En
Joan Tardà és molt més que una bona persona. Aquesta defensa ja
l’ha feta José Bono, encara que titllant-lo de primari. En Joan
Tardà és un polític íntegre i aquest és un be escàs en els
cercles del poder arreu del món. La integritat política va més
enllà del respecte a la legalitat i la honradesa ajustada a la llei
vigent. La majoria dels polítics als països amb llibertats són
honestos en el sentit que no transgredeixen les lleis. Perquè, si la
impunitat al país no és total, saben que els pot costar la seva
carrera política. La integritat d’un representant elegit pel poble
va més enllà de la honradesa: exigeix el compromís total amb els
ciutadans que li han fet confiança i amb les conviccions per les
quals l’han triat. La integritat exigeix compromís i en Joan Tardà
el té amb un treball incansable i amb un sentit del deure molt més
enllà del compliment rutinari de les seves funcions o de l’interès
en la reelecció. La integritat exigeix conviccions ideològiques i
en Joan Tardà les ha proclamat sense importar-li el cor d’aclamadors
de la veu del seu amo que mai troben el moment convenient per
proclamar les seves. La integritat exigeix dignitat i en Joan Tardà
no només ha defensat la dels seus representats, no només la de
Catalunya, sinó la de tots els vençuts a la Guerra Civil espanyola.
La integritat exigeix coratge i en Joan Tardà l’ha demostrat no
entre els ja convençuts, entre els seus (que després no el
defensen), sinó a l’hemicicle on va Joan Carles Borbó va jurar
fidelitat a Franco i als “Principios del Movimiento”. La
integritat exigeix intel·ligència i en Joan Tardà l’ha plasmada en
les seves investigacions històriques, en els nombrosos llibres que
ha escrit i en les tesis polítiques que sosté.
Els
polítics íntegres escassegen i per aquesta raó els pobles
intel·ligents els respecten i els defensen. Per això em va doldre
la caricatura que d’en Joan Tardà van fer al darrer programa de
Polònia. No el van caracaturitzar, sinó que el van destrossar totalment, amb l’agreujant que els espectadors només coneixen d’ell dues o tres frases que han difós el conjunt de mitjans de comunicació. Per tant no podien conèixer l’original per comparar-lo amb la paròdia. Davant la pantalla no podia reconèixer al Tardà el que redactava la revista local “El Pensamiento” i “El
Revolt Negre”. Tampoc identificava al Joan que es jugava la
llibertat en activitats clandestines contra la dictadura. NI el Tardà
amb el que vaig col·laborar durant tants anys a la secció local
d’ERC fins que vàrem aconseguir la representació a l’Ajuntament.
Només veia una caricatura que no es limitava a exagerar els seus
trets fins a fer-nos riure, sinó que el desfigurava fins fer-lo
irrecognoscible.
No pretenc discutir els benèfics efectes socials
de la paròdia política; tot el contrari em sembla imprescindible.
El meu oncle Manuel Balasch ha traduït del grec al català totes les
comèdies d’Aristòfanes i per tant he mamat la funció
imprescindible de la sàtira al llarg dels segles. Aquest oncle es
referia al Joan com el “Pompeu Fabra de Cornellà”, amb un to
burleta, però afectuós. Li reconeixia la seva abnegada tasca per
l’ensenyament del català a la nostra ciutat en ple franquisme,
encara que, des del perfeccionisme lingüístic de l’erudit, li
retreies algun defecte gramatical. Però quants telespectadors saben la importància de la dura tasca dels professors de català en l’absència de conflictes entre la immigració dels anys setanta i la població autòctona?. Quants dels que van riure saben que en Joan Tardà va ser qui va iniciar el moviment de les “parelles lingüístiques”?
