Jaume Renyer

D’aquí a pocs mesos hi haurà eleccions al Parlament Europeu i el debat sobre els projectes polítics que s’hi defensaran està en un atzucac. Per contribuir a reprende’l reprodueixo aquest article que vaig publicar, l’estiu del 2002, al número 48 de la revista Europa de les Nacions, i signant-lo com a professor associat de la Universitat Rovira i Virgili. 

La nova Europa en construcció avança enmig d’intensos debats polítics i intel·lectuals sobre la seva naturalesa i abast. L’ampliació territorial de la Unió Europea i la reforma de les seves institucions és una obligació moral (perfecció constant de la democràcia, transparència i participació), una necessitat estratègica (configurar un bloc político-cultural en el context de la globalització capaç de ser interlocutor amb els Estats Units d’Amèrica, la Xina i el món islàmic) i una opció política, model de govern i socioeconòmica encara per concretar. Aquesta falta de definició crea incertesa entre la població afectada (pagesos, treballadors de sectors en crisi…) per uns processos de decisió comunitaris en els quals no té veu i que percep com a llunyans i d’efectes negatius per a la seva realitat concreta. Això explica el retrocés cap a l’estatalisme apreciable en les eleccions a França, Holanda i Itàlia. Per superar aquesta etapa de crisi de projecte cal analitzar les diverses iniciatives plantejades:

La gran Europa. Respon al model dit confederal. François Mitterand, antic president de la República Francesa, havia llançat la idea d’una confederació europea (d’estats) amb dues finalitats: la primera, i aparentment la principal, era tornar a unir els estats de l’Oest amb els de l’Est mitjançant una estructura política permanent per evitar la perpetuació de dos blocs d’estats després de la caiguda del comunisme, amb tots els perills potencials que aquesta situació comportaria. El segon motiu, fonamental, és la por que una possible estructura política compartida obrís el camí a una alteració de l’ordre estatal intern a França i a la pèrdua de la seva condició de potència europea. Amb tot, aquesta idea no ha tingut una repercussió ni un desenvolupament notables.

Els Estats Units d’Europa. Es tracta del model federal. És una idea preconitzada, exclusivament, pels estats que integren la Unió Europea i pels que, en un futur, s’hi puguin incorporar. De fet, a partir del Tractat de Maastricht ja s’aplica un funcionament de tipus federal en algunes institucions, com el Banc Central Europeu o el Tribunal Superior de Justícia de les Comunitats Europees, les decisions del qual són vinculants per als estats membres. Malgrat aquestes excepcions, no es pot afirmar que, actualment, la Unió Europea es dirigeixi cap al federalisme.

La Comunitat. No és, pròpiament, un model. En tot cas seria un model encara no inventat. De moment, és més aviat un mètode de presa de decisions dels òrgans de govern de la Unió Europea, caracteritzat per la col·legialitat de la Comissió Europea, amb la capacitat de proposar les decisions que cal adoptar, i el Consell Europeu o Consell de Ministres dels estats membres, el qual en definitiva té l’última paraula en els temes importants. “Aquest sistema original permet una síntesi raonable de concepcions i assegura l’equilibri d’interessos, necessari en qualsevol sistema federal respectuós amb les competències dels estats ” (Alain Prate, “Quelle Europe ?”, París, 1991, pàgina 140). Aquesta argumentació troba la confirmació en la realitat concreta, de geometria variable i de diverses velocitats, amb què avança la construcció europea en alguns temes clau, com l’euro, no adoptat simultàniament per tots els estats membres. Un altre exemple es dóna en l’àmbit de la defensa europea en el qual els integrants de la Unió Europea Occidental no coincideixen amb els de la Unió Europea. existeixen, per tant, situacions de no encaix que, en principi, poden valorar-se com a signes de vitalitat i dinamisme.

L’Europa dels Estats. és la perpetuació del model d’Estat-nació. L’evidència demostra que el comportament d’alguns estats membres de la Unió Europea respecte al futur comunitari respon a una percepció amençadora d’aquesta perspectiva per a la continuïtat, pretsament inalterable, del model d’Estat-nació del qual França és el prototip, però també Espanya. Es tracta de delegar el menys possible les competències estatals en benefici dels òrgans de govern comunitaris, tot argumentant el control des dels parlaments estatals, i de refusar la cessió de sobirania en temes clau, com la defensa, la justícia i la política exterior. Els valedors d’aquesta presa de posició aposten per la institucionalització d’un nucli dur de competències estatals, inaccessibles per les institucions comunitàries: la solidaritat territorial i social, l’educació i la cultura, i els drets de ciutadania, fonamentalment. El pes d’aquestes tesis es percep, i amb força, en la configuració actual de la Unió Europea.

