El 15 de setembre del 1991 vaig publicar aquest article al Diari de Barcelona, signant-lo com a membre del Comitè Executiu d’ERC.
La independència de les nacions fins ara sotmeses a l’URSS i a Iugoslàvia omplen d’alegria i renovat entusiasme als patriotes catalans, de por als nacionalistes espanyols i deixen muts i desorientats els governants autonòmics de casa nostra. A banda de les lògiques reaccions de solidaritat que a nosaltres ens inspiren aquestes victorioses nacions, ens cal evitar caure en el mimetisme respecte a l’estratègia seguida en els processos d’alliberament d’uns països que han trencat estats unitaris de caire socialista. El context històric i social de Lituània i Catalunya, per exemple, són ben diferents. Ells han fet el gran favor a tots els pobles oprimits d’Europa de demostrar que és possible trencar l’ordre estatal continental sorgit després de la II Guerra Mundial. A nosaltres, catalans, ens pertoca l’obligació de trobar el camí per ser protagonistes del nostre propi alliberament.
De l’exemple lituà o l’eslovè hem d’aprofitar la lliçó que per a tot canvi històric cal que la majoria del poble hi estigui d’acord. Això ha de fer canviar els moviments d’alliberament nacional a l’Europa Occidental que confien la seva direcció a una organització armada que marca l’estratègia i la lluita ideològica, amb un partit (de tipus leninista) encarregat de controlar la base social enquadrada en una organització de masses. Potser esquema ha servit en etapes de resistència a dictadures o en períodes de guerra freda però no porten a la victòria. A Catalunya, almenys, l’experiència dels anys vuitanta demostra que aquest plantejament no és viable.
Al nostre país, situats en el context de l’Europa Occidental, on som la primera nació prohibida en extensió territorial i població (deu milions), reunim moltes de les condicions objectives (prestigi cultural, història, un cert desenvolupament econòmic….) per esdevenir estat. Tenim la responsabilitat d’obrir-nos pas sense pretendre copiar ni el model eslovè, ni el basc. A Catalunya tenim un estat d’opinió favorable a la independència, variable segons les enquestes i la part del territori a què es refereixin. Evidentment, no és un sentiment majoritari, però és el sector més dinàmic de la societat. estem en una fase intermèdia (autonomisme) entre el passat opressiu del franquisme i la independència coma única garantia de futur.
L’independentisme català encara no ha entrat en la fase de vertebració d’una base social clarament identificada amb el projecte d’alliberament nacional. Per aconseguir-ho calen tres factors: a) la definició inequívoca del marc nacional (és a dir, de tot Catalunya, de Salses a Guardamar); b) l’estructuració de la majoria social independentista, amb la voluntat d’abastar el ventall més ample possible de la població catalana (és a dir, la majoria del poble ha de percebre que hi surt guanyant a tots nivells -econòmic, fiscal, mediambiental- si és independent, més que no pas si continua enganxat a Espanya; i c) l’articulació de la pluralitat de forces polítiques interessades en el projecte independentista, tenint en compte que hi ha d’haver un reflex electoral plural de les mateixes.
Sobre quins pilars socials fonamentar l’alliberament nacional ?. Només pot ser un consens interclassista, plural, que s’uneixi per la necessitat de crear una articulació social nova que només pot sorgit a partir de la ruptura amb l’Estat espanyol. Espanya, com a estructura de poder i de domini de les nacions que comprèn, està abocada a cedir poder de decisió en matèria econòmica a favor dels òrgans gestors comunitaris (CEE). Però alhora incrementa el seu rol cohesionador, dedicant un ingent esforç econòmic a l’improductiu aparell administratiu i a la generació d’ideologia uniformitzadora (V Centenario, Expo 92..) mentre descuida l’impacte negatiu que la lliure competitivitat del mercat únic tindrà sobre els sectors productius de Catalunya. Crec que el desajust de l’Estat espanyol respecte de la dinàmica europea per dalt i les realitats socioeconòmiques de les nacions que, com Catalunya, mantenen un sistema d’articulació pròpia per sota, l’aboca a una crisi real a curt termini. Per anar configurant aquesta majoria social alternativa els independentistes hem d’actuar d’acord amb els següents criteris:
a) la representativitat: els conflictes econòmics, ecològics, sindicals, culturals… que es donen a la societat catalana només poden ser canalitzats globalment per l’independentisme. Aquest és el repte, passar d’agitadors marginals a protagonistes socials. Ens hem de guanyar la confiança i la credibilitat de la població defensant els seus interessos concrets.
b) la legitimitat: en el terreny electoral l’opció independentista ha de ser el reflex de la seva representativitat social, però mai per reforçar el marc autonòmic i constitucional en què es convoquen. En canvi, l’accés a àrees de poder local i sectorial ha de ser l’aprenetatge per a la gestió de la Catalunya independent del futur.
c) la realització d’actes de sobirania: la representació electoral ha de servir per fer actes parcials de sobirania política i bastir un òrgan de govern alternatiu, com podria ésser el Consell Nacional Català encarregat de coordinar i impulsar el procés independentista i substituir les institucions espanyoles en el moment de la ruptura. Recuperar i renovar aquesta institució provisional catalana sorgida a l’exili als anys quaranta ja no és una acció romàntica sinó ben aviat una necessitat política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ON ANEM? Reprodueixo un escrit. Ahir 11 de setembre, diada Nacional de Catalunya, els de l’anomenada “Esquerra Independentista” van agredir covardament els companys del partit Unitat Nacional Catalana. Com que vaig veure els fets en directe perquè pocs minuts abans havia estat conversant amb ells us poso aquí la meva petita crònica dels fets pels que no sapigueu el que va passar.
