Josep Pinyol

     La manifestació de l’Onze de Setembre ha posat l’aspiració a la independència de Catalunya a l’agenda internacional. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que l’ha organitzada, i els partits polítics i sindicats que li han donat suport tenen el gran repte d’aplegar la força de la mobilització amb la legitimitat de les eleccions. Els grans salts de Catalunya del darrer segle s’han aconseguit unint la gent al carrer amb els vots a les urnes: 1) la Solidaritat Catalana que després de grans mítings va obtenir 40 dels 41 diputats en disputa a les eleccions espanyoles de 1907; 2) el 14 d’Abril de 1931 quan el triomf electoral d’Esquerra Republicana va desencadenar l’ocupació del carrer i aquesta va fer possible la proclamació de la República Catalana pel President Macià; 3) les eleccions de juny de 1977, quan la reunió dels diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i aquesta va convocar la gran manifestació de l’Onze de Setembre d’aquell any; la legitimitat democràtica més la mobilització popular van restablir la Generalitat i el retorn del seu President a l’exili.

     A les properes eleccions l’enorme energia d’aquest dimarts s’ha de traduir en un mandat espectacular per la independència que torni a admirar el món sencer. No podem permetre que es repeteixi el que va passar entre la manifestació del 10 de Juliol i les eleccions autonòmiques del novembre de 2010. Aquestes es van plantejar de manera rutinària, sense cap referència a la sentència del Tribunal Constitucional. La proposta d’un “pacte fiscal” significava que aquesta sentència no havia existit. Perquè es tornava a plantejar el sistema de finançament de l’Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya, el 30 de setembre de 2005. El resultat de la desconnexió entre la gran manifestació del 10-J i les eleccions de novembre ha estat que dos anys després la Generalitat es troba intervinguda “de facto”.

     Aquesta història no es pot repetir. La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 ha de ser l’avantsala d’un triomf a l’alçada de Solidaritat Catalana, del 14 d’Abril de 1934 i del restabliment de la Generalitat de 1977. Aquests antecedents ens proporcionen una gran diversitat de fórmules per arribar al mateix objectiu: un Govern per la Independència a la Generalitat. Solidaritat Catalana de 1906 va ser una candidatura única basada en el Programa del Tívoli. Les eleccions d’abril de 1931 eren municipals i no va haver-hi cap moviment unitari. Però centenars de centres i casals republicans d’arreu de Catalunya es van aplegar en la Conferències d’Esquerres Catalanes i Francesc Macià va encarnar el seu objectiu: la ruptura amb l’Estat borbònic. El juny de 1977 l’estratègia de constituir una Assemblea de Parlamentaris l’endemà de les eleccions per reclamar el restabliment de la Generalitat i convocar una gran manifestació l’Onze de Setembre va ser feta per un partir,el PSC (congrés), i acceptada finalment per tots. Cada força política es va presentar per separat al Congrés de Diputats amb aquest programa comú; al Senat es va oferir una candidatura comuna, l’Entesa dels Catalans.

     Un pacte només entre partits no aconseguirà la catarsi que necessitem: una majoria esclatant per la independència a la propera legislatura. És imprescindible la participació i el protagonisme de les desenes de milers de voluntaris que van portar a terme les Consultes per la Independència. Les primàries obertes que republicans i demòcrates celebren als Estats Units o el Partit Socialista a França són un dels models que es podria adaptar a Catalunya per vehicular una candidatura independentista de gran abast. S’haurien de celebrar comarca per comarca, obertes a la participació de totes les persones i culminar en una gran Convenció per la Independència. L’Assemblea Nacional Catalana hauria fer una crida als partits que han donat suport a la manifestació per estudiar la manera d’articular un pacte per la independència. Oriol Junqueres ha fet una proposta de front electoral de les forces que donen suport al pacte fiscal. És la primera proposta que trenca amb la rutina política; segur que es pot ampliar en el seu espectre i prioritzar l’objectiu de la independència. Si som capaços de formular un pacte per la independència del més ampli espectre tindrem una victòria extraordinària i un Parlament de Catalunya legitimat per presentar a les instàncies internacionals la seva declaració com Estat.

     La independència de Catalunya sorgirà amb la victòria del “si” a la constitució de Catalunya com a nou Estat d’Europa en un referèndum vinculant, supervisat per les instàncies internacionals. Aquest ha de ser el punt central del Pacte per la Independència; el Govern i el President de la Generalitat que surtin d’aquest pacte hauran de internacionalitzar el cas català davant la Unió Europea, les grans potències internacionals i les Nacions Unides. El Regne d’Espanya és un Estat de tradició autoritària; a diferència del Canadà o del Regne Unit, no admetrà, d’entrada, la celebració d’aquest referèndum. Per aquesta raó caldrà continuar amb les grans mobilitzacions populars. Aquesta pressió interna, combinada amb l’acció exterior de la Generalitat, farà que les instàncies internacionals forcin l’Estat Espanyol a la celebració d’un plebiscit vinculant.

     El Govern per la Independència haurà d’inspirar el mateix nivell de confiança en els nostres futurs socis polítics i econòmics europeus que el Govern d’Alex Salmond a Escòcia. El prestigi d’aquest Govern serà decisiva per guanyar el referèndum, perquè haurà de governar una Generalitat endeutada i intervinguda. Alhora perquè Catalunya necessita intensificar les relacions polítiques, econòmiques, culturals i fins i tot morals amb la Unió Europea La seva mediació serà imprescindible per tal que les tensions i negociacions entre l’embrió del nou Estat i el Regne d’Espanya no s’allarguin. Ni a Catalunya, ni a Espanya ni a la Unió Europea li interessen un període d’incerteses que posin en perill la credibilitat del deute espanyol; una situació que podria amenaçar el futur de la moneda única. D’aquesta manera es garantirà el pas a la independència el més fluid possible en tots els àmbits, començant per l’econòmic.

     El poble català ha acumulat una enorme credibilitat quan ha concentrat dos milions de persones sense el més petit incident. No pot permetre que aquesta força brutal s’esvaeixi al proper cicle electoral com va passar fa dos anys. Hem de tenir la intel·ligència i l’alçada de mires necessàries per generar la més gran catarsi política. Hem d’estar a l’alçada dels més grans moments polítics dels lluitadors per la llibertat que ens han precedit. Hem fet història, hem de continuar fent història.