Saül Gordillo www.saul.cat

El president d’ERC, Joan Puigcercós [bloc], és un candidat en construcció. La posada en escena d’aquest dijous, amb la conferència Una mirada republicana als valors, ho certifica per si algú en tenia cap dubte [ACN: Puigcercós actualitza els valors republicans en el seu llançament com a candidat]. Fins i tot hi han assistit el vicepresident del Govern i expresident del partit Josep-Lluís Carod-Rovira [bloc], fet que normalitza i pacifica internament, i Uriel Bertran [bloc]. No hi era, en canvi, Joan Carretero [web]. La presència de Carod [vegeu el vídeo de l’ACN] té una lectura clara, atès que tots els allà presents sabien perfectament que el contingut de la conferència era una excusa com qualsevol altra per visualitzar el tret de sortida de la cursa de Puigcercós com a presidenciable. Informacions en premsa durant els dies previs així ho apuntaven, amb tot luxe de detalls, d’altra banda. Es nota la mà del cap de premsa Jordi Trilla [Facebook]. Sabent-ho, doncs, la presència a primera fila de Carod, flanquejat per Joan Ridao [bloc] i Ernest Benach [bloc], té una interpretació, que, per cert, no va en la línia estigmatitzada de l’enfrontament i la divisió interna. Tots els corrents del partit, a l’entorn de Puigcercós en un acte que ha aplegat notables representants de la societat catalana -els clàssics Jordi Porta de l’Òmnium i Eliseu Climent d’Acció Cultural, a primera línia- i alts dirigents només de Convergència (Felip Puig) i d’Unió (Josep Maria Pelegrí), de la patronal (Joan Rossell) i inclús de Telefónica (Quim Faura). El PSC hi ha enviat la diputada Carme Figueras, i els sindicats cap màxim dirigent a excepció dels de la Intersindical. D’Iniciativa i d’Esquerra Unida, cap cara visible.

Fredor a les esquerres catalanes. Fredor que s’entén un cop acabada la conferència que ha pronunciat Puigcercós, el presidenciable in péctore. Bàsicament perquè s’ha dedicat a desmuntar els tòpics de l’esquerra acomodada en allò que se’n diu políticament correcte. Puigcercós ha tirat de valors de sempre per renovar el discurs d’una Esquerra que pretén oferir més propostes al marge de la marca independència. Puigcercós ha pujolejat (el President José Montilla ja no és l’únic) i ha fet el triple salt mortal: reivindicar-se d’esquerres, però recorrent als valors republicans i reclamant un republicanisme modern. El líder d’ERC s’ha presentat més republicà que independentista, aquest dijous a Barcelona. Esquerra recupera l’erra de Republicana, que és la manera de tornar a l’equidistància després que ERC s’ho jugués tot a la carta única d’Esquerra i després que l’hagin acusat, des del front nacional, d’abdicar de Republicana i “de Catalunya”.

És el presidenciable d’aquesta nova Esquerra Republicana de Catalunya . Se sent identificat amb la “laïcitat positiva” que difón el president francès Nicolas Sarkozy, i aquí enllaço amb el títol provocador d’aquest apunt. De la mateixa manera que Sarkozy, àlies Sarko, refunda el capitalisme, renova el discurs de la dreta francesa i aixeca la moral d’una grandeur que estava en hores molt baixes, amb dosis d’hiperactivitat, un estil agressiu i provocador i, a voltes, de populisme per via sentimental -parlo de la relació amb Carla Bruni-, el Puigcercós d’aquest vespre també vol renovar i refundar. Parla de la família, de l’educació, de l’esforç, del talent, de la creativitat, de la integració, malparla del multiculturalisme posat de moda a la Barcelona guai, i de les renúncies en nom d’una integració cultural mal entesa. Puigcercós es munta un discurs que l’allunyi de la imatge d’home d’aparell, de professional de la política. Es treu la camisa de quadres i es vesteix de diumenge, micròfon fashion col·locat a l’estil Madona en un escenari auster presidit per una senyera que institucionalitza i per les quatre barres vermelles, amb una pantalla gegant entremig. Puigcercós, que no mitineja i que pretén marcar un perfil diferent, segueix el text de la conferència pràcticament al peu de la lletra, mentre no mou els peus de terra. No aprofita el recurs del micro inalàmbric, perquè encara no se sent prou còmode en aquesta nova etapa d’home de partit convertit en candidat informal a la presidència de la Generalitat.

Arrenca amb un discurs ple de cites i d’una profunditat a la qual molts dels allà presents no hi estaven acostumats quan el que tocava era anar “a escoltar en Puigcercós”. Construir-se com a candidat i elaborar un discurs, diferenciat i ampli alhora, renovador però fidel a les arrels del partit alhora, no és fàcil. I llavors hi apareix, citat en més d’una ocasió, el nou ideòleg encobert d’aquesta nova ERC que Puigcercós vol encapçalar i que ja no és Carod, sinó el conseller Joan Manuel Tresserras. Però si Tresserras és un pensador, un intel·lectual en tota regla, Puigcercós és (o ja hem de dir era?) tot el contrari. En aquest sentit, el de Ripoll, que jubila la camisa de quadres,  s’investeix de l’estil que tant sedueix a la resta d’Europa, i que no és el de Zapatero sinó el de Sarkozy. Puigcercós enllaça amb Sarko en l’aspecte rupturista, en el candidat que diu “jo sóc aquí” i que no s’acomplexa per parlar de família -sense semblar d’Unió, és clar-, d’educació, de religió i de religions, de laïcitat i… d’autoritat. I vét aquí. Perquè aquest dijous Puigcercós s’ha presentat com el pare d’una gran família que és el seu partit, on no tothom s’estima, però en temps de crisi hi ha de prevaldre el lideratge i l’autoritat interna. La mateixa que el president dels republicans reclama per a les famílies i les escoles del país. No autoritarisme, sinó autoritat, precisa.

Mentre el socialista Ferran Mascarell fa manetes a la porta d’entrada de la Casa Gran del Catalanisme d’Artur Mas, el PSC no hi és a la posada de llarg de Puigcercós. Ni Miquel Iceta ni José Zaragoza. A primera filera, Puig i Pelegrí es freguen les mans. Mascarell festeja amb Mas, Unió juga amb el PSC i viceversa, i Puigcercós fa gestos -que li corresponen- amb Convergència. La recepta del virtual cap de cartell republicà ja no són les pastilles de Matrix que va esmentar en el debat de política general al Parlament. La pastilla és una dosi de valors per evitar el Prozac col·lectiu. La recepta d’un Puigcercós que pujoleja quan estira les orelles del públic assistent (no eduquem els nostres fills, ho deleguem tot a l’escola , que està marcada per l’èpica diària dels mestres, diu) té dosis de front nacional. Per un clar distanciament dels tòpics de la vella esquerra i un recentrament del discurs d’ERC que no incomoda els nacionalistes sinó tot el contrari.

(Per cert, cap al·lusió de Puigcercós al culebrot d’aquests dies del cotxe del President del Parlament. Una referència a Ernest Benach [Facebook] degudament  encaixada en el discus encara hauria arrencat algun aplaudiment.)