L’Europa mínima. Seria el model liberal. Des dels cercles empresarials i financers més influents de tota Europa, hom pressiona en pro de la formació d’una superestructura política comunitària de dimensions mínimes. Bàsicament, els seus partidaris són crítics amb la burocratització de l’administració comunitària de Brusel·les i consideren que el seu rol hauria de ser més aviat regulador que no pas productor de normativa jurídica. El paper reservat als estats vist des d’aquesta òptica, estaria limitat a la coordinació de les polítiques econòmiques respectives, tot deixant la gestió de la política monetària a una institució independent.

L’espai públic europeu. ës una proposta pensada en la perspectiva d’un model democràtic. Preferentment, en ser una iniciativa d’alguns destacats Intel·lectuals de relleu continental, pretén fer prosperar la idea de donar la preeminència a la creació d’un espai públic europeu de diàleg i confrontació regulat per un dret comunitari. Els defensors d’aquesta idea, consideren prioritari aconseguir, en aquest espai i a partir d’ell, una societat civil i una consciència comunes, abans que la concreció immediata d’una fórmula d’estructuració política. Aquesta s’hauria de reservar a la decisió democràtica de la població. 

L’Europa de les Regions. Ve a ser un model complementari, integrat ja dintre de l’esquema actualment en vigor dels organismes comunitaris. Agrupa entitats subestatals ja existents, sense que per aquest sol fet puguem deduir que la seva posada en funcionament representi un model alternatiu i qualitativament diferent dl que preconitzen els estats constituïts. El fenomen regional, sorgit als anys seixanta, ha acabat configurant el que en terminologia comunitària es denominen poders locals i regionals, una força ascendent, malgrat que no compti amb facultats decisòries en el nou entramat institucional. El Tractat de Maastricht va crear el Comitè de les Regions d’Europa, un organisme consultiu, sense potestats executives, que tan sols és escoltat en els mateixos termes en què ho és el Comitè Econòmic i Social. Ambdós comitès han de compartir la mateixa estructura administrativa. A més, la composició del Comitè de les Regions és de dos-cents vint-i-dos membres, després de l’adhesió de Finlàndia, Àustria i Suècia (per a l’Estat espanyol es preveuen vint-i-un representants que s’han de repartir entre autonomies i entitats locals). El fet que no es tingui en compte la diferència qualitativa entre els interessos regionals i locals, agrupats en un mateix organisme, no afavoreix gens la pretensió que les primeres arribin a tenir un paper singular en la construcció europea, i pugui suposar un pas endavant en el reconeixement dels drets col·lectius dels pobles sense estat propi.   

L’Europa de les Nacions. Un model políticament incorrecte. És un projecte llançat des de moviments nacionalistes dels pobles europeus sense estat propi. Preconitza que el moment de passar a una comunitat política superior als estats, pobles com el català, el basc, el bretó, el sard i altres, tinguin el seu propi lloc, que no pogueren aconseguir quan es van construir els estats moderns. Actualment és un model que en cap cas contemplen els estats hegemònics que dirigeixen la construcció europea. En altres paraules: al si d’Europa existeixen una sèrie d’unitats subestatals, com Bretanya, Còrsega, Sardenya, Euskadi, Catalunya, Galícia…. els territoris dels quals no són homogenis ni molt menys, com tampoc ho són els dels estats. Dintre d’aquests territoris existeixen opcions polítiques i realitats sociològiques que consideren que per a la perpetuació de les mencionades entitats nacionals, és necessari el seu reconeixement oficial. Algunes d’aquestes opcions plantegen la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació i la constitució d’un nou estat en el context de la Unió Europea. En tot cas, és un model que no encaixa en l’actual dinàmica europea, però està present en la filosofia, en la mentalitat d’una part de la població de la Unió Europea. Cal recordar que Europa té avui 370 milions d’habitants i que, d’aquests, uns 40 viuen en territoris històrics que són nacions i molts d’ells reivindiquen la seva sobirania en el marc europeu. Ens trobem davant d’unes reivindicacions que d’una manera o una altra, tard o d’hora, hauran de rebre una resposta adient de les institucions europees, ja que són reivindicacions democràtiques.

L’evolució de la Unió Europea es va movent en la indeterminació. No sabem, ara per ara, quin dels models descrits prosperarà a mig o llarg termini. El punt de partida de qualsevol anàlisi ha de ser la realitat actual dels estats constituïts, més preocupats per garantir les condicions de la seva permanència que per elaborar una fórmula de futur, més en consonància amb la nova construcció de l’organització europea, fonamentada en necessitats i criteris forçosament respectuosos amb els drets de les persones i dels pobles, això és, que contempli fórmules d’equilibri i de reconeixement tant dels drets individuals com dels socials i nacionals de tots els ciutadans en una futura Unió Europea ampliada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!