<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
El dia
9 de juliol de 2008 la Generalitat de Catalunya va publicar el seu
informe sobre les balances fiscals que reconeixia un dèficit fiscal
de 16.735 milions d’euros, el 9,8% del P.I.B. L’any 2005. El dia 17
de juliol del mateix any el Govern Espanyol va publicar les seves
balances fiscals per l’any 2005, on reconeixia que les Illes Balears
tenien un dèficit de 3.191 milions d’euros, el 14,20% del PIB i el
País Valencià 5.575 milions d’euros, el 6,40%. Aquest nivell de
desequilibri fiscal no es dona a cap altre estat del món. Les
conseqüències per l’economia i l’Estat del Benestar catalans han
estat i són enormes, no només per al nivell de vida dels ciutadans
actuals, sinó també per les futures generacions. La crisi actual,
que ha començat amb problemes financers, però és estructural,
encara agreujarà més els efectes de l’espoli fiscal.
<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Aquest
historial exemplar va fer molt difícil d’entendre la signatura del
“Pacte del Govern d’Entesa” pel que fa al nou model de
finançament. El programa tripartit sobre aquest tema vital es limita
a reproduir l’article 206 de l’Estatut; el mateix contra el que
Esquerra havia fet campanya uns mesos abans. Això explica que ERC
hagi desaparegut en el moment de les negociacions amb l’Estat
Espanyol i hagi cedit voluntàriament el protagonisme al PSC i a CiU
en el moment de fixar la posició de la part catalana. El dia 16 de
juny, després de la primera reunió de l’actual Comissió Executiva,
Joan Ridao, flamant Secretari General va assenyalar que ERC havia
marcat tres línies vermelles amb un retolador molt gruixut al Govern
d’Entesa. Una d’aquestes fronteres era assolir un “molt bon
model de finançament”. La “pluja fina” governamental ha
esborrat el traç del retolador i el roig s’ha diluït com un terrós
de sucre. A hores d’ara ningú sap que entén Esquerra Republicana
com un “bon acord de finançament”: el que redueixi en un terç
l’espoli fiscal com es defensava en el programa electoral de les
darreres eleccions espanyoles i que representaria 5.578 milions
d’euros (un terç de 16.735 milions)? O bé la xifra que els
socialistes siguin capaços de pactar entre ells, donat que formen
part alhora del Govern català i del Govern Espanyol?.
La
gran excusa de l’actual direcció d’ERC per no fer pública una
posició pròpia ha estat la unitat dels partits catalans davant del
Govern de Madrid. Es repeteix una i altra vegada que és la única
força negociadora de la que disposem. Aquesta és una gran
fal·làcia. Catalunya només va tenir força negociadora quan
l’Estat Espanyol necessitava que el poble català legitimés la
reforma constitucional del Regne d’Espanya restaurat per Franco l’any
1946. Després el Govern espanyol s’ha mofat d’una unitat fràgil que
mai ha qüestionat el nou ordre; que mai s’ha dotat d’una estratègia
a llarg termini. El Govern Espanyol sap que el front català és un
moviment tàctic, un posicionament de cara a les properes eleccions,
que no té cap solidesa perquè el PSC mai trencarà la disciplina de
vot a les Corts Espanyoles.
A curt
termini l’únic argument de força real que pot disminuir la
prepotència del Govern Espanyol és saber que un sistema de
finançament que no rebaixi substancialment l’espoli fiscal implicarà
eleccions anticipades a Catalunya. D’aquesta manera serien els electors els que
jutjarien els resultats obtinguts; de passada també valorarien l’actuació de Zapatero davant la crisi econòmica. Enfrontar el PSC-PSOE amb l’escrutini
de les urnes atorgaria al poble català molta més força que un
front català que no té per definició unitat d’acció a Madrid. A
llarg termini només el creixement social i electoral de
l’independentisme conseqüent, acostant-se a la majoria social, pot
fer canviar l’Estat Espanyol. Aleshores les concessions serien la única manera de promocionar els partits constitucionalistes. Per tant només la consolidació de l’alternativa
de la República Catalana enfront del Regne d’Espanya ens donarà
força.
Amb
els resultats del darrer Congrés l’actual direcció d’ERC està
legitimada per continuar desapareguts en les negociacions del
finançament i per mantenir com a prioritat màxima la continuïtat
del tripartit. Però haurien de ser conscients que si donen suport,
per activa o per passiva, a un acord de finançament que perpetuï
l’espoli fiscal la pèrdua de confiança dels electors serà brutal.
Pel que sembla aquests dirigents estan convençuts que el suport
electoral d’Esquerra té un sòl, per sota del qual no pot baixar.
Segurament és veritat, però aquest nivell es va situar al voltant
dels 100.000 vots l’any 1986.
En
aquesta situació denunciar que no es marquen les línies vermelles
acordades després del Congrés no és qüestionar els resultats
congressuals. És complir el deure d’advertir dels perills d’avant
posar el manteniment del Govern d’Entesa a la defensa d’un bon model
de finançament. Reemprendre la denúncia d’un espoli fiscal del 10%
del P.I.B., que té conseqüències més greus en temps de crisi que
en temps d’expansió, és donar força al poble català i contribuir
a redreçar ERC. Denunciar que l’Estat Espanyol no compleix les seves
pròpies lleis i que interpreta l’Estatut que és per naturalesa un
pacte de manera unilateral i amb prepotència és redreçar
l’independentisme. Denunciar els socialistes catalans si no defensen
ara els mateixos criteris que van defensar davant el poble català
quan van demanar-li el “si” al referèndum de l’Estatut és fer
pedagogia política. Retornar a les denúncies és l’únic camí que
pot tallar la sagnia de vots que elecció darrera elecció ha patit
ERC seguint la teoria de la “pluja fina”
Josep Pinyol i Balasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Exactament aixó és el que ha fet, fa i fará ERC al govern: RES!!. ERC no és al govern per governar, a veure si ens n’assebentem. ERC és al govern perque uns quants “saltimbanquis” que de no ser per la politica no serian res a la vida, visquin com a reis a base d’aixoplugar-se en “estratègies” dissenyades a Nicaragüa (el carrer) i publicitades via proclama o retòrica. Proclames i retòrica és tot el que es pot esperar dels dirigents d’un partit que van fent la viu-viu a costa dels sentiments nobles de molts catalans. Pel bé de la Nació, cal esperar la seua irrellevància politica, o millor encara, la seua desaparició que propicíi l’aparició de quelcom de creïble i serios.