Aquesta
setmana s’han presentat els pressupostos de la Generalitat per al
2011. La seva exposició de motius sintetitza el gravíssim risc de
col·lapse de les finances catalanes. L’any passat la Generalitat va
tenir un dèficit de 7.607 milions d’euros i el d’aquest any es
preveu de 5.408 milions. La Generalitat necessitarà endeutar-se en
més de 12.000 milions d’euros. La intervenció de la Generalitat per
part de l’Estat espanyol no es pot descartar si el sistema financer,
recelós, no proporciona aquest crèdit enorme.
Al
mateix temps s’ha creat una Comissió pel Concert Econòmic al
Parlament de Catalunya. Hem tornat al dia de la marmota. Ha canviat
alguna cosa en relació a l’estiu del 2005 quan els diputats catalans
va acordar l’apartat financer de l’Estatut que va ser tombat a les
Corts?. Aquelles propostes van ser retallades a Madrid amb el
consentiment dels representants catalans. I la situació jurídica ha
empitjorat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut. Espanyoles. El problema del finançament no és arribar
un acord a Catalunya; la qüestió és com defensem els nostres drets
fiscals davant l’Estat espanyol. No hi ha cap fórmula màgica dins
la rutina política per aconseguir que l’Estat espanyol cedeixi els
20.000 milions d’espoli fiscal.
Des
de 1714 només hem aconseguit grans salts en les reivindicacions
catalanes, com la creació de la Mancomunitat o els dos restabliments
de la Generalitat d’una única manera: combinant grans victòries
electorals amb grans mobilitzacions populars. L’any 1907 les
eleccions de Solidaritat Catalana va aconseguir quasi el 100% de la
representació del poble català per als partits catalans, després
de grans manifestacions arreu del país. Aquesta victòria va portar
a la creació de la Mancomunitat. L’any 1931 el triomf absolut d’ERC
a les eleccions municipals va anar acompanyat de grans multituds al
carrer, fet que va permetre la proclamació de la República Catalana
per part de Francesc Macià. L’any 1977 el triomf dels partits
catalanistes, la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris i la
gran manifestació de l’Onze de Setembre van forçar el Govern
espanyol a acceptar el restabliment de la Generalitat i el retorn del
seu President a l’exili, l’únic acte rupturista de la transició.
El
poble català ha de reaccionar i estar a l’alçada d’aquests exemples
històrics per recuperar la sobirania fiscal que tenia la
Generalitat i li va ser arrabassada per la força de les armes l’any
1714. No perdem el temps fent Comissions al Parlament de Catalunya.
El 10 de Juliol de l’any passat un milió de catalans ja es va
mobilitzar contra la sentència del Tribunal Constitucional i la
manifestació va esdevenir un clam per la sobirania. Convertim les
properes eleccions a Corts Espanyoles en un autèntic plebiscit a
favor de la devolució de la sobirania fiscal que va tenir la
Generalitat des de la seva fundació fins a 1714. El poble català té
el nivell de consciència necessari per una actuació històrica
d’aquest abast en relació al dèficit fiscal. Només cal traslladar
el gran entusiasme de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010
a les urnes a la propera convocatòria, el març del 2012.
No
pot repetir-se el gran error de les anteriors eleccions espanyoles.
El desembre del 2007 centenars de milers de persones van desfilar
contra el col·lapse de les infraestructures, però no va tenir
repercussió política. Tres mesos després el partit de la ministre
Maleni, el PSOE, va treure els seus millors resultats a Catalunya, 25
diputats. I CiU i ERC els pitjors resultats, 10 i 3 diputats
respectivament. Aquesta ha estat la gran feblesa del poble català,
com s’ha demostrat en la votació sobre el Fons de Competitivitat. El
març del 2008, les dues candidatures d’obediència catalana va posar
de caps de llista els dos caps de llista més pactistes, allunyats de
les mobilitzacions populars. Es calcula que hi va haver mig milió
d’abstencionistes, vots en blanc i vots nuls que en altres eleccions
votaven forces catalanistes.
La
manera de traslladar l’esperit de la manifestació del 10 de Juliol
és presentar una candidatura de les personalitats més rellevants
del nostre poble, en especial d’aquelles que han destacat en la
defensa dels nostres drets fiscals i de les nostres infraestructures.
Aquesta candidatura ha de comptar amb un doble suport: per un costat
de CiU, d’ERC, d’ICV i d’altres partits no sucursalistes; per l’altra
de les entitats que, encapçales per Omnium Cultural, van organitzar
la manifestació del 10 de Juliol. Aquesta candidatura ha de fer una
campanya diferent al que s’ha fet fins ara; no una campanya
publicitària, sinó una campanya militant a cada població i a cada
barri seguint el model de les Consultes, entusiasmant els seus 50.000
voluntaris.
Amb
una candidatura i una campanya d’aquest tipus i amb aquest objectiu
la força del nostre poble esclataria. S’aconseguiria el que mai no
s’ha assolit en les darreres dècades: la majoria de diputats i
senadors catalans de partits d’obediència catalana, determinats a no
consentir l’espoli fiscal. Contra una majoria catalana d’aquesta
naturalesa l’Estat espanyol hauria de cedir com ho va fer l’any 1931
davant la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià.
Com ho va tornar a fer l’any 1977 davant l’Assemblea de Parlamentaris
i va admetre el restabliment de la Generalitat. Ara toca la devolució
de la sobirania fiscal de la Generalitat, anul·lada per la força de
les armes el 1714.
L’actual
feblesa del PSC-PSOE ofereix l’oportunitat que, a les properes
eleccions, els partits d’obediència catalana tinguin la majoria de
diputats catalans al Congrés al voltant de la reivindicació de la
sobirania fiscal. Seria la primera vegada des de 1979 i determinaria
una nova etapa en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Perquè, un cop trencat el gel en els sectors socials amb consciència
nacional més feble, l’hegemonia dels partits d’obediència catalana
seria permanent, com va passar a les eleccions de Solidaritat
Catalana de l’any 1907. A més la victòria catalana evitaria,
probablement, la majoria absoluta del Partit Popular i encara que la
tingués podria retardar però no impedir el triomf del poble
català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tant de bo els partits catalans l’escoltin… em sembla que la cosa no està massa madura amb una ERC encara insistint en prioritzar l’eix d’esquerres davant l’eix català i una CiU que no denuncia l’espoliació fiscal no hi ha manera.
Totalment d’acord amb tu, cal ser a tots els fórums possibles. Hi ha un independentisme transversal en la societat i en els partits però ara és obligat que s’organitze com a tal independentisme, ja sigui partit o coalició electoral.