Gigaenquestant
Ens ha tocat ser els primers i ahir vàrem començar a pitjar timbres per fer la Gigaenquesta a la Vall del Ges: Torelló, Sant Pere i Sant Vicenç. A les 9 del mati a la Plaça Nova érem una bona colla i ens repartíem la feina. Cadascú una llista exacte d’on havia d’anar, un mapa, un codi de mapa, el full d’enquesta –sis preguntes- un full informatiu, la xapa de voluntari, i uns post-its de “Jo Vull”.. per regalar.
Hi ha qui tenia la panxa una mica encongida per això d’anar a trucar portes… “i si t’obre algú que et coneix…”?. Això ho he sentit de gent que es de la ANC i s’ha fet voluntari, no és que em sorprengui, però em fa pensar en el nivell de compromís de cadascú en situacions de marejol, i ja no diguem de tempesta o galerna.
La por és lliure, i és posant-se prova quan marca l’agulla del temor, aquella que potser no es mostra als altres, però la mesura cadascú amb unes punxades als budells, i està be que sigui així per ser conscient de les pròpies febleses.
Anàvem per parelles, he sortit amb el meu fill a fer el carrer i no ens ha mossegat ningú. Ens han obert on hi havia gent, no ens han obert on no hi eren i els hem deixat l’enquesta a peu de porta, ni tampoc han obert on clarament no hi vivia ningú i no hem malgastat material. Només a dos llocs ens han dit que no “aquí no compramos nada”, i un iaio sord i perdut no ha entès res i ho hem deixat estar. La resta, aproximadament un 25% del 65 llocs que hem visitat, han fet l’enquesta i l’han signada.
En diuen “anècdotes” del que explica la gent que ha anat a fer l’enquesta, però no son anècdotes, jo en dic experiències, incisions en la realitat i en la diversitat, precisament el que demanem quan exigim “VULL VOTAR. Des de casa, amb els nostres, no sabem gaire res del que pensa la gent que no és “la nostra”, anant porta per porta es pren consciència de la realitat, aquesta que els oracles de les tertúlies ens pontifiquen, ells que en sa puta vida han anat a trucar una porta i només paren l’orella als seus “contactes”.
És pesat, no diré que no, però alliçonador, enfrontar-se un i altre cop amb una porta que s’obre i una cara dubitativa que et rep en bata o en calçotets, amb l’escombra a la mà, el boli als dits o el davantal i l’eixugamà entre mans, olor de resclosit, de net, olor de dinar, llum de l’escala que s’apaga i et deixa a les fosques a mitja frase, amunt i avall. Riu te’n de les curses de muntanya amb desnivell de deu mil metres, això nostre és una cursa de molt nivell on tothom guanya credibilitat i perd la vergonya si en tenia, una cursa de fons que ha de passar per 3 milions de llars catalanes, les dels convençuts les dels mes fatxes i fatxendes i la dels dubitatius, com la mestressa que ens ha rebut amb el davantal i una olor de gambes a la planxa “que tirava pa’trás”. “Estaba haciendo la comida” -encara no era ni la una-, i preveia que ens diria que no tenia temps, però ha dit que sí: “de que va ezto”?. Li hem explicat en català, tot i el seu accent andalú, i ha dit que vale mentre una figura darrera seu, el marit suposo, remugava no se què en contra. “Tu vete pa’dentro que yo me ocupo”.
I ens ha contestat l’enquesta de forma meditada cada pregunta, interessada en això de fer un país nou, “que eztamos mu mal”, i encara que no sabia ben bé què votarà, però vol votar, “por supuesto que sí, no se si sí o què, però hay que votar siempre”. I no ha tingut dubte a donar el seu nom i signar.
Recomano una dutxa de realitat a tot aquell que vulgui tocar-la, a mes de -o en comptes de- que te l’expliquin els saberuts de la les tertúlies de la tele.
Puc fer còpia d’aquest apuntament per la gent voluntària ???
Em sembla una crònica real, concisa, ben escrita i com molt bé dius, no eón anècdotes, és una experiència.
I tant que sí.
Pots canviar de color? Elñ negre fa mal als ulls i costa de llegir el text.
Fet, el negre era de dol per la mort de la democràcia del PP-TC, però ara mateix acomiado el dol i ens posem a fer el boca-boca a una democracia nostra que mai podran matar.
Benvolgut Josep, Gràcies per aquest apunt.
Parlar quan la gent ja està predisposada a escoltar-te, o t’ho demanen expressament, és un luxe. Buscar que la gent t’escolti així, a la primera de canvi, és dur, molt dur. I ho sé prou bé, per experiència, amb vint i pocs anys, vaig treballar un any sencer venent assegurances (de morts! per més inri!) per les portes (a “porta freda” en diuen). Anaves a irrompre en la quotidianitat del dia a dia, del seu dia a dia, un bany de realitat que et fa entendre moltes coses després.
