Joan Pinyol

Com és sabut, la nit del 14 al 15 d’abril de 1912 va tenir lloc una de les catàstrofes navals més contundents i alliçonadores de la història: l’enfonsament del Titànic. Aquella nit tràgica de fa cent anys, tots els avenços tècnics que s’havien assolit a Occident des de la revolució industrial se’n van anar de dret al fons marí en poques hores, de manera simbòlica però implacable. Poc després, el 29 de setembre del mateix any (quan l’home occidental tot just començava a recuperar la seva confiança cega en la ciència, perduda temporalment en algun punt de l’Atlàntic), a Barcelona naixia un nen que, amb el temps, es convertiria en un gran mestre de la narrativa contemporània universal: Pere Calders.

Tal com recorda Maria Campillo, Calders sentia una especial fascinació per aquell esdeveniment (de fet, una de les seves novel·les cabdals, Ronda naval sota la boira, gira entorn de l’enfonsament d’un gran vaixell de luxe, el Panoràmic). Però els lligams entre el Titànic i l’escriptor van més enllà de la fascinació lúdica o la mera coincidència; la imatge del vaixell insígnia de l’home científic totpoderós fent aigües es condensa en una mirada a favor de l’art i el món del somni que esdevé essencial en la literatura de Calders. Com explica Carme Gregori, aquesta mirada és molt més que un punt de vista; és tema central i fonament teòric del model literari de Calders. En certa manera, és la clau que ens permet entendre tota la seva obra. Davant la impossibilitat de la ciència de resoldre els grans problemes existencials de l’home, Calders qüestiona la utilitat dels models literaris realistes (en un sentit vuitcentista de la paraula) que es basen en una mimesi de la realitat i opta per un concepte de realisme més ampli. Calders practica, doncs, un realisme modern que inclou el món del somni i de les veritats ocultes, però no només això; el magnifica amb un exercici irònic d’autoconsciència mitjançant el qual fa saber al lector, ara i adés, que qui mou els fils de la ficció creada no és altre que ell mateix: l’escriptor. Un escriptor que, a més, ens fa reflexionar sobre els misteris de la vida i les contradiccions que tenallen l’ésser humà, però no pas assenyalant-los directament sinó de manera irònica i subtil. Perquè Calders és, en definitiva, l’«home de la hac baixa» esmentat per l’autor-narrador de Ronda naval sota la boira, que (ben al contrari que l’«Home de la hac gran», el qual, soberg i cridaner, convençut que és el melic del món, proclama obvietats a tort i a dret) «en reconèixer per endavant la seva incapacitat d’igualar les mides còsmiques a les quals té accés com a regimentat espectador, crea un nou univers amb el seu somriure».

De Calders s’ha dit sovint que és el gran mestre del conte. El cert és, però, tal com es desprèn dels múltiples estudis que s’han fet de l’obra caldersiana, que la seva grandesa va més enllà del gènere en què es plasma la narració a cada moment. Tant a les narracions breus (incloent-hi els «contes portàtils», primeres i genials manifestacions del que avui anomenem «microcontes») com a les novel·les, l’obra de Calders ofereix tres dimensions que la projecten a la primera línia de la literatura mundial: el realisme enriquit per la saviesa de l’humor; la profunditat exempta d’ostentació gratuïta; i la universalitat.

Realisme enriquit

El crític Joaquim Triadú, en referir-se a «l’accent de la corda greu» de l’obra de Calders (és a dir, a la seva categoria literària de primera magnitud), parla d’un «realisme enriquit per la saviesa de l’humor». Amb això és refereix a un realisme que no pretén mostrar les coses tal com són. D’una banda perquè ja està vist que la ciència no és totpoderosa; s’equivoca i, a més, no resol el problema de la mort (per ara). I d’altra banda, perquè què en traiem, de mostrar les coses «tal com són»? Tots coneixem les misèries de la vida, perquè les hem patit en primera persona o bé perquè les hem vist i sentit explicar de mil maneres diferents; cal, doncs, oferir al lector alguna cosa més enllà d’allò que ja li és familiar. No es tracta d’amagar-li aquestes misèries, sinó tot el contrari: es tracta de fer-les aflorar bo i mostrant-les des d’un punt de vista insospitat i amb la subtilesa pròpia de l’home savi i prudent.

