Jaume Renyer

L’Onze de Setembre del 1995 va veure la llum un monogràfic de la revista “Paper groc”, la que enviava Joan Crexell als amics, editat per Albert Roqué i Enric Borràs com a homenatge pòstum a la seva memòria. Vaig tenir l’honor de ser convidat a participar-hi i hi vaig contribuir amb una reflexió sobre el paper dels independentistes a les institucions que, malgrat els anys transcorreguts, em sembla encara plenament actual.

“A l’hora de plantejar-se les línies d’actuació política a seguir per les organitzacions i entitats que assumeixen la independència de Catalunya en el seu ideari ens cal aclarir que s’entén quan es parla d’acció institucional independentista. En una lectura immediata podríem considerar que hom tracta de la presència i l’actuació dels electes independentistes a les institucions locals, autonòmiques o estatals. I centrant-nos en aquest terreny, valorar quins resultats ha donat la dialèctica acceptació-transgressió del marc constitucional espanyol pels representants que hi han arribat amb la intenció de fer progressar en aquest front la causa de la llibertat del nostre país.

Cal recordar d’entrada que el bloc de la legalitat, és a dir, el conjunt de lleis, organismes encarregats de fer-les complir i procediments electius per nodrir l’entramat de tot un règim polític està pensat precisament per a perpetuar-lo. És per això que la lògica que ha de guiar l’acció d’uns electes que busquen precisament la ruptura amb el sistema polític en el marc del qual actuen ha de xocar, si la seva actuació és coherent amb els postulats que afirmen defensar, amb la dinàmica, amb la inèrcia a voltes, de les institucions mateixes on es troben inserits.

Existeix un primer nivell, bàsic, que és la permanent actitud de servei als interessos generals amb honestedat i eficàcia. Però pels electes amb compromís patriòtic hi ha una segona dimensió que ha d’anar aparellada amb la primera, que és la de dotar a la seva presència institucional i, arribat el cas, a la seva gestió si es tenen responsabilitats de govern, d’un sentit global de construcció d’un futur sobirà per a la nació catalana. L’independentisme català contemporani ha tingut presència institucional de diversos nivells de representació. A nivell municipal, des de 1979, progressivament s’ha anat ampliant el nombre d’ajuntaments amb electes independentistes, en alguns casos amb responsabilitats de govern, la majoria en pobles petits com el Pla de Santa Maria o Arbúcies.

Atès que fins ara a les ciutats a les ciutats mitjanes i a la connurbació de Barcelona no s’hi ha tingut entrada, no s’han pogut acumular experiències municipals en nombre suficient com per poder elaborar un model de gestió propi, coherent amb els objectius finals i alternatiu al dels partits integrats en el sistema constitucional. Tot i amb això, les declaracions rupturistes adoptades per nombrosos ajuntaments catalans a favor de la independència de Catalunya a partir de la “febre lituana” de l’estiu del 1991, en pro del reconeixement del Comitè Olímpic Català l’any 1992 o les exhibicions, en solitari, de les banderes catalanes amb motiu de l’Onze de Setembre han estat una constant en els darrers anys.

Globalment però, l’acció independentista als ajuntaments fora dels casos senyalats, no ha tingut la continuïtat necessària per a definir un model i bastir una estratègia en aquest camp. Les experiències que en els anys vuitanta varen significar, primer la Coordinadora de Batlles i Regidors Nacionalistes, Independents i d’Esquerres, impulsada per Nacionalistes d’Esquerra i, més tard, l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista, vinculada al Moviment de Defensa de la Terra no reeixiren per l’excessiva vinculació a unes formacions polítiques de curta vida. Quan NE i MDT entraren en crisi, cadascuna al seu moment i en diferents circumstàncies, arrossegaren les respectives plataformes municipalistes.