Al llarg del programa de TV3 no vaig poder deixar de pensar en Lluís
Maria Xirinacs. Quan va ser elegit senador el 15 de juny de 1977 es
va mantenir dret en el seu escó, defensant l’amnistia de tots els
presos polítics. En aquell moment només quedaven a la presó els
acusats de delictes de sang, en especial els membres d’ETA. Per tant
la defensa de l’amnistia era un assumpte compromès i la majoria dels
partits antifranquistes s’en desentenien. Aquesta protesta
silenciosa, simbòlica, de romandre en peu durant les llargues hores
de sessions del Senat, posava en evidència els partits majoritaris,
però era difícilment atacable. Per això va ser ridiculitzada de
manera sistemàtica als mitjans de comunicació. Es repetia una
tècnica tant antiga com la humanitat, els atacs personals quan no es
tenen arguments. Des de que Virgili va cantar a l’Eneïda com la fama
de l’amor entre l’heroi Eneas fugit de Troia i la reina de Cartago,
Dido, volava arreu per camps i ciutats, la tècnica de l’expansió
dels rumors i les maledicències s’ha sofisticat. S’han utilitzat
les teories del rumor, que també serveixen per destruir la imatge de les persones. Fins i tot els arxius de la CIA demostren que
s’han utilitzat per difondre acudits que ridiculitzaven els ministres
d’Assumptes Exteriors que no han eren dòcils amb el Departament
d’Estat del Govern nord-americà. Aquestes tècniques subtils es van
utilitzar contra Xirinacs, amb més còmplices a casa nostra dels que
ens podem pensar.
Però
quan l’octubre de 1977 es va aprovar la Llei d’Amnistia, tots els
mitjans que l’havien escarnit es van apressar a ressaltar que el
senador Lluís Maria Xirinacs s’havia assentat en el seu escó. Era
la prova que aquella llei d’amnistia era la definitiva.
Dissortadament
Xirinacs no es va adonar que el preu de l’alliberament dels darrers
lluitadors contra la dictadura era la impunitat dels crims del
franquisme. En Joan Tardà, amb el seu tossut impuls de la Llei de la
Memòria, ha reprès, en el punt on la va deixar Xirinacs, la batalla
per la dignitat dels vençuts del franquisme i de la lluita contra la
impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel règim militar.
La fermesa de les seves conviccions va impedir que ERC legitimés la
ignominiosa llei que va aprovar el PSOE, amb el vot vergonyant d’ICV.
Aquestes coses, l’oligarquia espanyola que ha mantingut el poder i
els mitjans de comunicació amb la Transició, no les perdonen. I com
que no poden combatre els fets inqüestionables, combaten el
missatger que les desempolsa. Com que no el poden empresonar ni
afusellar, intenten destruir la seva imatge i amb ella el seu
missatge. Com tantes vegades els atacs a la persona substitueixen la
manca d’arguments.
Que la
Brunete mediàtica convertís en Tardà en el fetitxe en el qual
clavar totes les agulles de les seves pràctiques de vudú ja era
d’esperar. Que els mitjans de comunicació defensors del règim
monàrquic i dels partits dinàstics i constitucionals etzibessin els
dards del seu menyspreu, llançats des dels alts cims de la seva
supèrbia ornada de respectabilitat i centralitat, no havia
d’estranyar ningú. Però que aquells que van enviar Joan Tardà a
l’acte de la JERC, que van ajudar a preparar aquella mena
d’enterrament de la sardina tant divertit que va acabar en plors, no
sàpiguen defensar a un dels seus fa patent fins a quin punt
escassegen els polítics íntegres al nostre país. Que s’acoquinin i
no sàpiguen respondre al foc combinat de la Brunete mediàtica amb
la Força Aèria constitucional, demostra incompetència. Que a més
els que es van entrevistar amb ETA a Perpinyà o van hissar la
bandera espanyola a la seva conselleria, utilitzin els mecanismes del
boca orella per difondre la maledicència que en Joan Tardà és un
“freaky” denota un baix estil de fer política, per usar la
terminologia pujoliana.
Després de molts anys de coincidències polítiques hi vaig tenir una dura confrontació arran del segon tripartit, que va esclatar amb la reducció a la meitat dels vots d’ERC a les darreres eleccions municipals. Considerava una gran acte de desagraïment que tants cornellanencs haguessin retirat la confiança a Esquerra després de quatre anys d’abnegada feina d’oposició a l’Ajuntament. En una reunió de l’Assemblea Local a la que els militants d’ERC van tenir l’amabilitat de deixar-me assistir mentre es tramitava la meva sol·licitud de readmisió vaig intentar fer veure en Joan que la causa de la davallada no era la política local sinó el fet que ERC havia fet Rresident de la Generalitat al secretari general del PSC que havia manat presentar esmenes a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Vaig calificar aquesta votació com a traició, refernint-me a l’actuació del partit no pas la seva personal. Però ho vaig fer davant seu, sempre de cara. Més tard algú es va dedicar a escampar que jo havia titllat en Joan Tardà de traidor. Aprofito l’avinentesa no per justificar-me davant del Joan, que estic convençut que no cal, sinó per denunciar la pràctica del rumor a la vida interna dels partits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!