Espanya sense les
exportacions i els impostos de Catalunya és com Grècia i davant la
crisi grega Europa ha obligat el Govern Espanyol ha retallar el seu
pressupost en 15.000 milions d’euros. Sense constituir-se com Estat
de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en
una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola
d’integrar-se a la Unió monetària. La crisi econòmica és la raó
més poderosa per a separar-nos d’Espanya.
El Regne d’Espanya,
l’any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d’euros mentre que
l’any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos
exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les
despeses s’han disparat 53.000 milions. En els primers anys de
l’euro el creixement espanyol s’ha basat en un endeutament
extraordinari, sense invertir en l’economia productiva. Ara es troba
amb 4 milions d’aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat
mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i
socials obsoletes.
L’any 2008 la crisi
financera internacional va tallar el flux de de crèdits de 100.000
milions d’euros anuals des de l’exterior a les caixes i bancs
espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de
pagaments, que va assolir el 10% del PIB. Aquest estroncament va
fini-quitar el model de creixement d’Espanya des de la desaparició
de la pesseta, basat en l’expansió immobiliària i del consum, sense
la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a
vendre un milió i mig d’automòbils, però no es va obrir cap
fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven
abans de l’entrada a la Unió Monetària. L’enorme dèficit
pressupostari espanyol dels darrers dos anys ha substituït dels
milers de milions d’euros anuals de l’estranger. Però la crisi del
deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament
d’un consum intern espanyol que supera les seves possibilitats.
Catalunya només tornarà
a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l’enorme
llast que representa l’Estat Espanyol. Perquè té una base
productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves
exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi
l’oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l’Estat
Espanyol és estructuralment incapaç d’afrontar els canvis
necessaris perquè l’economia sigui competitiva dins la Unió Europea
en l’entorn d’un mercat globalitzat. Només cal tenir present els
següents punts:
a) L’Estat espanyol
no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució
tradicional que permetia recuperar la competitivitat perduda en els
anys d’eufòria. Formar part de l’euro significa que la
competitivitat només es pot recuperar amb innovació empresarial.
Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura
de l’oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d’empreses
productives catalanes.
b) La modernització
econòmica d’Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum
públic i privat s’han situat a nivell europeus, però la producció
s’han mantingut regions senceres de la península sense indústria ni
turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva
com Alemanya i d’altres països, que sustenta el nivell de vida
assolit en els darrers anys. En canvi Espanya no té aquesta base
productiva com Grècia o Portugal i viuen per sobre de les seves
possibilitats.
c) La monarquia
constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i
triplicat els nivells d’administracions. Un exemple ja antic és
la duplicitat de cadenes de comandaments de la “Policia Nacional”
i la “Guardia Civil”. A Extremadura una de cada quatre persones
actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el
nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la
independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells
administratius.
d) La manca de
cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és
caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics,
les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació
dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes,
petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol
preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans
constituïm l’enemic interior, l’únic factor de cohesió de l’opinió
pública espanyola.
La crisi de 1898 va
posar de manifest l’obsolescència de l’oligarquia espanyola de la
Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el
catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient
l’opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi
econòmica. El retorn al creixement i la creació d’empreses i llocs
de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió
Europea.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic molt d’acord, però això significa que a part d’aconseguir la indepenència caldrá crear de zero les institucions i sobretot les regles politiques per no tornar a caure amb les mateixes mancances i problemes que Espanya, Grecia i Portugal
Nota: Alguns paragraf penso que no estan prou clars o hi ha algun error tipografic.
Per ex: “L’enorme dèficit pressupostari espanyol dels darrers dos anys ha substituït dels milers de milions d’euros anuals de l’estranger. “. segur que vols dir “substituit” o volies dir “sobreviscut”…
Endavant les Atxes!!
Manel