Rere el porta freda, també vaig fer venda telefònica: encara pitjor! no només et ficaves dins les cases, si no que amb un “clink” et podien engegar i prou, sense opcions. Això sí, era menys traumàtic que “una puerta en las narices”.
Després d’això vaig passar a la pol position del telemàrqueting, i en lloc de trucar jo, esperava “còmodament” que l’interessat o interessada, em truqués a mi. Allò de “quién quiera verme, que venga a la casa” i jo només havia d’esperar que els clients truquessin, i fossin ells qui volguessin parlar. Per sort no era un servei de queixes el que jo atenia, ja que això hauria estar un calvari. La gent trucava per fer les seves operacions bancàries i prou. I davant les queixes (les complicades) passava la trucada al departament corresponent i au!
Avui, que ja fa temps que em dedico per fi a la docència, que faig xerrades, i/o conferències, que participo de reunions on la gent va predisposada a parlar i a escoltar i solen ser “dels nostres” o si més no venen receptius a escoltar “els altres”; aquells anys de la “porta freda” em semblen ara remots i durs i superats! Per sort o per desgràcia, t’acomodes a la pol position de l’intercanvi d’idees i xerrameca, la qual cosa a vegades pot fer que te n’oblidis d’aquells inicis durs.
Inicis durs que d’altra banda, em van fer perdre la por a parlar amb desconeguts, la por a quotidianitat i la realitat del carrer, i em va ensenyar a entendre les febleses pròpies, i les de la gent, amb les misèries de tothom, i a poder dir amb rotunditat: “bona part de la gent fa o pensa això” sense la necessitat d’un estudi de mercat o sociològic darrera, simplement perquè ho he vist, o he palpat de primera mà.
I jo sóc, però, de les que legitimo la labor de la Sociologia. Precisament perquè, després, durant la carrera, a la facultat de CC. Polítiques i Sociologia, a Madrid, em va tocar fer moltes enquestes, dissenyar-les, preguntar-les, respondre-les, fer investigació qualitativa, observació participant, fer moltes entrevistes en profunditat, anar a picar moltes portes…. Aquest contacte directe amb la gent, aquest anar als petits detalls de la vida de les persones, et fa empatitzar i entendre, i comprendre, moltes coses; un aprenentatge que alguns no tindran mai ni sabran que existeix. I que sovint, el grans saberuts i tertulians, tampoc en tenen.
Fa uns dies em plantava jo sola al inici de la cloenda de la mostra de cinema català a Quito, amb una paradeta improvisada de l’ANC, els companys no vindrien fins al final de la primera pel·lícula. Posar una paradeta i quedar-se immòbil dos hores esperant els companys, hauria està ridícul; i vaig començar a adreçar-me a la gent, a donar informació, i paperets i a xerrar i explicar la situació real a Catalunya. Obvi que la gent allà ja sabia una mica que era Catalunya, i a més a Equador estan molt acostumats a que la gent t’aturi a fer-te venta ambulant pel carrer, o explicar-te coses molt diverses, i la gent per educació escolta, o almenys et diuen que no amb molta educació, després d’haver-te deixat explicar-te. Està mal vist “darte con la puerta en las narices” i la gent entra i surt de la vida dels altres amb més facilitat que a Europa i que a Catalunya, on la privacitat de les cases i les vides és un axioma sagrat.
Com a Castellana-Andalusa que sóc, el xoc cultural en endinsar-me en la cultura catalana va ser molt fort en aquest sentit de la privacitat extrema com una cosa sagrada; a Andalusia les portes estan sempre de bat a bat, i també ens agrada ficar-nos-hi i deixar entrar, la vida privada ho és, però no tant, tothom opina de tothom; a Equador és també molt semblant.
Coneixent tot això, Josep, i coneixent-te a tu, entenc perfectament que per a tu hagi estat una experiència reveladora, de les que fan venir nervis, no només perquè la qüestió és més transcendental que vendre assegurances de morts, o llibres, ja que ens hi juguem la independència; sinó per els nervis que provoquen anar a tocar de peus a terra amb la realitat, i ficar-te a la vida dels altres, encara que siguin 5 minuts mentre renten els plats, o es preparen per dinar, o simplement no t’obren perquè s’estan dedicant a la “privacitat” més íntima i el teu ring a la porta els ha tallat el rotllo (que ja sol passar!)
Jo tinc per costum no penjar a la primera si em truquen al telèfon o a la porta, però tampoc els faig perdre el temps si no m’interessa: un somriure amable (real o telefònic) és prou per dir que no hi estàs interessat, i fer que la feina d’aquell dia d’aquella persona que truca, no sigui tant dura. Quan has estat a l’altre costat, ho agraeixes.
Moltes gràcies per compatir amb els teus lectors aquesta crònica vivencial del procés i la Gigaenquesta, on heu obert el meló els primers. Endavant les atxes!
Ah, i disculpeu la llargària del comentari!
Salut i Sort a la Gigaenquesta!!!!!
Una abraçada des de l’Equador.
labelendemadrid