Això no vol dir, però, que la narrativa caldersiana sigui antirealista; afirmar-ho equivaldria a analitzar la seva obra des d’un prisma literari obsolet, enfocant amb unes ulleres decimonòniques que tracen una frontera entre el gènere del real i el gènere del sobrenatural. Aquesta frontera va començar a desdibuixarse al llarg de les primeres dècades del segle XX, amb autors com Cortázar, Bontempelli o el mateix Calders, els quals consideren que l’àmbit del fantàstic i del somni és tant o més veritable que la realitat que es pot tocar amb les mans.

Pere Calders, però (tal com ens fa veure Gregori), va un pas més enllà del fet de conciliar el món real i irreal; a diferència dels autors del que s’ha anomenat el «nou sobrenatural » del segle XX, Calders es val d’una referència constant a la tradició literària del fantàstic per subvertir- en els tòpics (els esperits que retornen del més enllà, per exemple, són despullats de tota aurèola de misteri i capacitat de fer basarda; es comuniquen fent servir el telèfon i truquen a la porta per no espantar la dona), així com també els mecanismes que aquesta tradició literària típicament ha fet servir per aportar versemblança al relat. El resultat és un exercici irònic constant que crida l’atenció sobre el fet mateix de narrar –més endavant, autors destacats com Günter Grass han reprès aquest exercici irònic amb un gran reconeixement per part de la crítica internacional– i que posa en primer pla l’autor i la seva manera d’entendre la literatura i la realitat. A Ronda naval sota la boira (una novel·la pionera en l’àmbit del que, posteriorment, s’ha anomenat «antinovel·la») n’hi ha mostres brillants. En els capítols que Calders intercala enmig de l’argument pròpiament dit per tal de donar informació suplementària sobre personatges i fets, l’autor s’esmuny dins el relat afirmant, per exemple, que «l’art, quan arriba a conclusions d’incorporació de valors, és gairebé sempre definitiu, i la ciència, en el mateix cas, és gairebé sempre transitòria. Per exemple: les millors locomotores de principis del segle dinou avui ens provoquen la rialla, ni que sigui melangiosament, i tenim la sensació exacta que ja no ens servirien. En canvi, la bona poesia contemporània d’aquells locomòbils encara ens és útil i continuarà servint si els científics permeten a l’home llarga vida».

Profunditat sense ostentació

Una altra dimensió de la grandesa de l’obra caldersiana té a veure amb el seu caràcter contrari a tota ostentació gratuïta d’intel·lectualitat. La profunditat de les reflexions que ens proposa Calders en els seus contes i novel·les mai no es destaca en primer terme ni esdevé un tema obertament explícit.

Partint de la idea que el fet d’omplir una obra literària de cites i referències no fa augmentar el seu nivell de transcendència (en tot cas, és el lector el qui –lliurement o d’acord amb les seves possibilitats– ha de copsar i gaudir d’aquesta transcendència), la narrativa de Calders ofereix una doble lectura. Aquell qui en té prou amb deixar-se seduir per una història que, plantejada des d’un angle sorprenent (i és aquí on radica el seu valor afegit) el duu a reflexionar sobre alguna de les moltes contradiccions o aspectes colpidors inherents a l’existència humana, té la possibilitat de fer-ho sense necessitat d’empatxar-se d’informacions suplementàries que no li interessen. A la vegada, el lector cultivat (o aquell que simplement disposa de més temps) identificarà ell mateix aquestes informacions sense haver de passar angúnia veient com l’autor s’escarrassa a fer notar de manera grollera quelcom que ell mateix ja hauria copsat sense aquest “ajut” tan vanitós com innecessari que, d’altra banda, destrueix del tot la subtilesa, la gràcia i l’elegància de les al·lusions intertextuals encobertes.