En l’actualitat, el bon resultat obtingut per les candidatures municipals d’ERC i l’existència de regidors independentistes en altres formacions polítiques i en agrupacions d’electors, permeten plantejar, amb un abast territorial i amb una incidència social desconegudes fins ara, la creació d’una plataforma d’electes independentistes amb capacitat per donar un salt qualitatiu. Es tractaria de que a través de la coordinació i l’intercanvi d’experiències entre regidors de diferents parts del país es vagi perfilant no solament una opció de poder a nivell nacional sinó també una forma de governar qualitativament diferent d ela que permet la legislació actual, inspirada en els principis de modernització, recatalanització i participació. Cal considerar també els electes locals, no solament els diputats, representants de la sobirania nacional i popular catalana i com a tals han de realitzar actes de desobediència política, civil, fiscal … d’afirmació de la unitat nacional front a l’Estat. L’autoorganització dels electes independentistes, regidors i diputats, al marge de la legalitat espanyola, és element clau, determinat, per donar un sentit estratègicament coherent a la seva presència institucional.

A banda de les actuacions als ajuntaments, a nivell parlamentari els actes de reivindicació nacional realitzats es limiten a la declaració del Parlament de Catalunya a proposta d’ERC en la que es recordava que el poble català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Això era pels vols del 12 de desembre del 1989.Ni abans ni després, malgrat ERC ho ha plantejat en alguna altra ocasió sense èxit, cap gest en aquest sentit ha sorgit dels diversos parlaments autonòmics del nostre país. Tampoc de la representació als parlaments de Madrid i Estrasburg, degut a la situació d’evident minoria en què es troben els electes independentistes catalans no n’ha sortit cap declaració favorable a la sobirania de la nostra nació. Aquesta constatació, lluny de portar-nos a concloure per esgotament la via institucional de l’independentisme, ha de servir-nos per a donar-li una segona lectura.

En el camí cap a la independència cal prefigurar ja des d’ara les institucions sobiranes, partint de la base electiva dels seus integrants i actuant en una doble direcció. D’una banda, com a element rupturista front a l’Estat i, d’altra banda davant les institucions europees cercant el suport per a l’exercici del dret d’autodeterminació. En aquesta línia hi ha un digne precedent en la història recent de Catalunya que és la creació a l’exili, després de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit espanyol, del Consell nacional de Catalunya que assumí fins al 1945 la funció de suplència de les institucions catalanes.  Un cop dissolt aquest organisme i havent triomfat la línia legalista personificada pel president Tarradellas, que limitava tota reivindicació nacional al restabliment de l’estatut d’Autonomia del 1932, és reconsttruí un Consell Nacional Català impulsat per Josep Maria Batista i Roca que continuà la lluita independentista fins als anys setanta. Entre altres destacades actuacions cal ressenyar l’apel·lació a les Nacions Unides plantejant el cas català, l’abril del 1945. La Convenció per la Indpendència Nacional, de la qual fou fundador entre altres Joan Crexell, ha realitzat des dels anys vuitanta i fins ara conferències anuals monogràfiques sobre l’actuació institucional de l’independentisme i el model d’estat que prefigura la seva actuació present en tots els terrenys de la vida social catalana.

Dotar a l’independentisme d’una línia institucional coherent és dotar-lo de sentit d’estat, d’un caire suprapartidista que permet aglutinar forces vives a la societat catalana. La trajectòria d’homes com Joan Crexell, Josep Maria Batista i Roca, Jaume Cornudella i tants d’altres en el passat, en els terrenys cultural, polític i de la resistència, ens ha de servir per saber que hi ha hagut molts catalans que han actuat en la lluita per Catalunya com si a un estat servissin, un estat que maldaven perquè nasqués enmig d’un context, intern i extern, advers. El seu exemple, la voluntat de sobirania en tots els seus actes, ha de servir d’esperó per a que els independentistes, en tots els terrenys, però especialment en l’institucional, trobem l’estratègia més coherent i ajustada per a una etapa imminent de renovada agressió de l’integrisme espanyol contra el nostre país. Una etapa difícil, en què l’autonomia actual quedarà en no res, i on la lluita serà entre assimilació definitiva o independència.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!