Jaume Renyer

Enguany, l’independentisme català contemporani (el que va des del 1968 als nostres dies) és a l’albada d’un nou cicle, superant l’iniciat l’any 1991 amb la incorporació de militants provinents del llavors denominat moviment català d’alliberament nacional a ERC. A començaments d’aquella etapa, el 14 d’agost d’avui fa divuit anys, vaig publicar l’article “Operació Independència” a l’Avui, que ara reprodueixo -en la seva versió íntegra- considerant que conté referents que poden servir per situar l’etapa de reformulació ideològica, estratègica i organitzativa que pot obrir el moviment nacional català a partir d’ara.

“En les darreres setmanes totes les forces polítiques de Catalunya s’han pronunciat, en un sentit o altre, respecte de les repercussions que en el panorama polític ha tingut la incorporació a ERC de militants provinents de diverses organitzacions independentistes. En nom dels impulsors d’aquesta iniciativa vull formular les següents consideracions.

En primer lloc afirmar el convenciment de que l’independentisme ha de convertir-se en l’opció majoritària, democràtica i amb presència electoral real, capaç d’ésser alternativa de poder desplaçant les opcions espanyolista i autonomista. El moviment independentista modern s’ha configurat essencialment a partir de l’any 1979 en base a dos principis fonamentals: la unitat nacional de tota Catalunya des de Perpinyà a Alacant i la seva concepció com a opció de ruptura amb els estats espanyol i francès i el seu model de dominació. Partint d’una actitud de resistència inicial, enmig del marasme de la transició, hom equiparava independentisme amb lluita armada. En el decurs dels anys vuitanta ha anat sorgint l’independentisme sociològic, molt més ample que el políticament organitzat, que si bé ha estat parcialment alimentat per aquest també és el fruit del progressiu estancament autonòmic i, sobretot, de la configuració de l’independentisme com a canal d’expressió de tensions socials que en altres etapes s’exterioritzaven a través del comunisme o l’anarquisme. Avui a Catalunya, ser patriota és un fet objectivament revolucionari, al qual no li calen afegitons sectaris que només l’afebleixen com a projecte unitari i global.

L’independentisme té tots els factors a favor per esdevenir en els anys noranta l’eix aglutinador de les reivindicacions d ela societat catalana, des de l’ordenació del territori a la lluita ecològica o al canvi de model econòmic. Els independentistes hem d’articular una base social interclassista, (només n’han de quedar al marge, per exclussió, els sectors socials i polítics que es beneficien de la nostra dependència d’Espanya), i amb continguts ideològics plurals.

Fruit d’aquest conjunt de circumstàncies el moviment d’alliberament nacional català ha passat, en dotze anys, d’una etapa de supervivència i propaganda armada a un primer intent d’expressió política -com fou el Moviment de Defensa de la Terra en el període 1984-1987- i ara a una opció electoral i de govern a mig termini. No és estrany que aquesta evolució hagi estat de vegades traumàtica, amb crisis organitzatives freqüents, arran de les quals alguns sectors resten enquistats en el dogmatisme sobre alguna forma de lluita o en concepcions avantguardistes de vocació minoritària.

El progressiu eixamplament de les organitzacions i partits que es defineixen independentistes, com la Crida a la Solidaritat, ERC o els comunistes del MCC i LCR, és un fet positiu i un símptoma de salut política. Ningú està legitimat per negar o donar la patent independentista. El sectarisme és símptoma del fracàs polític de qui el practica. les agressions del Fossar de les Moreres l’any 1988 i del Pi de les Tres Branques enguany, només evidencien que l’única capacitat dels autors és la de la destrucció. Cap projecte constructiu en pot sortir dels qui només la seva incapacitat política els situa fora de joc. L’independentisme ha d’avançar amb esperit unitari i constructiu, i amb consciència d’ésser l’única opció en procès d’acumulació de forces i en constant eixamplament de la seva base social.