Per al lector despert i ambiciós, l’obra de Calders ofereix un mar infinit d’al·lusions encobertes a escriptors com Poe, Lovecraft, Villers de l’Isle-Adam o Maupassant (per a més informació en aquest sentit vegeu, entre d’altres, les recerques d’Amanda Bath o Carme Gregori).

Universalitat

Finalment, el tercer ingredient de la gran categoria literària de Calders és la seva universalitat, aspecte que la crítica ha atribuït, amb freqüència, al caràcter atemporal i alocal de bona part de la seva narrativa. Certament, el fet que la gran majoria de contes i novel·les de Calders no estiguin ancorats en unes coordenades d’espai-temps clarament identificables contribueix a fer que la seva lectura, a dia d’avui, sigui una experiència tan colpidora i plena d’actualitat com ho era fa trenta, cinquanta o vuitanta anys (recordem que els contes inclosos dins el recull El primer arlequí van ser escrits quan Calders només tenia catorze anys i publicats quan en tenia disset). Cal fer, però una puntualització; el caire universal de la literatura de Calders no és tan sols resultat de la seva independència de lligams explícits a un lloc i una època concreta, d’altra banda pròpia de tots els clàssics, sinó també d’un model literari sòlid, paral·lel als corrents literaris moderns del segle XX però al mateix temps únic i original, precursor de tendències (com la de l’«antinovel·la») que més endavant serien cultivades i preuades a tot el món. De fet, ja a principis dels anys 60, l’editorial austríaca Paul Neff va seleccionar dos contes de Calders (El principi de la saviesa i El desert) per a dues antologies elaborades amb la intenció d’oferir una mostra de la narrativa breu dels grans mestres de l’humor, en el primer cas (Die Reise zum wonnigen Fisch. Die besten Humoresken der zeitgenössischen Weltliteratur, 1960) i dels grans mestres del sobrenatural, en el segon (Der Vampyr. Die besten unheimlichen Geschichten der zeitgenössischen Literatur, 1961), de la literatura contemporània d’arreu del món. L’objectiu del primer volum, tal com exposen els editors al pròleg, més enllà de posar a l’abast del lector una selecció de la millor literatura del moment, és demostrar que la globalització social i cultural (que en aquella època tot just s’havia iniciat) tendeix a esborrar els trets literaris propis de cada cultura i propicia l’aparició d’una literatura veritablement universal. Per això, una de les condicions de selecció de les obres era, més enllà de la qualitat, que oferissin alguna pista reveladora de l’àmbit cultural en el marc del qual s’havien gestat. Efectivament, a El principi de la saviesa hi apareixen tocs molt subtils d’acoloriment local (el protagonista viu en una casa decorada amb rajoles de València, plena de fonts i amb un jardí de cara al mar), però no per això és menys universal; d’aquest conte i, en general, de la narrativa de Calders, els editors destaquen el seu humor intel·ligent i de caire surrealista, «que li han merescut un lloc destacat en la literatura de dins i fora de l’àmbit lingüisticocultural català-espanyol [sic]» i que «han fet molt difícil la tria d’una sola narració d’aquest autor, atesa la gran quantitat de material literari que ofereix, tot ell d’un gran refinament».

Així doncs, cal celebrar l’efemèride del 29 de setembre de 2012 al més alt nivell. La millor manera de celebrar- ho com a lectors és, probablement, rellegint Ronda naval sota la boira. Un cop a bord del Panoràmic, ens sentirem atrets per un potent corrent marí que ens endinsarà de ple en l’univers de Calders, on autor i lector conversen «pausadament i a les bones», somrient i amb sentit de l’humor però sense «fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins»; un univers farcit d’elements insòlits i sorprenents que, a la vegada, ens farà sentir més reals, més humans i més vius que mai.

Diana Coromines, néta de Pere Calders.
 (Lletres, revista de llibres i cultura dels Països Catalana, Estiu 2012, número 54)