El
portaveu del Govern de la Generalitat ha anunciat la creació d’una
comissió del Parlament català destinada a debatre una proposta de
pacte fiscal amb l’Estat Espanyol. La setmana passada el mateix
Francesc Homs enunciava les característiques que hauria de tenir
aquest “pacte”: relació bilateral entre el Govern espanyol i el
català, treure Catalunya del Consell de Política Econòmica i
Fiscal, recaptació de tots els impostos per part de la Generalitat,
etc.
Exactament
els mateixos trets del model de finançament de la Generalitat que el
mateix Francesc Homs va defensar l’estiu del 2005 en la comissió que
va redactar l’Estatut d’Autonomia. Exactament les propostes que van
ser aprovades pel 89 % del Parlament de Catalunya el 30 de setembre
de fa sis anys. Exactament els articles que, l’endemà, José
Montilla, aleshores secretari general del PSC-PSOE i ministre
d’Indústria, va esmenar al Congrés de Diputats. Exactament tot el
que va desaparèixer el mes de gener de 2006 en el pacte entre Artur
Mas i José Luis Rodríguez Zapatero.
Des
de 1980, cada cinc anys la Generalitat ha negociat (és un dir) el
seu finançament amb el Govern del Regne d’Espanya. Cada cinc anys el
govern català ha reclamat la unitat del Parlament al voltant de les
seves posicions. Cada cinc anys la majoria catalana de torn ha
arribat a un acord l’Estat espanyol. Cada cinc anys el govern de la
Generalitat ha proclamat triomfalment que el nou pacte era una gran
victòria i molt millor que l’anterior. Cada cinc anys el poble
català ha continuat patit un espoli fiscal pitjor que l’anterior.
El
portaveu de la Generalitat, Francesc Homs s’ha transmutat en “l’home
del temps” de la pel·lícula “El dia de la Marmota”. Per
setena vegada des de 1980 ha anunciat que el 2012 és l’any definitiu
per negociar el pacte fiscal definitiu. Per setena vegada cal repetir
el cerimonial: invocar la unitat dels partits al Parlament de
Catalunya; crear una Comissió parlamentària per un debat fútil
entre possibilistes i maximalistes. Perquè, de manera ineluctable,
les propostes del nostre Parlament estan destinades a convertir-se en
paper mullat a Madrid.
Les
mateixes causes produeixen els mateixos efectes. Hi ha desenes de
milers de funcionaris, centenars de milers de persones subvencionades
i centenars d’empreses constructores i de serveis que s’ha acostumat
a viure dels impostos del catalans. Tenen la paella pel mànec i no
renunciaran a l’espoli amb bones paraules. Si cal els poders fàctics
espanyols, com l’any 1981 amb l’intent de cop d’Estat del 23-F o el
gener de 2006 amb les declaracions del general Mena, recorreran al
remor de sables per atemorir la part catalana.
L’estratègia
del “peix al cove” ha donat tot el que podia donar de si.
L’estratègia d’un nou Estatut ha fracassat. Amb la sentència del
Tribunal Constitucional ens ha portat a una situació pitjor que
l’anterior. La conclusió és clara: en unes negociacions dins la
legalitat espanyola la part catalana no fa cap mena de respecte i no
té cap contrapartida a oferir a l’Estat espanyol ni a cap dels seus
partits polítics per aconseguir una reducció substancial del
dèficit fiscal.
En
aquesta situació la creació d’una comissió parlamentària per
estudiar el pacte fiscal és no voler sortir mai del “dia de la
marmota”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!