Durant tot el dia gent del partit UNC havien estat venent material i donant-se a coneixer en una parada de les moltes de diferents organitzacions que hi havia prop de l’estatua de Rafael Casanova on els partits i associacions feien l’ofrena floral i per on posteriorment passaria la manifestació de la tarda.
A l’hora de la manifestació, unes deu persones d’Unitat estaven al bar que hi havia al costat d’on durant tot el dia havien estat esperant a que arribessin uns companys que havien anat a portar al cotxe les coses de la parada, per tots junts unir-se al bloc del Partit Republicà Català quan passés per davant. Conjuntament amb aquest partit UNC havia fet gairabé tot els actes de la diada.
El primer bloc de la manifestació que va passar per davant d’ells va ser el de l’Esquerra Independentista. Un bloc format per gent anarquista, comunista i d’altres barreges d’idologies caduques del sXIX que s’apunten a totes les manis perquè mai treballen.
Amb els que anaven al davant de tot no hi va haver cap incident, però els que formaven una espècie de segon bloc van arribar amb pals i llençant llaunes i ampolles de vidre contra els d’UNC que estaven a la terrassa del bar, així com a d’altres clients que hi havia per allà prenent uns refrigeris.
Els clients i alguns membres d’Unitat van aconseguir entrar el bar entre una pluja de vidres, cadires i taules…, mentre d’altres intentaven plantar cara, retornant els objectes que els llançaven.
Es va muntar un caos impressionant, digne de disturbi tercermundista, on es va posar en perill la integritat física de gent gran i famílies amb nens petits que avien anat a disfrutar d’una jornada reivindicativa.
Finalment, tots els d’UNC van aconseguir entrar al bar i baixar la persiana metàl·lica, però els atacants d’extrema esquerra van continuar atacant i destrossant la façana del bar, així com la terrassa i tot el mobiliari del bar que era a fora, ben bé com una colla de salvatges.
El que em va impressionar va ser veure un pobre home d’uns seixanta i escaig anys amb la bandera d’Unitat, tot sol, davant de la multitud, rebent ampolles de vidre, cadires per l’esquena i tot d’atacs amb pals en plan marica-monya. I és que l’atac va ser ultra-covard. Tot un bloc d’unes tres-centes persones contra deu patriotes catalans.
El més lamentable de tot però va ser que just després de tancar-se dins el bar els d’UNC, va passar per davant un noi amb una samarreta oficial de la selecció espanyola, i cap dels marietes que havien atacat en massa als d’UNC li van dir res.
I és que aquesta penya només ataca als altres per ideologies socials, però mai per defensar Catalunya o anar contra Espanya. Als d’ERC els van fer fora del fossar com fan quasi cada any, no per pactar amb els sociates sinó per ser poc d’esquerres, als d’UNC els van atacar ahir per ser -segons ells- uns nazis, quan és un partit (potser l’únic) que ha fet un bon grapat de comunicats en contra de l’antisemitisme, fa uns anys al Pi de les tres Branques van anar a pels d’Estat Català I CIU i així van fent. Ataquen a l’enemic de “classe” i mai a l’autèntic enemic que son els espanyols. És més al seu bloc s’hi podien veure banderes de Castella, segons ells Castella també és una nació oprimida per Espanya…
Bé al final la cosa va acabar amb uns quants membres d’UNC ferits, un dels quals se’l van endur en llitera cap a una ambulància que el va traslladar a l’hospital.
És lamentable que en un dia com l’11 de setembre aquests imbècils es dediquin a destrossar la diada i donar tanta mala imatge a l’independentisme. I és que si no hi fossin hi hauria molta més gent a Catalunya que veuria amb bons ulls la independència, però aquests linxaments donen una imatge deplorable digne de dictadura comunista, i això fa que la gent normal no s’acosti, i per això sempre som quatre gats a totes les manis i actes independentistes. Estic segur que les famílies que eren per allà i van veure aquest trist espectacle l’any vinent no hi seran.
Xerrada i exposició a Reus sobre els 100 anys d’estelada
Òmnium Baix Camp organitza el divendres 19 de setembre a dos quarts de vuit del vespre al Centre de Lectura de Reus una conferència sobre la història de la senyera estelada a càrrec d’Oriol Falguera, membre de la Comissió 100 Anys d’Estelada, i de l’historiador local Pere Anguera, el qual ha prologat la darrera edició del conegut llibre “Origen de la bandera independentista” de Joan Crexell.
La xerrada servirà per inaugurar una exposició conmemorativa del centenari de la bandera, que es podrà visitar al mateix Centre de Lectura (c/ Major, 15 de Reus) del 19 de setembre al dissabte 4 d’octubre.
Els actes els organitza Òmnium Baix Camp en col·laboració amb la Comissió 100 Anys d’Estelada i el Centre de Lectura.
Més informació: http://www.baixcamp.omnium.cat
omnium@tinet.cat
http://www.new.facebook.com/event.php?eid=35040749965
La via catalana a la independència és deixar de fer-nos l’harakiri agenollant-nos davant Montilla. Montilla és un autonomista regionalista que és corrosiu per Esquerra. Podem optar per dues coses: o ens suicidem com a partit i seguim supeditats a la doctrina regionalista-montillista, o tornem a ser un partit valent i el collem o partim peres de tal manera que els electors ens entenguin. Jo si seguim com ara no penso votar mai més ERC, certament.