El company blocaire, i patriota republicà, Manel Bargalló m’ha demanat un article pel Bloc Gran del Catalanisme (http://blocgran.cat). Aquest és el text que li he fet arribar que complementa l’anterior apunt sobre la catalanitat publicat al portal e-criteri.
“Sobre el catalanisme en parlen els opinadors mediàtics i la classe política, però sobre l’anticatalanisme no hi ha pas tantes veus que s’hi esforçin per destriar-ne el contingut i els objectius. Particularment, hi he dedicat un parell de treballs: “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a la revista L’Espill, número 24, hivern 2006-2007, i “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, publicat a la Revista de Catalunya, número 231, setembre del 2007.
Però hi ha un aspecte de l’anticatalanisme que està poc estudiat i que em sembla prioritari abordar: l’anticatalanisme que s’està covant al si de la societat catalana i que es reflecteix en els canvis perceptibles en la psicologia col·lectiva en relació a l’autoidentificació nacional. L’impacte de la pressió mediàtica espanyola combinat amb l’exemplificació de conductes de personatges rellevants (esportistes, actors) que s’adhereixen a l’espanyolitat, per interès, per assegurar-se l’èxit o per por, està canviant les conductes socials a l’hora d’emprar públicament la nostra llengua o de manifestar-se partidari de la independència.
L’afirmació políticament correcta de la doble identitat catalano-espanyola té com a conseqüència aïllar els que únicament s’autodefineixen com a catalans. Es va creant una separació entre els ciutadans que ajusten les seves conductes (i la seva mentalitat) a l’ordre establert i els que aquest mateix ordre exclou. A mesura que les condicions de dominació política i econòmica del nostre país es fan més insuportables la pressió per fer-les acceptar per la població es farà de forma cada cop més coactiva. En aquests casos, si la comunitat sotmesa no troba la manera de respondre políticament i col·lectivament, la gent tendeix a buscar solucions individuals a les dificultats personals de tot tipus que es deriven d’aquesta mena de situacions d’opressió nacional.
L’evolució política, social i lingüística del País Valencià en els darrers trenta anys permet extreure conclusions sobre els efectes combinats de la violència simbòlica (i la física) contra tota persona, institució o record històric que vinculi valencianitat i catalanitat. Calen estudis de politòlegs que no defugin la crua realitat del conflicte entre catalanitat i espanyolitat, que no amaguin sota fórmules banals el significat profund de les mostres quotidianes de menyspreu per la llengua catalana, la intencionalitat que hi ha en l’autodegradació simbòlica i informativa de TV3, les adhesions compulsives a “la roja” per part de notables autòctons. El silenci al voltant de totes aquestes qüestions no és sinònim de pau social sinó d’assentiment a un ordre arbitrari i injust que es percep com a inevitable i immutable.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espanya acaba anul.lant Catalunya.
1) Els estaments actuals declaren que l’Estat espanyol és incompatible amb Catalunya com a nació, la negació de la nació catalana per la qual han treballat i justificat tantes dictadures absolutistes passades i d’ací esdeven totes les altres
2) Pels estaments actuals a L’Estat espanyol recolcen la continuïtat del genocidi lingüistic en la pràctica, doncs la prioritat monopolitzadora arreu de l’Estat és la llengua castellana de forma preferent. (Vaja com protegir el linx iberic sense protegir el seu habitat natural).
Respecte al País Valencià no és una qüestió de xenofobia i és totalment diferent, doncs els valencians de sempre no s’han considerat catalans i per tant són més a prop de considerar-se amb una realitat de relació d’igualitat més semblant a la portuguesa i gallega que a l’andalusa o extremenya.
On Espanya no acaba anul.lant Andalusia si no tot el contrari, amb la qual els andalusos són còmodes en reafirmar-se i l’autoestima pròpia amb distinció de la castellanitat rebujada per trobar-se després el coixí d’una espanyolitat on Espanya els ve com anell al dit en tots els sentits.
Quan es parla d’esquarterament hi ha de dos tipus:
Un esquarterament vertical, intern i estructural profuna dins de cadascún dels nostres països praticat per un procés llarg de colonitzatció i anul.lació impulsada pel poders politics des de l’Estat espanyol que és en realitat el més dolent.
I un esquarterament extern relatiu o cojuntural dins de la normalitat benigna d’una mateixa llengua i diferents països. Que és més aparent o fictici que altra qüestió i només inflat per crear una bombolla per a provocar més confussió i divisió interna a cada país. Que en realitat és el que els interessa i amagar el més dolent ver sota l’esquarterament vertical intern estructural que cadacún dels nostres països pateix.