Josep Pinyol

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

      La
sentència del Tribunal Constitucional sobre la consulta proposada
pel lendakari Ibarretxe deixa clar que la Constitució espanyola de
1978 fa impossible la sobirania d’Euskadi, els Països Catalans o
Galícia sense trencar aquesta legalitat. El Tribunal Constitucional
nega l’existència del poble basc i també del català i gallec, com
a subjectes històrics amb els seus drets polítics inherents. Només
reconeix l’existència del poble espanyol. Aquesta sentència
representa el final de tota esperança en la via gradualista al
reconeixement de la sobirania catalana. Totes les persones que
reconeixem l’existència d’un poble català amb la seva llengua i la
seva cultura, que assentat en el seu territori històric, constitueix
una nació, tenim un conflicte polític amb l’Estat Espanyol. No es
pot reconèixer que Catalunya és una nació i alhora considerar
legítima la Constitució de 1978.

      La
sentència del Tribunal Constitucional espanyol té la virtut de
deixar clar que el Regne d’Espanya, restaurat pel General Franco
l’any 1946 i reformat pel seu successor Juan Carlos Borbón amb la
Constitució de 1978, nega als catalans la seva realitat com a poble.
D’aquesta manera redueix la Generalitat a una autonomia de règim
comú, com es posa de manifest en les negociacions pel finançament.
El
Tribunal Constitucional ha fet un favor indirecte al moviment
sobiranista: no ha deixat cap escletxa legal per a l’exercici del dret a
decidir.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

      Els
que refusem el procés de provincianització impulsat per l’Estat
Espanyol només ens queda una via: la proclamació unilateral de la
República Catalana. No podem tractar les nostres reivindicacions com
un problema intern espanyol. Hem d’apel·lar directament a la
comunitat internacional, basant-nos en els drets dels pobles,
superiors a la legalitat espanyola. La via unilateral és la que han
seguit més de cent nacions des de la fundació de les Nacions
Unides. Cap nació ha demanat permís a la seva metròpoli per
proclamar la independència: s’ha fet aquest pas i després la
ciutadania l’ha ratificada en referèndum.

      Avui
el dret a l’autodeterminació és un dels fonaments de la legalitat
internacional. No ho és de la Unió Europea, perquè aquesta és un
tractat entre Estats ja constituïts i protegeix els drets
democràtics individuals, però no els drets nacionals. Per això
s’equivoca el lendakari Ibarretxe quan insta els bascos a recórrer
la sentència al Tribunal Europeu de Drets Humans. Si el PNB no
utilitzés sistemàticament l’ambigüitat calculada, el que faria
seria presentar el cas d’Euskadi al Comitè de Descolonització de la
ONU.

      Cada
un dels Països Catalans té la legitimitat històrica per presentar
el seu plet nacional davant l’ONU. Catalunya, el País Valencià i
les Illes eren regnes sobirans que van ser incorporats al Regne de
Castella, apel·lant al dret de conquesta, després de la derrota de
1714. El Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne
d’Espanya amb la Constitució de 1812, però va mantenir la cultura i
la llengua castellana, que també van canviar de nom al segle XX amb
la finalitat de reclamar com a propi tot el territori del regne.
Barcelona va patir una situació d’ocupació com a plaça militar des
d’aleshores fins l’any 1855. Després es van succeir llargs períodes
d’Estat de Guerra al segle XIX i les dictadures militars al segle XX.

      El
Regne d’Espanya quan neix l’any 1812 estava constituït, com diu la
seva primera Constitució per “la
reunión de los españoles de ambos hemisferios”, és
a dir Espanya, el gran mite unitari fundacional, incloïa les
Repúbliques iberoamericanes que van aconseguir la independència al
segle XIX. El Regne d’Espanya es va negar obstinadament a reconèixer
la sobirania d’aquests pobles; només la seva impotència militar va
impedir que els reocupés. La guerra de Cuba i Puerto Rico va ser la
darrera mostra d’aquesta incapacitat espanyola per reconèixer el
dret a l’autodeterminació. Només la derrota militar ha fet encongir
el Regne d’Espanya a les dimensions peninsulars, exclosa Portugal
alliberada de Castella al S.XVII gràcies a la batalla de Montes
Claros o Villaviciosa. Al segle XXI l’exercici pacífic de
l’autodeterminació l’ha de reduir a les dimensions naturals del
Regne de Castella.

      La
intervenció militar dels Estats Units van acabar la guerra de Cuba,
però va apoderar-se de Puerto Rico, atorgant-li la condició
d’Estat-associat. El Comitè de descolonització de l’ONU ha admès
el cas de Puerto Rico com a situació colonial. Però s’hi han
celebrat diversos referèndums on han guanyat els partidaris de
mantenir l’associació amb els Estats Units. El dret a
l’autodeterminació exigeix que la voluntat dels ciutadans se sumi
als drets històrics nacionals en que es fonamenta la sobirania.

     
Quan un Estat democràtic reconeix el
dret a l’autodeterminació com els Estats Units a Puerto Rico, el
Canadà al Québec, o el Regne Unit a Escòcia, el dret a decidir es
pot exercir dintre de la seva legalitat. Però quan l’Estat les
fronteres del qual són qüestionades no reconeix l’existència de
subjectes històrics al seu interior, com el cas espanyol, aquestes
nacions han de plantejar de “facto”, unilateralment, el
conflicte polític amb aquest estat, i recórrer a les instàncies
internacionals com a jutges imparcials.

     
Cada un dels territoris dels Països
Catalans té el dret històric a reclamar la sobirania que li va ser
arravatada per la força de les armes. Però, a més, té el deure de
sumar-hi la voluntat de tots els ciutadans. Aquesta és avui la tasca
històrica dels sobiranistes. El dia que a les eleccions del
Parlament d’un d’aquests territoris hi guanyi una majoria que s’hagi
pronunciat explícitament per la independència, aquesta serà
inevitable i l’Estat Espanyol no podrà impedir-ho. Podrà detenir,
jutjar i condemnar per sedició el President de la Generalitat que
proclami democràticament al Parlament la República Catalana. Però
no podrà justificar davant l’opinió pública mundial aquesta
actuació si darrera d’aquesta declaració d’independència hi ha la
voluntat dels ciutadans.

     
Ara la gran tasca històrica és
convèncer els nostres conciutadans de la superioritat del projecte
històric de la República Catalana sobre el del Regne d’Espanya. Hem
de treballar per demostrar que la tradició democràtica, la
prosperitat material i el nivell cultural del nostre poble al llarg
dels segles només s’explica pel factor humà, per l’existència
d’una identitat nacional catalana que ha enaltit sempre uns valors
de llibertat, treball i cultura. Enfront d’aquesta identitat el Regne
d’Espanya ha persistit en imposar-nos una identitat aliena que ens
provincianitza i alhora provoca la nostra decadència econòmica.

     Hem
d’aconseguir que els nostres conciutadans comparteixin el que
proclamava la Declaració d’Independència dels Estats Units
d’Amèrica: “quan
una llarga rècula d’abusos i usurpacions, tots dirigits
invariablement a un mateix fi, palesen el designi de subjugar-lo amb
un despotisme absolut, aquest poble té el dret i àdhuc el deure de
treure’s del damunt tal forma de govern” . Avui
per als catalans la independència no és només un dret, sinó
sobretot un deure: el deure de treballar per la República Catalana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!