotant-lo de continguts polítics per a la vida quotidiana; i en una tercera etapa, esgotant les possibilitats d’entesa amb l’Estat. Ningú no podrà dir que la gent d’ERC són uns radicals. Defensen plantejaments democràtics. Proposen estatuts d’autonomia malgrat tenir com a objectiu la independència. Acaten les lleis de l’Estat malgrat que per conviccions practicarien la desobediència. Comparteixen amb altres forces polítiques les capçaleres de les manifestacions contra la violència terrorista fins i tot quan s’advoca una constitució que no volen. ERC s’ha anat carregant de raons en els darrers temps amb una paciència de sant. Però finalment podríem estar arribant al moment en què cal dir prou i admetre que s’ha fet tot allò que s’ha pogut. I Carod, per la seva capacitat d’influència mediàtica, però també per la seva condició de vicepresident (o fins de president en funcions), és la persona adequada per posar el debat damunt la taula. Parlem, doncs, d’independència. Parlem-ne ara que els qui la volem fa anys que ho esperem, però parlem-ne ara que l’Estat espanyol ja no dóna més de si i que la possibilitat de dotar-nos d’un estat propi té tot el sentit del món.

L’encert i oportunitat de les paraules de Carod tenen la prova més eloqüent en les reaccions que ha generat. Pujol ha corregut a dir que caldria recuperar l’estatut del 30 de setembre. És possible que CiU en vulgui fer el cavall de batalla, però en opinió meva ja és tard. La gent no seguirà un procés de reivindicació d’un text al qual ha passat l’oportunitat històrica. Aquell text s’ha malbaratat i un dels artífex del malbaratament va ser, precisament, CiU. Però no cal buscar responsables. Val més passar pàgina, no mirar enrere sinó endavant. El que s’espera d’un partit nacionalista és que faci propostes ambicioses, i davant d’un Estat com l’espanyol, que no té cap vergonya de fer el que està fent, només hi ha una sortida. La sortida no és fàcil, però cal explicar-la clarament i amb decisió. Cal buscar la plena sobirania i els camins per arribar-hi. Aquesta és l’única sortida.

L’altra reacció ha estat la de Celestino Corbacho, que ha corregut també a parlar d’alarmisme i extremisme, és a dir, les velles tàctiques per desacreditar l’independentisme, si no fos que la tranquil·litat i serenitat amb què Carod ha fet la proposta no quadren amb cap mena d’alarmisme ni encara menys d’extremisme. Sr. Corbacho: en aquestes altures de la història l’únic extremisme és negar a les persones, a TOTES les persones, el dret de decidir com s’organitzen. U diari tan poc independentista com El Periódico informava el passat 2 de febrer que ser mare a l’Estat espanyol surt molt car. Per tenir les mateixes subvencions que dóna el govern alemany caldria tenir 18 fills. Aquestes mares, Sr. Corbacho, tenen tot el dret de poder decidir si volen formar un estat independent. I potser algunes preferiran continuar formar part d’Espanya, que hi tenen tot el dret. Però qui no té dret de negar-los aquesta opció és vostè. I aquest és l’únic extremisme.

Amb tot això damunt la taula, i amb la proximitat del primer aniversari de la manifestació del 18 de febrer, es fa més evident que mai l’interès mediàtic i la necessitat democràtica del debat de l’autodeterminació. I els qui formem part de la societat civil, és a dir, tothom, no ens podem quedar de braços plegats. Ara més que mai és moment d’expressar-nos, de sequir les diverses línies en què està treballant el sobiranisme, entre les quals hi ha la proposta de fer un Àgora sobre sobiranisme.

I últims serrells: m’ha encantat aquesta notícia de Tribuna Catalana. Espero comentaris dels lectors d’aquest bloc. I Maragall, dimissió. La independència vessa per totes bandes al Singular Digital d’avui. El pols entre el país i el president de la Generalitat ha entrat en una fase interessant. El país acabarà fent l’abraçada de l’ós a Montilla. I si té al·lèrgia al pèl d’ós, que plegui.

Som a 8 de febrer i les coses estan així. Estem a punt d’entrar en la fase final. I no hi ha dubte que el 2007 serà l’any en què tots els esforços individuals i col·lectius d’aquests darrers anys es canalitzaran i el debat saltarà a l’àmbit mediàtic i arribarà a l’últim racó del país. Caldrà agrair-ho a tots els qui ho han fet possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!