En elspaïsos de tradició democràtica els debats electorals se centrensobre propostes concretes i no giren al voltant de desqualificacionsi eslògans publicitaris. En qualsevol altre país la modificaciód’un Estatut aprovat en referèndum per un Tribunal manipulat serial’eix de les eleccions. Però tant CiU com el PSC-PSOE intentenobviar aquest tema perquè és un torpede a la línia de flotació dela Constitució de 1978 i del conjunt d’interessos del règim de lamonarquia parlamentària. Joan Herrera, cap de llistad’Iniciativa-Verds, no ha caigut en aquesta actitud i ha presentatuna reforma constitucional per convertir Espanya en un Estat federal.No és una proposta retòrica i buida com la del PSC-PSOE, sinóarticulada i pautada, amb els passos que cal fer per a portar-la a lapràctica.
Peròel plantejament del candidat d’Iniciativa té trampa. És trampaamagar que qualsevol reforma de la Constitució de 1978 s’ha depactar amb el Partit Popular.
Éstrampa confiar en el suport del PSOE, que ha estat a tots els “pactesautonòmics”, des 1981 fins a l’elecció del lendakari actual ambel suport del PP. És trampa ignorar que la sentència contral’Estatut és la sentència del PSOE, perquè els magistrats nomenatspel PP han fet vots particulars molt més regressius. En un Estatfederal les constitucions de cada Estat federat són aprovades pelseu propi parlament. En canvi en el sistema autonòmic espanyol elsEstatuts són lleis orgàniques aprovades a les Corts espanyoles.Donaran suport el PP i el PSOE a un canvi d’aquesta naturalesa?.
Unaproposta honesta dels ecosocialistes seria la República federalespanyola. Però aquesta implica la ruptura amb el règim establert.En canvi la reforma constitucional ha de respectar les majoriesestablertes al seu articulat, majories que impliquen pactar amb elPartit Popular. Aquestes majories, així com la dissolució de lesCorts, noves eleccions i referèndum, van ser imposades a laTransició pels poders fàctics, el principal dels quals és la CasaReial. D’aquesta manera van convertir la Constitució en un búnquerirreformable, en especial pel que fa a la monarquia i al dret al’autodeterminació.
Unasegona trampa del plantejament del líder d’Iniciativa és presentarl’independentisme com una exacerbació del sentiment d’identitatcatalana. Segons Herrera el 70% dels ciutadans de Catalunya se sentenalhora catalans i espanyols i aquesta majoria fa inevitable continuarsent súbdits del Regne d’Espanya. Al segle XIX a Catalunya no hihavia immigració i el 99% dels catalans es consideraven espanyols.Van ser els antagonismes d’estructures productives i de mentalitats,la confrontació d’interessos, polítics i econòmics, les causes dela Renaixença literària i del catalanisme polític. Aquesta és latesi històrica de Pierre Vilar, un historiador marxista dereconeguda solvència.
Elcreixement de l’opció per un Estat català dins la Unió Europea ésel resultat de l’increment dels antagonismes de fons entre Catalunyai l’Estat espanyol. De fet l’opció per la independència ha crescutmalgrat l’actuació dels independentistes. La dissolució del mercatespanyol dins el mercat únic i la unió monetària europees és elmotor de fons d’aquest moviment, que té la parsimònia de lesderives tectòniques continentals, però també el seu caràcter ineluctable.
L’Estatespanyol ha reaccionat als canvis de fons creant l’oligarquiafinancera, oligopolista i mediàtica més poderosa de la històriaespanyola. En sentit contrari les empreses catalanes han tingutd’obrir mercats en l’economia globalitzada, sense el suport del’Estat, al contrari amb la seva hostilitat. El dèficit en labalança fiscal és el més visible d’aquests antagonismes, però nol’únic. La crisi actual, que és estructural i no conjuntural,manifesta amb cruesa aquests antagonismes.
Éstrampa presentar el federalisme com a integrador i la independènciacom a fractura de la societat catalana. De fet és fer el joc al’oligarquia espanyola que té en la “unidad de España” l’únicaideologia que cohesiona la seva opinió pública. En aquestacosmovisió els catalans em substituït als jueus en el paperd’enemic interior, com va assenyalar l’esmentat Pierre Vilar.
Tambéés trampa amagar que el sistema de finançament autonòmic de juliolde 2009 perpetua l’espoli fiscal. Els sectors més febles del nostrepoble són els principals perjudicats del fet que Catalunya pagui el40% del PIB en impostos i cotitzacions com un país socialdemòcrata,però que només en rep el 30% en serveis i inversions com un paísliberal. Aquesta és la veritable fractura social catalana. La taxad’atur catalana és del 17’50% quan la mitjana de la zona euro ésdel 10%, que és la taxa que té el País Basc gràcies al model decreixement de qualitat que ha permès el Concert Econòmic. Senseespoli fiscal a Catalunya hi hauria 275.000 aturats menys. Aquestsfets incontestables són els motors de la marxa cap a laindependència, i no l’ambivalent i canviant identitat de lespersones.
JosepPinyol i Balasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!