Josep Pinyol

      “Si
és unitària no serà contundent i si és contundent no serà
unitària”. Aquesta frase d’Heribert Barrera sintetitza el
dilema del poble català davant la sentència del Tribunal
Constitucional que rematarà la reducció de Catalunya a una
comunitat autònoma de règim comú. Catalunya es troba en una
situació d’impotència anàloga a la de França l’any 1940 després
de l’ocupació alemanya: El poble català no té cap mitjà dins la
legalitat espanyola per defensar-se de la sentència del
Constitucional. Aquesta impotència és absoluta si les demandes
catalanes es tracten com un afer intern espanyol, de la mateixa
manera que la desfeta de França era irreversible si només es tenia
present la guerra entre Alemanya i França. Per això el general De
Gaulle apel·lava a la resistència francesa recordant que la invasió
alemanya era una part del conflicte mundial. De la mateixa manera la
resposta contundent del poble català a la perpetuació de l’espoli
fiscal i al minorització legal del català és portar el nostre
conflicte amb l’Estat espanyol al gran tribunal de l’opinió pública
i de la legalitat internacional. Més de vint nacions europees que
havien format part d’altres estats tant poderosos com el Regne Unit o
la Unió Soviètica són avui repúbliques reconegudes
internacionalment. Totes comprendran que una nació que té els
mateixos drets històrics que Portugal no vulgui ser reduïda a una
autonomia com la de Cantàbria.

       La
violència d’Estat és anàloga a la violència de gènere. Catalunya
pateix com una dona maltractada repetidament pel seu marit: durant
anys ha discutit i s’ha barallat amb ell dins de les parets de la
llar, callant pel terror que l’inspira la violència de la parella, pels
fills, per raons econòmiques. Fins que un dia el darrer abús
provoca la resposta contundent: presenta una denúncia per
maltractaments als tribunals i demana el divorci. Sap que passarà
uns temps terribles, que la reacció del marit combinarà la
violència amb els intents d’indisposar els fills contra la mare. Sap
que contractarà els millors advocats i mourà totes les seves
influències perquè no els jutges no li concedeixin la separació.
Sap que l’escanyarà encara més econòmicament. Sap que intentarà
negar que és una persona i la presentarà com una dement incapaç de
valer-se per ella mateixa per tal d’incapacitar-la legalment. Però
un cop fet el pas de la denúncia i la demanda de divorci ja no hi
hauran més batusses, ja no dependrà de la voluntat del marit, sinó
de l’evolució del procés judicial.

     
D’acord amb aquesta analogia la reacció contra la sentència
del Constitucional és iniciar el procés de la separació
legal de l’Estat Espanyol. En canvi no és una resposta començar cap via que parteixi de la falsa esperança de que Espanya canviï., com per exemple una reforma de la Constitució.
Els partits polítics escenificaran aquesta via i apel·laran a “la
unitat” dels catalans entorn de les nostres institucions. Faran una
gran declaració unitària al Parlament com van fer amb el
finançament que només reafirmarà els dirigents espanyols en la
seva convicció que els catalans som inofensius. Al cap d’uns mesos
ningú se’n recordarà i el  nostre poble s’haurà resignat a baixar
un graó més en la pendent de la provincianització. La magna
protesta institucional, unitària i inútil serà justificada en nom
del derrotisme: no s’hi pot fer més, no hi ha res a fer, d’acord amb
el que vaig anomenar “síndrome Petain” en l’article precedent.

      El PSC
ja ha marcat el seu límit tant pel que fa al finançament com a la
retallada de l’Estatut: no posarà en perill el Govern de Rodríguez
Zapatero, passi el que passi. La LOAPA va significar el seu pas al
col·laboracionisme amb l’enemic. Evidentment ells no veuen el Regne
d’Espanya com hostil, com el Govern de Vichy no hi veia a Alemanya.
Per això els seus 25 diputats votaran a favor que els pressupostos
del 2009 continuïn l’espoli fiscal del 10% del PIB. Per emmascarar
que els socialistes estimen més Zapatero que Catalunya, reclamaran
amb més insistència una resposta unitària quan el Tribunal
Constitucional remati la reducció de Catalunya a una “comunitat
autònoma de règim comú”.

      Duran
i Lleida ja s’ha sumat a aquesta estratègia per dissimular el xoc de
trens de legitimitat entre la voluntat del poble català i el
dictàmen del Tribunal Constitucional. El líder d’Unió Democràtica
prioritza l’estabilitat de l’statu quo polític als drets nacionals
del poble català. Artur Mas, en nom de Convergència Democràtica
reclama la celebració d’un nou referèndum i si això no és
possible la convocatòria d’eleccions anticipades. Utilitza la
reacció a la retallada de l’Estatut com una excusa per demanar unes
noves eleccions demostrant que tota la seva estratègia gira al
voltant del retorn al Palau de la Generalitat.

     
ERC també ha marcat també el seu límit: no es pot posar en perill
el Govern d’Entesa, totes les accions han de partir d’aquesta
premissa. Per aquesta raó no ha establert els criteris de la línia
vermella que separa un bon finançament d’un d’inacceptable. Per
aquesta raó se suma amb entusiasme a la resposta unitària al
dictamen del Constitucional, sense establir cap mena de punts
mínims. No és possible formar part del govern del mariscal Petain i
alhora formar part de la resistència del General De Gaulle. Esquerra
Republicana ho sap, de manera que optarà per acatar el dictat del
mariscal Montilla.

     Els centenars de milers de persones que ens vàrem manifestar contra
la retallada de l’Estatut i contra el col·lapse de les
infraestructures tenim la responsabilitat de mantenir la dignitat nacional davant tanta claudicació. Un nombre creixent de catalans no
ens limitem a lamentar la laminació dels nostres drets per part del
Regne d’Espanya. Aquests centenars de milers de catalans hem de fer
visible la nostra indignació i la nostra determinació d’iniciar el
mateix camí que han seguit les altres nacions europees fins
aconseguir el seu propi Estat. Demanar el divorci i posar en marxa el
procés per assolir-lo és la resposta contundent que necessitem i al
voltant d’aquesta hem d’aplegar la màxima unitat possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!