Jaume Renyer

La revista Lluita, òrgan central del PSAN, numero 143, corresponent al gener del 1989 va publicar l’article que dóna títol a aqueix apunt. El vaig enviar sense signar i així va aparèixer. En aquella època n’era militant, i les anàlisis que conté eren el preludi del projecte de la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions europees d’aquell any. L’article era el complement d’un document sobre estratègia que havia fet arribar a Pere Bascompte amb qui en aquells temps compartia punts de vista sobre l’evolució de l’independentisme:

 

“Acaba de començar l’any 1989 i una hipòtesi política que caldrà confirmar: enguany pot ser  l’inici d’una nova fase, ascendent aquest cop, del procés d’alliberament nacional català. El pujolisme, i en general tot l’autonomisme, ha esgotat el seu missatge (la tesi del primer pas útil cap a la reconstrucció nacional) i ha passat a ser l’expressió lúcida del regeneracionisme espanyol de final de mil·leni. Vejam alguns dels indicis que avalen aquesta hipòtesi.

Els intents de reformulació de les tesis sobre les quals se sustenten els partits del sistema han girat tots al voltant de la qüestió nacional catalana que encara està irresolta: ERC ha virat cap a l’independentisme tranquil, IC s’emmiralla en l’exemple de l’esquerra nacional anti-independentista que és Euskadiko Ezkerra. El PSC-PSOE ha fet jocs semàntics amb el federalisme, i fins i tot CIU te brots joves que reclamen una mínima coherència nacional alhora que castiga Miquel Sellarés per les seves declaracions a La Vanguardia sobre l’esgotament del pujolisme. Així mateix, la revista La Nació és l’expressió del sector de la burgesia catalana que vol jugar el paper “nacional” que aquesta classe no ha sabut jugar en la transició.

La representativitat de l’independentisme sociològic (aquell que adopta comportaments nacionals en els terrenys culturals, cívics, esportius….) no es troba coherentment canalitzada per cap de les forces parlamentàries citades, però és real i amb tendència a l’alça. Durant les sessions de la Segona Convenció per la Independència Nacional, celebrades a Barcelona el proppassat mes de novembre, fou presentat un estudi sobre l’acceptació de la independència  entre la població (referit només a les quatre províncies centrals del país). Donava com a resultat un nivell de vot favorable a un hipotètic referèndum del 44 % dels enquestats. Aquests percentatges coincideixen amb una enquesta feta pel Diari de Barcelona l’abril del 1988. El resultat sembla ser el reflex d’una resposta social espontània (en la majoria dels casos no s’havia formulat abans políticament aquesta qüestió). Si tenim en compte que les institucions públiques i els mitjans de comunicació silencien (o criminalitzen) l’independentisme, aquest estat d’opinió social, com a comportament de masses no previst pel sistema (vaga del 14-D, resultat del referèndum anti-OTAN a Catalunya…) posa en qüestió -en moments clau- el caràcter representatiu dels partits parlamentaris.

La raó de fons d’aquestes “crisis” de representació no són puntuals sinó estructurals. Els partits AP, PSOE, CDC es van formar a l’inici de la transició per “canalitzar” la població. No són pas emanacions de la base social a la qual s’adrecen i que els hi confia el vot com a mal menor, sinó que la raó de ser de la seva existència és la de ser instruments de sustentació de l’Estat. L’origen marca els límits de les oscil·lacions polítiques dels partits citats, els quals, conscients de la seva crisi, es reorienten en funció de la qüestió nacional, però alhora són incapacos d’engegar un procés d’alliberament nacional. La crisi és més evident en CIU: Pujol parlant francés la Nit de Santa Llúcia, convidant el rei per Sant Jordi o perdent el TGV són anecdotes que defineixen una burgesia catalana que, sense poder economic propi, només espera jugar un paper nuclear a base de presentar-se com a intermediària entre els poders reals i la població que controla en funció dels interessos dels primers.

L’independentisme com a relleu a l’autonomisme en la fase 1989-1996 té pendents dos problemes bàsics per a consolidar-se: Primer, la direcció política unificada de tot el Moviment Català d’Alliberament Nacional. Segon, la identificació amb una base social estable que se senti representada i beneficiada per aquest projecte polític. Cal partir del principi què els nous moviments socials, sindicals, culturals, feministes…. que ascendeixen al si de la societat catalana no podran ser socialment hegemònics si no s’impliquen en un projecte global d’alliberament nacional que concreta i fa viable tots aquests processos sectorials.

Resoldre aquestes dues qüestions depén en bona mesura de l’encert i la coherència del conjunt de les organitzacions d’alliberament nacional en uns anys difícils (fins al 92) on ens espera repressió, contradiccions i reptes polítics  d egran envergadura. L’independentisme, sense pretendre revitalitzar-les, ha d’entrar en algunes de les conteses electorals que l’estat convoca periòdicament per legitimar-se. Cal fer-ho per contrastar amb els sectors socials afins la correcció d eles propostes polítiques que es formulen i per reconèixer l’abast real d ela nostra incidència entre la població. Cal fer-ho sense copiar experiències (ni noms) d’altres països i sense difuminar l’espai polític amb les tesis de l’esquerra estatalista, que a Catalunya vol imitar i dóna suport a HB però està al marge del Moviment Català d’Alliberament Nacional. Cal una alternativa pròpia per a un procés propi. Aquest és el repte per l’any 1989.”