Josep Pinyol

        Al llarg del debat de la Llei va sortir una i altra vegada el fantasmal ?Espíritu de la Transición? invocat pel Govern, pel PP i per Convergència i Unió com inspirador de la seva oposició o suport al projecte governamental. Abans de passar a la votació Jorge Fernández Díaz va adduir un article del reglament del Congrés per tal que es llegissin dos texts legals que havien de tenir molt presents els diputats abans de votar: el decret llei d’amnistia de 1976 que va deixar lliures tots els presos polítics del franquisme sense delictes de sang; i la primera meitat de la Llei d’amnistia d’octubre de 1977, la que va posar en llibertat els lluitadors antifranquistes amb delictes de sang; la segona part d’aquesta llei que amnistiava a torturadors, governants, jutges prevaricadors i d’altres col·laboradors necessaris dels crims contra la Humanitat del règim militar no va ser llegida. Jorge Fernández Díez ens va proporcionar amb exactitud jurídica l’essència de l’?Espíritu de la Transición?: la legalitat franquista perdonant als demòcrates i amagant la impunitat dels seus atemptats contra els drets humans. Avui a qualsevol jurista amb formació democràtica rellegir aquests texts els ha de remoure la consciència. Fins i tot a Miquel Roca i Junyent. A aquest esperit, absolutament contrari al Dret Internacional dels Drets Humans estan enganxats tant el PP com el PSOE i CiU pel que fa a la memòria històrica. El resultat de la votació era cantat: el projecte de Llei Rodríguez Zapatero de Memòria Històrica tirarà endavant amb el suport del PSOE i de CiU. Ja veurem si es debatrà l’articulat el mes de febrer de 2007, quan toca, o bé serà ajornat com ha passat 26 vegades amb la Llei que ha de retornar el Castell de Montjuic a la ciutat de Barcelona.

        El reglament del Congrés dels Diputats deu ser un dels més rígids de tota Europa, tot i que en tinguin dades. Els representants del Govern tenen tot el temps del món per explicar la seva posició, però els diputats dels diferents partits tenen un minutatge limitat i precís que recorda el d’alguns concursos televisius. Només es preveu una rèplica per grup parlamentari. Les votacions de totes les lleis i esmenes parcials del matí, encara que corresponguin a temes tant diferents com la LOU i la Memòria Històrica es fan al migdia, de manera que els debats han estat totalment inútils i s’imposa la disciplina de partit. Amb aquest reglament és impossible reviure les grans sessions melodramàtiques que s’havien viscut en aquella cambra, amb els grans espases de l’oratòria com Castelar o Maura.

    A la tribuna de convidats, sobre l’hemicicle, em venia al cap el debat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1918, que estava mig pactat entre el Conde de Romanones i Cambó. Els atacs de don Niceto Alcalá Zamora que li va etzibar al líder regionalista: ?Señor Cambó no se puede ser al mismo tiempo el Bismark de España i el Bolivar de Cataluña? . I el dia següent Antonio Maura va fer una perorata emocional i grandiloqüent sobre la unitat ?inconsútil d’España? (és a dir teixida sense costures ni vores, com la capa de Jesús) per fonamentar el seu ?nunca, nada? pel que fa a cap cessió de la seva sobirania a Catalunya. L’esclat emocional que va provocar aquest discurs va fer que el Govern Romanones es desdigués del seu suport a la proposta catalana. En resposta Cambó i Marcel·lí Domingo van acordar la retirada de tots els parlamentaris de les Corts. En la sessió Cambó va afirmar que amb qualsevol altre règim, és a dir la República i fins i tot la dinastia carlista, Catalunya veuria satisfetes les seves demandes. Només la consternació que va produir l’abandó dels escons dels diputats catalans va contrarestar la catarsi emocional del discurs de Maura.

Amb l’actual reglament sessions d’aquest tipus són absolutament impossibles. La rigidesa de les sessions recorda més les de les Corts franquistes que no pas les de la República i fins i tot les de la primera Restauració borbònica.

        Tot el poder i tot el temps està controlat pel govern. La resta és avorrida comptabilitat elemental d’escons, la cínica correlació de forces portada a l’extrem. Com va passar amb la comptabilitat de les empreses ens podríem estalviar molts sous, molta plantilla i milions d’euros en dietes informatitzant la representació parlamentària, substituint els diputats i senadors per ordinadors.

         Després de la sessió hi havia decepció entre els diputats i les associacions de la Memòria Històrica. No pel resultat que era previsible, sinó per l’actitud del Govern i el PSOE que no havien obert cap porta a negociar cap aspecte del projecte de llei, en especial l’anul·lació dels Consells de Guerra i d’altres judicis. Amb tot vaig intentar fer-los veure el que s’havia aconseguit: des de dissabte dia 9 de desembre, durant una setmana, la Memòria Històrica havia estat a la portada de tots els mitjans de comunicació. Ens hi havia ajudat, cal reconèixer-ho, la mort de Pinochet. Però la feina callada durant anys d’unes petites organitzacions havia penetrat a l’opinió pública, desafiant la indiferència de l’opinió pública més preocupada pel futbol i la salsa rosa, lluitant contra les travetes d’una partitocràcia a la que s’encarava amb una demanda que posava el dit a la llaga d’una qüestió que revela la fragilitat dels fonaments del règim constitucional vigent. Podríem aplicar a aquestes organitzacions la frase de Churchill: ?mai tant pocs han fet tant per a tanta gent?.

    La demanda presentada l’endemà davant el jutge Garzón sobre 30.000 desapareguts de la Guerra i la Dictadura és la millor resposta a la negativa del govern Rodríguez Zapatero.