Sofia Loren no solament és una esplèndida actriu, sinó també una gran cuinera.
EL FARRO DE SOFIA LOREN
Sofia Loren- suposo que amb diversos col.labordors- és l´autora d’ un magnífic llibre de cuina que ja quasi té una dècada. En el llibre de la “maggirorata”- el terme que a Itàlia definia actrius de mamelles i malucs exhuberants com la pròpia Loren, la Lollobrígida o la Màngano (que es pronuncia així), i que suggereixen, alhora una dona carnal i eròtica i una autèntica “mamma” italiana- hi ha, bàsicament, cuina de la bona: és a dir, cuina tradicional, lligada a la pròpia experiència- se, per algun amic italià com l´Enzo, que és cuiner i era veí seu quan ella s’ estava a Gènova, que, en efecte, era una gran cuinera-, a la seus parents- l’ àvia , la nonna Luisa a qui dedica el llibre-, la seva mare, la germana, la cuinera familiar… Cal recordar- tot i que això no surt al llibre- que la Loren, en films i sèries de televisió, sovint es relaciona amb el mejar: de la “povera e inocente mortadella” del film del mateix nom als “macheroni con melanzana alla siciliana”. El llibre, doncs, és un compendi de l´amorosa, maternal i càlida cuina de les regions italianes: de la mozzarella in carrozza a la simple bruschetta- la torrada amb all o rosca romana- , de la rústica panzanella (de la qual en parlo al llbire Pa amb tomàquet) a la Pasta e fagioli- un plat que el meu amic Enzo em va donar a conèixer: pasta i fesols, una quintaessència de la cuina italiana mes popular. O el farro: un venerable producte de la Toscana, ja que correspon a una mena de bla to espelta prehistòric, amb poc gluten (i per tant poc panificable). Apareix als nostres receptaris medievals, i el mateix nom, actualment, a Tarragona també designa una sopa i a la regió de Girona les farinetes de blatdemoro. El farro banyolí, gironí, empordanès, de la Garrotxa, de la Selva que jo encara cuino de gust a l´hivern, tot i que la gent n’ ha deixat de menjar perquè l´associen a la guerra i la misèria. Tant el farro italià com el català, a més, se serveixen amb cotnes o rostillons de cansalada, una afortunada associació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir mateix a casa vam sopar una zuppa di farro amb funghi porcini boníssima. El farro i l’orzo (és l’ordi?), els cereals que ací es mengen sencers, normalment en una sopa amb llegums i verdures, van ser, per a mi, una de les sorpreses agradables que em va regalar la cuina italiana. A l’estiu, en amanida estan també boníssims.
Jaume, parles d’una associació de la gastronomia amb la guerra i la misèria que, curiosament, va ser un dels elements que va propiciar l’èxit de la Loren i companyes: en la Itàlia famolenca i depauperada de la posguerra, aquelles dones tan abundants i ben nodrides eren una imatge d’esperança i un ideal físic que s’oposava a la realitat crítica de tantes taules italianes.
Per altra banda, no coneixia la pasta i fagioli, però si la pasta i ceci, que seria el mateix plat amb cigrons. Com a mongeter que sóc (tot i agradar-me també molt el cigró) m’alegra tenir notícia d’aquesta combinació.
Ah, quins records d’aquest llibre, que jo havia vist a casa de la meva àvia -fan incondicional i incombustible de la Loren- i que no he tornat a veure mai més… Me’n podrieu donar la referència bibliogràfica, a veure si el trobo de segona ma?
Sofia Loren a nivell mediatic representa el mateix que les espanyoles de l’ultimo cuplé.