BONA VIDA

Vull una sopa, però que no sigui avecrem, ni gallina blanca, ni knorr, ni  maggi, ni liebig…

ON MENJAR UNA SOPA?
En Quim Monzó escrivia que al País Basc, a tots els restaurants, pots trobar-hi sempre algun reconfortant plat de sopa. Per vergonya de la restauració  “d’ autor” i no d’ autor catalana, postadrianesca, versallesca i postmoderna, les sopes, escudelles i brous, pràcticament, han desaparegut- parlem en general, és clar-. I a vegades, amb tan cuiner no format en les bases d ela cuina catalana, ens fan unes pseudoescudelles que semblen forasteres “sopas” sense suc ni bruc, i estranyes sopes de peix sense la saviesa tradicional. De fet fins i tot la parula “escudella”- que a Cataluny ai a Mllorca defineix una sopa específica, està desapareixen: als culobrots de TV3 es parla de “sopa de Nadal” o “sopa de gàlets”.
Haurem d’ anar també a Portugal, país de i bon paladar, i on les sopes i brous no hi manquen mai: la  substanciosa sopa de “cozido”,l’agradable “caldo verde”, amb juliana de col, la “sopa alentejana”, amb pa, un ou i la sorprenent presència de celiandre fresc- un sopa que, sempre que puc, em preparo a casa-
Una  altra sopa popular a Portugal, és la “canja de galinha” o brou de gallina (aquí en diríem , per influència “avecrem”, pollastre).Com és freqüent en la cuina d’ aquest país – i  a tota la Mediterrània, de Turquia i els Balcans, passant per Catalunya i Itàlia- es completa amb arròs, ingredient que també a Catalunya i al País Valencià s’ afegeix als brous.
Aquesta reconfortant “canja” ( nom que vé del malai, i que vl dir, justament, sopa amb arròs,que fins i tot es troba envasa en pot de llauna) és  sovint enriquida a trossos de pit o de menuts ens recorda la també exquisida “sopa coberta” valenciana que, per desgràcia, ara també es troba poc als restaurants. En canvi, no solament a França, sinó també a Grècia i Turquia, i , ocm hem dit, a Portugal, són sopallers. En aquest país fins i tot la macdònalds ha hagut d’ introduir sopes en els seus menús, i hi ha una cedena de menjar ràpida anomenada Loja das sopas. I on, a la conurbació barcelonina, poder degustar l’ extraordinària “escudella barrejada”. O, simplement, una minimalista sopa escaldada, una perfumada sopa de farigola, o de menta, tan similar a  la ibèrica sopa d’ all, al deliciós i estival oliaigo menorquí o a la ja esmentada sopa alentejana. O una sopa de peix que no sigui feta amb aquesta mena de pinso amb què molts restaurants la fan, i tenen la barra de dir-ne “crema de mariscs”. La sopa de peix dels pescadors- amb pa, és clar- que va fer plorar Josep Pla, tot tornant d’ un llarg viatge, un cop la va a tornar a tastar en un restaurant, rememorant els sabors familiars, tal com ho explicava Néstor Lujan, que hi era present i ho va contar. Pla es lamentava de la pèrdua de les sopes, i afegia que menjar sopes és propi de països civilitzats gastronòmicament, com França. i  O la sopa d’ all que Dalí, a punt de morir, va demanar com a gairebé darrer plat a la Torre Galatea, alimentat amb una sonda i amb l´amorosa preparació del cuiner del “Motel”, Jaume Subirós.
El cuiner Dcotor Thebussen feia objecte de reflexió nacionalista epsnayola les sopes: aconsellava al borbó Alfons XX que en els banquets de palua havia de reimplantar l´antiga i il.lustre Olla Podrida del barroc, ja que quq ajudaira a la “unitat d’ Espanya”, en tenir, suposament, articles de totes les províncies.- Altres escriptors espanyols- “no nacionalistes”. naturalment- hanescrit que el Cocdido madrileny és el símbol de la pàtria i la unitat d’ Espanya, ja que la resta en són variacions “regionales”. N hi fa res que les primeres cites sobre aquest plat ibèric i occità siguin textos medievals catalans, així com les primeres receptes (Eiximenis, Sent Soví, etc.).
Sigui el que sigui, visca el cocido, el cozido, el minestrone, la sopa gulaix, la sopa castellana, la sopa coberta, la soupe à l´oignon, el borscht, l´aiga bolhida, el torrin, l´escudella de confits, l´oliagua, la cladereta de llagosta, la bollabessa, les sopes xineses i vietnamites, la harira, el caldo gallec, l sopa de cireres polonesa, la chorba i totes les sopes, brous, caldos, cremes, potatges i bisques del món que es fan i es desfan. I fins les sopes mallorquines, que en realitat no són una sopa!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!