Cara al futur em pregunto: quina postura hem d’adoptar els independentistes d’avui si a curt termini es produeix una evolució en aquest sentit d’UDC, per exemple, o el PSC es desmarca del PSOE ? Titllar-los d’oportunistes o obrir-los les portes al bloc polític i social que evoluciona cap a la construcció d’un estat propi com a màxima expressió de sobirania nacional ? Òbviament la resposta ha de ser positiva perquè el sentit de la història va en aquest camí. Al cap i a la fi el lideratge en la lluita independentista és només un qüestió d’iniciativa estratègica de qui marca en cada etapa els objectius a assolir, en definitiva, de qui exerceix com a direcció i columna vertebral del procés d’alliberament nacional. Aquesta direcció està en fase de concreció ara per ara, però el que segur que no ho n’és són precisament els qui se’n autoproclamen. Les decisions tàctiques en cada fase del procés d’alliberament nacional s’han de prendre tenint en compte tres paràmetres fonamentals: la situació estructural de l’Estat espanyol, valorant si es troba en un moment de reforçament o d’afebliment, en segon lloc copsant la dinàmica interna de la societat catalana i, per últim, mesurant les pròpies  forces i les formes organitzatives dels independentistes. 

Pel que fa a l’Estat espanyol, en els anys 1980-1982 és produeix l’accés als respectius àmbits de govern -autonòmic- de CIU i PNB i del PSOE a nivell estatal. L’objectiu del bloc constitucional és reforçar i modernitzar l’Estat mantenint la seva unitat però reconeixent de forma subordinada certes quotes de poder autonòmic. Transcorreguts gairebé deu anys d’operativitat d’aquest esquema els resultats no són els esperats. L’Estat espanyol s’ha demostrat estructuralment inestable ja que no ha aconseguit un sistema d’articulació social homogeni arreu del territori, ni tampoc ha sgregat una classe dirigent digna d’aquest nom. Els casos de corrupció que trascendeixen a la vida pública no són més que l’expressió més grotesca d’aquesta mancança històrica. Espanya tampoc ha aconseguit l’assimilació de les nacions oprimides i subsisteixen -a casa nostra- sistemes d’articulació socials diferenciats.

La incorporació a Europa, prevista per l’any 1993, amb aquesta problemes pendents, amb una Administració obsoleta i un sistema econòmic feble, l’Estat agreujarà la seva crisi. En aquest context els partits de suport a l’Estat, com el PSOE o el PP, buscaran la incorporació del PNB i CIU al govern central. Aquesta decisió va molt més enllà d’un simple pacte entre partits, ja que pretén ser un salt qualitatiu en la consolidació d’Espanya. El PSOE per si sol, malgrat el significat polític de l’ascens de Narcís Serra a la Vice-presidència, no pot complir aquest paper i precisa del concurs del que podríem anomenar burgesies gestores autòctones de les nacions perifèriques -no es pot parlar ja de burgesies nacionals en el sentit clàssic del terme-.

En el cas de Catalunya, l’obre de Pujol desemboca una vegada revalidada probablement la presidència de la Generalitat en les properes eleccions autonòmiques en dirigir el procés d’incorporació de CIU al govern de l’Estat. Encara que sigui pràcticament a canvi de res. En aquest sentit anava la seva conferència a la Universitat d’Alcalá de Henares.

La dinàmica interna de la societat catalana, però, va per un altre costat. Els governs de CIU, PSOE (València) i PP (Mallorca) en que es divideix la nostra nació no tenen mitjans, ni capacitats per donar solucions -que només poden ser comunes- a les necessitats de desenvolupament econòmic, cultural, social, en definitiva de futur nacional, del nostre poble. Les recents declaracions del president balear Gabriel Cañellas relatives a la connexió de Mallorca amb l’eix Barcelona-València com a única via de progrés col·lectiu, evidencien alhora la infraestructura nacional que ens uneix i la impotència per aflorar-la políticament en el marc institucional espanyol. L’independentisme és l’única possibilitat de reconstrucció nacional.

Ara toca prioritzar la lluita política creant una alternativa capaç de contraposar-se al projecte d’integració espanyola que amb lleugeres variants presenten PSOE i CIU. L’única opció amb capacitat i voluntat d’assumir aquesta tasca és Esquerra Republicana, formació en procés d’aprofundiment del seu contingut d’alliberament nacional i en progressiva extensió arreu de tota Catalunya. ERC pot ser la tercera força política en les eleccions autonòmiques de la Catalunya central. Un èxit independentista repercutirà positivament a tot el territori ajudant a elevar el contingut i la vinculació amb el procés d’alliberament nacional d’opcions com UPV, PSM i Unitat Catalana.

Les anàlisis aquí exposades són fruit d’una evolució de molts mesos de debat i els que hem optat per ERC ho hem fet no pas temptats per cap oferta ni prestant-nos a cap operació d’imatge. El nostre comportament en tots aquests mesos crec que és digne i positiu i contrasta amb les crítiques de poca volada que hem rebut. Hi si alguna operació estem disposats a fer, aquesta és la de la independència de Catalunya.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!